Siri Hustvedt. La memòria és un ganivet

6.05.2019

Amb traducció de Ferran Ràfols i il·lustracions de la pròpia autora, Records del futur (Edicions 62 / Seix Barral en castellà) és la novel·la més rodona de Siri Hustvedt (Minnesota, 1955), autora de poesia, novel·les i assaigs. De la mateixa manera que les persones d’una sola peça ens resulten avorrides, l’univers Hustvedt i la seva reflexió sobre la memòria, el patriarcat, la lucidesa, la bogeria, l’amor, el sexe o la ràbia condueixen a escriure una novel·la polièdrica que inclou un relat feminista, una comèdia filosòfica, un retrat de la vida d’una escriptora, un text metaliterari, un taller sobre l’art de la novel·la, un discurs intrigant i la construcció d’un jo canviant al llarg del temps que s’adona que “no és només que la memòria sigui poc fiable, és que és porosa”.

Siri Hustvedt a casa seva a Brooklyn, Nova York

Records del futur parteix del mecanisme narratiu del manuscrit trobat que l’autora llegeix a l’habitació de convidats de la residència de la mare. El jo literari de Siri Hustvedt té seixanta-un anys quan ha de buidar el pis de la seva mare malalta i troba, per sorpresa seva, una caixa que conté el dietari de l’any 1978, quan tenia vint-i-tres anys i va decidir deixar els camps plans i oberts del poble de Webster, a la Minnesota rural, i marxar a l’illa de Manhattan a trobar l’heroi de la seva primera novel·la, a la qual li volia destinar un any d’escriptura: “Llavors no sabia el que sé ara: que, mentre escrivia, també estava sent escrita”.

Instal·lada en un pis rònec d’un edifici escrostonat, l’entusiasme de la protagonista fa que la lletjor sigui bonica, que la descoberta de la ciutat que no dorm mai sigui eufòrica encara que les primeres setmanes siguin recordades com l’època “sense ningú real” en una “ciutat real que alhora és una ciutat imaginària”, sense lògica carnal, amb un esperit insurrecte que beu dels grafits i trasllada a la novel·la. Una NY descrita per barris, com ho fa Paolo Cognetti a Nova York és una finestra sense cortines.

Malgrat que en l’actualitat no pugui descriure “la configuració exacta de les esquerdes del sostre”, la narradora recorda molts detalls, sensorials sobretot, d’aquell any novaiorquès en què passava moltes hores prenent notes, perseverant, a llibreries i biblioteques. Sovint fins i tot recorda coses que no va escriure al dietari, com ara els impactes o les pors. El dietari li ha recordat “el que ja no recordava o el que recordava malament en una veu que és meva i que alhora ja no és la meva. És divertit.”, i s’adona que l’interlocutor imaginari d’aquells papers era Pàgina Libellus o Estimada Pàgina.

Siri Hustvedt afirma que els humans estem fets de desitjos i que els desitjos miren enrere i no només al futur. Així anem reconstruint l’arquitectura peculiar i mig enrunada de la memòria en forma d’estructures més habitables. Records que no són certs i que decorem amb els nostres desitjos. El llenguatge solidifica la memòria visual i, un cop desintegrada la imatge, les paraules perviuen. A mesura que envellim, el temps va prenent forma d’embut.

De vegades parla d’ella mateixa en tercera persona, com si fos algú diferent, “la narradora de la llibreta” que vivia en un estat de suspens perpetu. I rellegint el seu propi dietari, li neix curiositat per aquella altra jo del passat com a encarnació de les esperances i els errors que han tingut un efecte determinant sobre el que és en l’actualitat. “El passat és fràgil, fràgil com els ossos que es fan trencadissos amb l’edat”.

A Records del futur –la ficció més guspirejant–, trobem tres tipografies diferents i els dibuixos de l’autora. La narració matriu, els fragments del dietari i els capítols de la novel·la escrita entre 1978 i 1979 a NY: la història d’Ian Feathers, IF, el condicional en anglès, “un personatge subjuntiu, amb ales i esperit de fugida, fet de plomes, bolígrafs i màquines d’escriure”, i d’Isadora Simon, IS, és, el present, la confident, la Sancho, la Watson de tot fanàtic de la ficció detectivesca creada per SH, Sherlock Holmes, Siri Hustvedt.

En paral·lel a la novel·la en construcció dels dos joves detectius, la vida real l’atrapa més que la ficció i l’afecta a l’hora d’escriure: els sorolls de la vida nocturna de NY, Lucy Brite, una dona feta literalment de paraules, una veïna que canta la seva tristor de nit i a qui la protagonista escolta amb un estetoscopi (regal del seu pare metge) enganxant l’orella a la paret. Una dona maltractada amb una filla morta que delira i canvia de veu en els seus monòlegs inquietants a l’altra banda de la paret. Quan la veu, finalment, troba una bellesa madura i elegant que no li sembla gens boja. Per calmar la contradicció, la Siri torna a jaure en l’escuma, una metàfora constant per a descriure el plaer onanista.

Com a contrapunt a la follia de la veïna, i semblantment atractiva per a l’escriptora que està començant a ser, Siri coneix Whitney Tilt, una artista bestial i freda de “perfum ombrós”, dedicada als poemes objecte, amb qui comparteix la passió per la poesia de John Ashbery, una amistat que encara dura avui en dia. Gràcies a ella, Lucy Brite deixa de ser un motiu de pànic i passa a ser una simple veïna excèntrica amb gran potencial de ficció per a un relat fragmentari. Al cap de poc de conèixer-se, Whitney la bateja amb el malnom de “Minnesota”. També coneix Malcom Silver, l’arrogant capgròs de cos atractiu que havia estudiat amb Foucault i que l’enlluerna des del minut u. L’heroi de la seva novel·la va canviant amb el temps, i ella no anota l’enamorament al dietari: va preferir viure’l. Una relació que, després de dos mesos, se’n va en orris perquè són fills d’autors diferents.

En una lectura més fonda i qui sap si més metafísica, Records del futur és el relat d’una realitat sorprenent de quatre dimensions, l’espaitemps de Minkowski, on les dues dones, la Siri del 1978 i la Siri de l’actualitat, “la narradora vella”, coexisteixen i podrien trobar-se i mantenir una conversa. O el Món 3 de Popper, un món on podem saltar del després a l’abans sempre que vulguem. Hi ha un fil que vincula emocionalment les dues jos de la novel·la: el feminisme, la por a les presències masculines, les males experiències amb “enzes pomposos” i robustos grangers noruecs que són tot mans i saliva i necessitats urgents, els violadors, els Quasivioladors, els milhomes, el paio que aixeca educadament el dit enmig d’un carrer de Broadway i quan t’hi apropes et diu “Puta de merda” a la cara. Por als herois, als malvats i als bojos, “por de qui era qui”, por de la literatura masclista on la víctima es diu Emma i no Étienne. Siri Hustvedt encongeix els homenets a còpia de comèdia.

Som gotes d’experiència. El passat pot ser un amagatall davant del present? On acaba la memòria i on comença la invenció? Cada llibre participa d’un desig pervers d’ensarronar el temps, d’escapar de la seva força inevitable. Siri Hustvedt sempre ha volgut ser un heroi, i no ho és. És una dona, “i ser-ho és amarg”. El que no sap és que com a novel·lista és una autèntica Joana d’Arc, una baronessa amb un do per als jocs de paraules i l’artilleria verbal en una autobiografia novel·lada on la memòria no és fixa i on una història es converteix en una altra.

Podeu llegir un fragment de la novel·la en aquest enllaç. 

Respon a Manuel Ballester Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. L’últim paràgraf està molt bé.
    El text que el precedeix em sembla una mica “burocràtic”, i ho dic perquè el veig com un simple resum de la novel·la fet amb massa detall. La crítica, comentari, revisió o com se li vulgui dir hauria, al meu parer, de tenir més pes del que té, i del que té (validem-ho) l’obra comentada.