Siri Hustvedt i Philippe Djian sota la lupa feminista

30.03.2018

Aquest passat febrer han arribat a Catalunya dues novel·les feministes de la mà de Siri Hustvedt i Philippe Djian que ens faran revisar les barreres dels valors morals i ètics i redefinir la feminitat. Ferran Ràfols tradueix la que va ser la primera novel·la de l’escriptora nord-americana, Els ulls embenats (Edicions 62), mentre que Jordi Martín es fa càrrec de la traducció de la novel·la de Djian, de nacionalitat francesa, titulada Oh… (Angle Editorial).

Isabelle Huppert interpreta Michèle Leblanc a Elle, la pel·lícula de Paul Verhoeven basada en la novel·la Oh… de Philippe Djian

Tan forta i tan feble. Aquesta frase de Djian ens serveix per resumir en tan sols cinc paraules com són les protagonistes d’ambdues novel·les.

Michèle és la narradora i la protagonista de la història de Djian; una dona forta i impassible que ha de lidiar amb un exmarit amargat pel seu propi ego, un fill babau a punt de ser pare d’un nen que no és seu, una mare que només busca jovenets i el pes del crim atroç que va cometre el seu pare.

És la copropietària d’una gran empresa productora, i dia rere dia ha de conviure amb els insults i el menyspreu que li dediquen els homes després de rebutjar els seus guions, com si la seva masculinitat i virilitat es posés en entredit perquè una dona amb més autoritat que ells els ha dit que són mediocres. S’ho prenen com un atac personal a la seva intel·ligència, a la seva superioritat.

Amb tot, la trama gira al voltant de la violació de la protagonista, però la reacció de Michèle sobta, sobretot quan admet que ha tingut trobades sexuals pitjors. Sent una atracció morbosa cap al violador, amb qui acaba mantenint una relació delirant, pertorbada i fosca. El que resulta realment graciós és que Michèle incita al judici moral, es creu la veu de l’ètica i la moral aconsellant als que la rodegen, però ella s’hi resisteix. Tan forta i tan feble. “Segurament encara estic sota l’efecte –sota l’encís- de la meva aventura d’aquesta tarda, que al mateix temps m’espanta. Sento una mica de vergonya…”

Per la seva banda, Hustvedt aborda els misteris de la identitat i del gènere a través d’Iris, un noia sensible, desconsolada i solitària que pateix fortes migranyes. La narració no presenta un progrés lineal; d’aquesta manera, anem coneixent la seva història de mica en mica, trosset a trosset. Iris intenta forjar-se una nova vida a Nova York, lluny dels seus pares.

Busca el seu camí, busca el seu jo més intern, busca el sentit de la seva existència, però es topa amb un seguit de personatges masculins que amenacen la seva fràgil persona: el Sr. Morning, un escriptor que li encomana una feina molt estranya; Stephen, la seva avorrida parella durant una temporada; George, que li fa una foto i li arrabassa una part íntima i intrínseca; el Professor Rose, amb qui manté una relació amorosa secreta; i Paris, un crític d’art egocèntric i cruel. En comparació amb els personatges masculins de la novel·la de Djian, dèbils i sense caràcter, els de l’obra de Hustvedt són misteriosos i amb personalitats fortes.

Siri Hustvedt a casa seva a Brooklyn, Nova York

Arran d’una violació en el seu bloc de pisos, Iris es comença a vestir d’home i a vagar pels carrers de Nova York. La titllen de sonada per no seguir els estereotips prefixats del gènere que dicta la societat, per molt progressista que aquesta pugui semblar. Però d’això tracta el feminisme, no de la pèrdua de la feminitat, com molts creuen (erròniament), sinó de la reivindicació de la llibertat humana, tant per les dones com pels homes: la llibertat de poder arribar a ser qui un desitja, sense prejudicis, sense càstigs.

Iris és un home nou, Klaus, en honor al protagonista macabre d’un conte que va traduir amb el Professor Rose. I així, adoptant aquest personatge, Iris difumina el seu gènere i perd la seva consciència: s’allibera.

Però quan es retroba amb el Professor Rose i es converteixen en amants, Klaus desapareix i Iris torna, i, més enamorada del coneixement del professor que d’ell mateix, es torna dòcil i dependent. “Oscil·lava d’un extrem a l’altre, primer rebel i després dòcil, era una guerrera que tot d’una tremolava com un flam”. Tan forta i tan feble.

Val a dir que tant Michèle com Iris estan a mercè dels personatges masculins. Tanmateix, només Michèle aconsegueix capgirar la relació de poder i imposar-se al seu agressor. És ella qui pren el control de la seva vida i decideix mantenir una relació amb el violador. En canvi, no hi ha un final feliç per a l’Iris, que continua perduda enmig de la ciutat de Nova York, enmig de la incertesa i la complexitat de la seva identitat.

Per últim, cal remarcar que tant Djian com Hustvedt ens inciten a plantejar els límits de la moral: Djian amb la reacció de Michèle a la violació i a la posterior relació que es forja entre ella i el violador, i Hustvedt quan converteix Iris en Klaus, el nen brutal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bona anàlisi, Marta! Una esmena, però: l’autor d'”Oh…” es diu Djian, no pas Dijan. Gràcies!