Andreu Carranza. Un viatge al cor de la bogeria

12.10.2017

Andreu Carranza és un dels convidats d’enguany de la Vila del Llibre de Cervera, que se celebrarà a la capital de la Segarra els dies 21 i 22 d’octubre. L’autor de Flix hi presentarà la seva darrera novel·la, Ciutat de llops (Columna). Xavier Vega en fa la seva lectura a Núvol.

Andreu Carranza | Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Cap al final de Ciutat de llops, Andreu Carranza escriu: “Per a Passarius havia estat un viatge al cor de la bogeria”. És un viatge amb barca, riu amunt, cap al cor de… les tenebres, naturalment. Inconscientment –o no- l’autor mostra el seu joc i ens remet a l’obra canònica dels viatges fluvials, The Heart of Darkness, de Joseph Conrad, i a la  genial adaptació cinematogràfica que  Coppola en va fer el 1979,  Apocalypse Now. Passarius, el vell barquer, l’últim llaguter de l’Ebre, és el Marlow de Conrad i una mescla del capità Willard i el coronel Kurtz, de Coppola, un personatge excessiu, turmentat, violent i fascinant. Amb la resta d’una bigarrada tripulació, que ha hagut d’adoptar antics noms ibers, aparentment per motius comercials (Eban, Abiner, Baikar, Ager i Aranko), inicia la navegació des del Delta fins al Pas de l’Ase, prop de la central nuclear d’Ascó.

Carranza, l’escriptor més conegut i més guardonat de la literatura de l’Ebre, amb el Premi Sant Joan de l’any 2000 per Anjub i el premi Josep Pla de 2015 per El poeta del poble, és autor també de L’hivern del tigre, les memòries apòcrifes del vell general Cabrera, que recorda la seva vida de violència i fanatisme des de Londres, però, sobre tot, de relats i novel·les sobre la destrucció de l’Ebre, com Llibre de les set xibeques: la riuada, una brillant, enginyosa i ferotge crítica del terrible impacte de la indústria nuclear sobre un territori que ha de viure amb la paradoxa de ser, al mateix temps, el més ric del país, a les estadístiques, i el més pobre, a la dura realitat quotidiana.

L’autor, que s’amaga i s’exhibeix rere la màscara del jove Eban, admet explícitament al text els seus referents literaris ebrencs, Artur Bladé –que hi apareix en unes imatges oníriques- i Jesús Moncada, el gran creador del mite literari dels llaguts majestuosos i enyorats, i dels llaguters de llengua esmolada i virilitat insubornable. Joan Perucho, tan arrelat al paisatge i els mites del sud del Principat, un dels primers mentors literaris que va tenir Carranza, també hi és present. De fet, el seu dip sotja el lector entre les pàgines de la peripècia, per dir-ho a la manera aristotèlica. L’aventura apareix en un viatge que al principi sembla anodí, una mera promoció turística que, de sobte, penetra en el misteri. La violència de les paraules i dels fets, el mite, la superstició, el somni, la bogeria, el monstre, l’apocal·lipsi nuclear són els elements que s’expressen en un text apassionant i apassionat, ple de tensió.

Els lectors i els personatges han de compartir l’atmosfera viciada que envolta la Iltirka, la nau que sembla  moure’s entre la barca de Caront i la Stultifera navis de l’inquietant quadre de Hieronymus Bosch o de les pàgines de Michel Foucault. En efecte, amb la lectura de Ciutat de llops ens venen a la memòria les paraules del filòsof, tot recordant que, a l’inici del Renaixement, els rius de Renania i els canals de Flandes eren solcats per barcasses tripulades per orats que navegaven errants, sense cap ciutat que els acollís, presoners de la seva llibertat de moure’s eternament per l’aigua. “Encadenat a la cruïlla infinita, el boig és el passatger per excel·lència, el presoner del viatge”, i aquesta és la situació dels personatges d’aquesta novel·la fosca i terrible, plena de la ràbia acumulada en el temps per la progressiva decadència de l’Ebre en mans de les companyies químiques i energètiques, les agressions ambientals, el menyspreu polític dels governs espanyols i la proliferació d’espècies invasores com el monstruós silur, el musclo zebra o les algues de dimensions desaforades que permeten el creixement descontrolat de la plaga bíblica de la mosca negra.

Si ens hem referit a la peripeteia d’Aristòtil, també haurem de parlar de la katharsis, del sentiment que produeix la lectura d’aquesta novel·la, que sembla tancar definitivament un llarg cicle sobre l’Ebre. I també, i especialment, de la catarsis que ha experimentat l’escriptor, en convertir en literatura la seva lluita interior, el seu combat amb els dimonis del passat, o potser amb l’àngel, com Jacob de retorn a Canaan.