Sis personatges a la recerca de Tomás Giner

7.06.2018

El Teatre Lliure clou la seva mostra de teatre inclusiu NOSaltres amb una peça extraordinària i absolutament rodona, Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner. L’espectacle ha estat prorrogat, degut al seu gran èxit de crítica i públic, i es podrà veure a l’Espai Lliure de Montjuïc fins al 17 de juny.

Una escena de ‘Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner’. © Ros Ribas.

Deixant de banda Històries d’Istanbul —una obra reeixida que s’ajusta temàticament al cicle però que presenta una factura convencional, en el sentit que compta amb actors professionals—, la primera proposta que es va poder veure dins d’aquesta mostra de teatre inclusiu —del 10 al 12 de maig— va ser Trans (més enllà), en què diversos testimonis incòmodes amb l’etiqueta de gènere que els havia estat assignada en néixer van pujar a escena per interpretar-se a si mateixos i regalar-nos alguns moments clau de la seva trajectòria vital; la dramatúrgia de Didier Ruiz es construeix a partir d’aquests relats de vida, alternats i articulats en blocs temàtics. En segon lloc, els dies 12 i 13 de maig, a Cinema, una proposta de Clàudia Cedó, persones amb diversitat funcional van protagonitzar esquetxos i petites escenes que homenatjaven pel·lícules mítiques —els més joves s’imaginaven volant amb bicicleta, com a ET; una noia feia un striptease amb la música de Nou setmanes i mitja; el final xiulat de La vida de Brian exhortava a la desdramatització d’una vida marcada per l’estigma i les dificultats quotidianes—, provocant grans dosis d’empatia i un riure còmplice.

Però, sens dubte, la peça més brillant de la mostra és Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner, un espectacle de creació col·lectiva ideat i dirigit per Juan Carlos Martel Bayod, amb un text que, fixat per Joan Yago a partir d’entrevistes i exercicis d’improvisació teatral amb els testimonis implicats, cinc usuaris d’Arrels Fundació, s’articula al voltant de la idea d’homenatge. Un homenatge a un personatge fictici, que podria ser parcialment qualsevol dels actors o haver compartit les seves vivències; un homenatge a un home talentós que va acabar al carrer i no s’ho mereixia, com no s’ho mereix ningú. Si tafanegeu en el bloc d’assaig, enormement recomanable, trobareu aquesta afirmació: “A finals d’aquesta setmana hem descobert, a partir de tots els prejudicis i errors comesos, com ha de ser aquest muntatge: un fakebiodoc, una metafake […], alguna paraula que encara no existeix però que tot l’equip sabem què vol dir”.

Jesús Marcos, Martí Ruiz Carreras, Enric Molina, Valerio N’Dongo i Hans Üdo Braendle, cinc homes que no estan acostumats a parlar en públic, ni tan sols a ser escoltats o mirats, s’han posat en mans d’un immillorable equip artístic i tècnic. L’actor Marc Rodríguez fa de mestre de cerimònies, de mediador que introdueix, acompanya i interconnecta les intervencions d’aquests homes que, poc o molt, s’han vist alguna vegada vivint al carrer. Entre tots comencen a parlar en tercera persona, com si dipositessin les seves experiències en la figura de Tomás Giner, que esdevé una coartada perfecta per parlar de les seves vides.

El torn de paraula està escrupolosament pautat, i els diferents actors s’incorporen progressivament a la funció que està per fer. Marc Rodríguez hi és des del principi, i ben aviat coneixem Jesús Marcos, que va ser —diu— company d’orfenat i amic d’infantesa de Tomás Giner; hauria volgut ser actor de cinema, però per falta de mitjans i de suport familiar va acabar al carrer. Després Martí Ruiz agafarà el relleu de la història, situant aquest mític Tomás a Barcelona, on va estar a punt de protagonitzar Sis personatges a la recerca d’autor de Pirandello al Teatre Romea. Enric Molina serà qui ens parli de l’etapa més canalla al Barri Xino, on Giner regentava una bodega flamenca al carrer de l’Arc del Teatre i es feia dir Tom el Americano —“que ni americano ni res”—. El guineà Valerio N’Dongo, que repeteix com un mantra la fórmula “Tom Giner y yo”, reforçant així el caràcter amargament èpic de les seves peripècies, afirma que ja el va conèixer al carrer, on van compartir tota mena d’experiències, d’una duresa inimaginable. I quan ja ningú no s’ho esperava —començàvem a pensar que el sisè personatge era l’operadora de càmera que en un moment donat queda també atrapada en el pla filmat, per un canvi sobtat en la perspectiva—, apareix el darrer testimoni, Hans Üdo Braendle, un alemany al qual, així que va arribar a Barcelona, li van robar absolutament tot i es va quedar al carrer. Compareix per explicar que va conèixer Tom el Americano, quan aquest ja estava aclaparat pel delirium tremens i pels anys d’indigència, en un banc de la Vila Olímpica.

Una escena de ‘Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner’. © Ros Ribas.

El fet que hagin estat convocats presumptament per parlar de Tomás Giner els estalvia —com una mena de protecció ètica— haver d’assumir el dolor de la primera persona en la narració de les experiències més dures. D’altra banda, la proposta no està en absolut enfocada des del drama, sinó que aquests impagables actors tenen fins i tot el detall i la delicadesa d’amenitzar-nos la vetllada amb humor. La funció està plena d’anècdotes, reals o inventades —això no ho sabrem mai—, que ens fan riure o somriure, com la del besuc que passa de mà en mà per ser besat per uns nois de casa bona, en una festa delirant; l’episodi de la lloba que es va escapar del zoològic prop d’on dormien els sensesostre, o la rememoració d’un funeral surrealista ple de ferroviaris entonant cançons sobre trens com a metàfora de la vida. El treball dramatúrgic implica un —fals?— rastreig documental gens menyspreable, i en aquest sentit destaquen les col·laboracions de Carme Sansa, Jaume Sisa i Javier Mariscal, i també l’anàlisi detallada d’una foto on apareixen, entre d’altres, Nazario i Ocaña.

Es respecta perfectament aquella consigna expressada en les acotacions de Sis personatges a la recerca d’autor, de Pirandello, segons la qual qui vulgui fer una traducció escènica d’aquesta comèdia ha d’emprar tots els recursos per aconseguir que aquests sis personatges no es confonguin amb els actors de la companyia”. Els personatges no han de semblar actors, però ho són. Fan d’actors i expliquen la història que han pactat que explicarien. I la presència de les càmeres no fa sinó explicitar la voluntat —indirectament o obliquament— testimonial de tots els implicats en el projecte. Com diuen al bloc d’assaig, “la veritat es converteix en mentida per fer una veritat encara més punyent i reflexiva”. Amb aquesta proposta de metateatre documental sobre una persona que va viure i va morir al carrer, han trobat la manera idònia d’explicar el que volien transmetre, i de fer una denúncia efectiva —“L’any 2017 a Barcelona 57 persones sense llar van morir al carrer”— però sense subratllats innecessaris.

A més dels hipnòtics primers plans, que ens fan adonar de l’immens valor del testimoni d’aquests homes, així com admirar el coratge que tenen de plantar-se al bell mig de l’escenari, cal destacar unes fantàstiques projeccions —el disseny de vídeo va a càrrec de Joan Rodon— que fan desfilar davant els nostres ulls la història recent —es fa un èmfasi especial en la Barcelona olímpica, i és que, arran de la remodelació urbanística que va comportar, com a mínim 3.393 persones es van quedar sense casa i no van ser reinstal·lades enlloc— i la vinculen visualment amb els carrers i el mobiliari urbà. Val a dir, a més, que tot aquest treball d’imatge es completa amb l’exposició fotogràfica de Juan Lemus, d’Arrels Fundació, que es pot veure al vestíbul del Teatre Lliure.

Assistim a un relat amb el·lipsis, conduït, interromput i reprès per testimonis molt carismàtics i ben individualitzats, que fan emergir la figura de Giner després d’anys de silenci. Tom Giner, Tomasín, Tom el Americano són ells mateixos. Ens recorden que això que els ha passat li pot passar a qualsevol, i cada vegada més. Sis personatges és una de les millors propostes que es poden veure aquests dies en un teatre, tot i les contradiccions —forçoses i indispensables— que ens genera, com a públic, aplaudir amb total entrega i sinceritat unes persones que massa sovint ignorem.

 

 

Pel que fa a les activitats paral·leles relacionades amb l’espectacle, aquest dissabte 9 de juny Isabella Petith conversarà amb Adrian Jackson, director de la companyia londinenca Cardboard Citizens, que treballa amb persones sense sostre. El diumenge 10 hi haurà un col·loqui post-funció amb tota la companyia. Podeu consultar totes les activitats paral·leles en aquest enllaç.