Simón Prisco i Pepe Carvalho seuen a taula

9.02.2018

Si el Pepe Carvalho de Montalbán tingués temps i ganes de conservar un amic íntim, de ben segur que aquest seria el detectiu Simón Prisco, el protagonista de La sonrisa helada (Cal·lígraf, 2016). Una novel·la de l’escriptor i periodista J.M. Hernández Ripoll que submergirà el lector en un oceà d’enigmes, complots corporatius i trames diverses, que esdevé en la seva totalitat una peça rodona i ineludible pels amants del gènere negre.

© Juan Miguel Morales

Com gairebé tot affaire detectivesc, l’aventura s’origina a partir d’un cadàver. En aquest cas, és el d’Àfrica Pitarch, una jove amb antecedents aristocràtics de la ciutat de Barcelona que ha aparegut morta, el somriure de la qual ha estat enterrat en unes pistes d’esquí d’Innsbruck. Una trucada de la família Pitarch dirigirà el protagonista a la recerca de la sempre tan sobreestimada veritat.

Prisco és un cínic detectiu privat que té una agència low cost al centre de la ciutat comtal. Es tracta d’un personatge desafiador, irònic i una mica fatxenda ‒que, sent detectiu privat, no ens enganyem, no podria ser d’una altra manera‒. Malgrat tot, també amb un rerefons modest i sensible. D’acord, potser no serien tan bons amics amb en Carvalho. Però ara que Zanón li encarregarà més casos al Pepe, si més no, haurien d’aprofitar per coincidir en un dinar. Ambdós són autèntics gourmets. I ambdós saben posar-se seriosos quan la situació així ho demanda.

A La sonrisa helada no us faltarà alcohol, ni fum, ni tampoc aquell humor àcid i incòmode que fa justícia a l’escola de Raymond Chandler i que recorda aquella literatura on el viatge, la disparitat de personatges i el cas es barregen, tot capbussant el lector a la profunditat de la investigació. Enmig de tot això i d’un context obscur i molt fosc, la moral i els límits ètics es troben fluctuant i campant al seu aire. Però Prisco, com a bon detectiu que és, cobra per actuar. No per interpretar la realitat.

Amb una narrativa audaç, Hernández Ripoll aconsegueix una doble diana: conservar els lectors d’aquest gènere i encisar els que se’n pretenen distanciar. Els salts geogràfics dinamitzen la trama i, per descomptat, no es troba a faltar una espurna més lasciva i eròtica que va apareixent recurrentment a la història. Una modernització del perfil romàntic del detectiu que recupera, a través de la nostàlgia, els antiherois i antiheroïnes del món noire. Tot plegat, en conjunt, explota com una bomba d’original talent narratiu. De ben segur que en quedareu, almenys literàriament, més que satisfets.

En aquesta vertiginosa peça gens convencional, Hernández Ripoll agafa el millor de cada casa. Així, es poden veure elements clàssics del gènere, però també irrompen pinzellades de ciència-ficció, que alteren l’estructura de la novel·la purament negra. Per exemple, darrere la mort de la riallera protagonista hi ha una empresa d’investigació genètica. I no direm res més, no fos cas que destrossem les gairebé 500 pàgines que conformen La sonrisa helada. Això sí, amb els temporals i les nevades de febrer, aquest és un títol absolutament recomanable.

J.M. Hernández Ripoll (Barcelona, 1958) és periodista, escriptor i guionista, autor de Barnasants. Barricades de cançons. (Cal·lígraf). Amb més de trenta anys de carrera periodística a l’esquena, ha exercit la crítica musical i ha conreat altres gèneres informatius com el reportatge social, la crònica nocturna o els articles d’opinió. Columnista del diari Avui i guionista, ha alternat les seves professions amb l’escriptura de relats infantils i amb la direcció del programa Zona V de la Televisió de Catalunya.