Silvestre Vilaplana. Un sepulcre de lletres minúscules

Un sepulcre de lletres minúscules (Bromera) és una novel·la en què gairebé mai res és el que sembla. En el joc entre allò que és visible i allò que és invisible rau el principal interès d’aquesta obra del valencià Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969).

Es pot afirmar que Un sepulcre de lletres minúscules és una novel·la coral on s’alternen els punts de vista de les vuit persones que coincideixen per primer cop en una casa aïllada. Cada capítol està dedicat a un personatge diferent, en què anirem descobrint els motius que els han portat a la situació actual. Allà deambulen aquestes ànimes desesperades que han acceptat un tracte amb un personatge misteriós. Ens trobem, per exemple, amb en Joel, un cràpula sense escrúpols; en Dídac, un policia amb un secret inconfessable; la Noèlia, una joguina trencada de la faràndula; l’extremadament tímid Simó o la perspicaç Elena amb càncer terminal. Tots ells, molt diferents entre si, estan en una situació vital molt crítica i sense sortida aparent.

En realitat, però, també es pot considerar que l’obra gira entorn d’allò que no podem veure i que només adquireix protagonisme a mesura que el relat avança de forma gradual. I és que la violència i la inquietud, però sobretot la mort, esdevenen les autèntiques protagonistes d’aquesta novel·la. Tot el que s’hi explica ve determinat per la mort que assetja els personatges. Per què han estat convidats a entrar en aquesta casa? A canvi de què? Quin és l’objectiu final del personatge misteriós, també anomenat enterrador per l’Elena? I si res és el que sembla? Perquè, com afirma l’Aisha, “la casa on ha entrat no és realment una casa, és un sepulcre”.

Les influències de la trama són evidents i l’autor no se n’amaga. Així, són els mateixos personatges qui esmenten la pel·lícula La grande bouffé (1973) de Marco Ferreri, en referència a Robert que no para d’endrapar, o Deu negrets (1939) d’Agatha Christie, en què deu persones reben unes cartes d’un desconegut que els convida a passar uns dies a la seva mansió de la costa de Devon. Però aparentment hi ha una diferència fonamental entre aquest clàssic de la literatura i Un sepulcre de lletres minúscules, ja que en la novel·la que ens ocupa sembla que cadascú és responsable del seu propi destí. O no?

La bona ploma de Vilaplana es revela en l’estil descriptiu de les atmosferes asfixiants i de les passions malaltisses, que ens donen pistes del perquè els protagonistes han arribat a una situació tan desesperada com per acceptar un pacte draconià. No hi ha dubte que la crítica social hi és, però els personatges no es rebel·len contra res, només busquen una nova oportunitat en una societat que ja no els accepta per no complir amb uns requisits cada vegada més estrictes. Finalment, és Simó qui descriu amb més clarividència la situació: “[…] som en aquesta casa perquè som dèbils, perquè som les lletres minúscules de la societat. No tenim ningú que ens defense i per això estem condemnats a morir”. El cert és que l’autor ens brinda una obra sòlida i excel·lentment travada amb una mirada estremidora i crítica de la societat on vivim.