Si Sartre ho veiés

Jean-Paul Sartre (París, 1905 – 1980) va escriure Huis clos (A porta tancada) el 1943, i la va representar per primera vegada el 1944. Malgrat que sempre s’ha associat la seva obra i les seves idees al corrent existencialista, no es pot deslligar aquesta data clau de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust i, en conseqüència, al despertar de la consciència col·lectiva, de la caiguda de l’ésser humà civilitzat al pou de l’infern.

Els tres personatges principals de l’obra (Garcin, Inès i Stelle) són tres ànimes en pena que arriben en un ascensor intern acompanyats d’un/a grum a una cambra tancada que tant podria semblar un espai aburgesat com el saló privat d’un bordell de luxe.

Que un hagi tingut la mala sort de passar a millor vida i que, al damunt, arrossegui el càstig d’entendre que ha estat destinat allà per a tota l’eternitat no és per fer bots d’alegria. D’aquí ve que els tres personatges, que no es coneixen entre ells, hi arribin, un darrere l’altre, reticents i amb cara de pomes agres, esquerps entre ells i amb la violència a flor de pell.

La convivència en un recinte reduït i tancat es deteriora de seguida i, si el primer senyal és la competència per escollir un dels tres pufs de diferents colors que hi ha sense respatller, tot el que vindrà després degenera ràpidament en discussions de raigs làser per radiografiar la maldat, l’infern que cadascú d’ells porta dins.

El muntatge, encara habitual entre moltes de les companyies teatrals franceses, no és, a hores d’ara, un dels de capçalera del teatre català. L’avinentesa és que la companyia de la Sala Atrium commemora el cinquè aniversari de la seva fundació i ho fa revisant la mateixa obra amb què va obrir, aleshores, dirigida per Raimon Molins, i fent un salt de la fredor de la primera versió a l’escalfor i l’atmosfera vermella —més infernal impossible!— de l’actual, que dirigeix Jordi Prat i Coll.

Hi ha alguna versió francesa que no s’ha estat de caracteritzar el personatge masculí com un autèntic Llucifer. L’aposta de la Sala Atrium és que el dimoni intern s’expressi simbòlicament amb el llast de culpa que arrosseguen tots tres: la Inès (Patrícia Mendoza) va tallar la seva relació lesbiana amb la seva millor amiga; la Stelle (Mireia Trias) va ser amant d’un home gran i ric i es confessa l’assassina d’una criatura; en Garcin (Xavier Ripoll), periodista de conviccions pacifistes, va ser afusellat durant la guerra però tragina també un passat personal tèrbol de maltractador.

Els tres inferns que porten penjats cadascun d’ells els impedeix de trobar la relació amb l’altre o l’amor que desitgen. I és aquí, en aquest punt d’odi i de rebuig del desig, on el muntatge posa l’èmfasi en les pulsions sexuals de tots tres i en un treball actoral que no els permet cap concessió que desvirtuï ni el discurs ni la forma. A la cambra tancada on s’han reclòs, on l’ascensor no es pot demanar, el timbre d’alarma no funciona i no hi ha ni una finestra per respirar, la salvatgia s’apodera dels tres personatges fins a límits destructius.

Jordi Prat i Coll ha optat també per fer respirar l’angoixa de l’obra de Sartre a través del/de la grum que acompanya l’ascensor, una interpretació que ha cedit a la jove cantant i actriu Kathy Sey i que és el personatge que fa més canvis de vestuari en cadascuna de les seves aparicions per la cabina de l’ascensor fins a caracteritzar l’atmosfera de primitivisme que embolcalla els tres protagonistes. Unes aparicions, acolorides amb la interpretació de diveses peces cantades —que els espectadors agraeixen per la seva calidesa—, una de les quals, la popular “Strange fruit”, parla de la lluita antiracista que va capitalitzar la cantant d’origen afroamericà Billie Holiday.

https://youtu.be/h4ZyuULy9zs

Kathy Sey —que va actuar recentment en la posada en escena de l’obra Digue’m la veritat, de Pablo Ley, al nou Teatre Eòlia— és una actriu catalana d’Els Hostalets de Balenyà (Osona), d’origen africà, de Ghana, de pare músic i mare habitual a les corals espirituals que, amb la seva germana gran i la seva germana bessona, han format les tres el grup vocal The Sey Sisters. Aquí, el seu personatge evoluciona simbòlicament cap a una escena final amb bongo inclòs i tatoos salvatges al cos que, si en Jean-Paul Sartre veiés des del seu infern particular, potser seria capaç de saltar de la tomba i fins i tot renegar del seu existencialisme empedreït.

«Huis clos (A porta tancada)», de Jean-Paul Sartre. Traducció de Manuel de Pedrolo. Intèrprets: Patrícia Mendoza, Xavier Ripoll, Kathy Sey i Mireia Trias. Disseny llums: Raimon Rius. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Assistent escenografia: Pau Teber. Contrucció elements escenogràfics: Guille Góngora. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Àngels Salinas. Tècnic de sala: Xavier Alabart. Ajudanta direcció: Esther Villamor. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Atrium, Barcelona, 14 febrer 2016.