Si reciclem som bones persones

14.01.2014

Sixto Paz va reestrenar, ahir al Teatre Lliure, l’espectacle Pulmons, un text de Duncan Macmillan dirigit per Marilia Samper sobre l’apassionant món de la parella, la inseguretat emocional contemporània i el reciclatge. Oriol Puig Taulé hi ha anat i en fa la crítica a Núvol.

Pulmons de Ducan MacMillan

Un llit de matrimoni en escena (tot i que l’autor deixa clar a la seva obra que no vol escenografia) és tot el que necessita aquest espectacle per construir la història d’una parella, dos joves de trenta-i-tants anys, davant de la imminent aparició d’un fill a les seves vides. Ikea és el marc incomparable on comencen la majoria de divorcis en la nostra època, i també el punt d’inici d’aquesta història protagonitzada per una parella sense nom, desubicada geogràficament i emocional, que afronta el que sembla que hagi de ser el pas inevitable en qualsevol parella de la seva edat. Duncan Macmillan parteix del que podria semblar un retrat generacional, una altra postcomèdia romàntica sobre la generació nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta, per construir un exercici teatral que redueix el fet escènic al seu esquelet: conversa i joc. Dos personatges molt ben escrits, dos intèrprets que broden el registre de la veritat i una direcció subtil i encertadíssima fan possible un espectacle rodó, que fa riure i fa pensar, i que mereix que ompli la platea a cada representació.

L’autor centra l’acció en la conversa, i és la conversa la que es mou, la que evoluciona i la que serpenteja, com si els protagonistes intentessin seguir el seu curs. El retrat generacional és precís i molt acurat: una barreja de síndrome de Peter Pan, por al compromís, inseguretat, precarietat laboral i econòmica, desconcert global i futur incert. Quin és el sentit de portar una altra criatura al món, en aquest món on ens ha tocat viure,  ple d’injustícies, contaminació i misèria? Per què fins i tot els més estúpids poden procrear, col·laborant sense saber-ho a la degradació del nostre planeta i de la nostra espècie? Ja som més de set mil milions de persones a la Terra… Cal més gent? El sistema econòmic occidental i capitalista, aquest sistema que ens ha fet creure que menjar fruites tropicals tot l’any és quelcom normal, i que està portant aquest món cap a la seva destrucció, és el medi on es desenvolupa una història que és també la història d’una parella en el seu anar i venir, en els seus encontres i els seus desencontres, en les seves inseguretats i les seves pors.

El text ens ha recordat en alguns moments a Àlies Gospodin de l’alemany Philippe Löhle, que vam poder veure a la Sala Beckett fa dues temporades, per la seva naturalesa de retrat, gairebé obsessiu, d’una generació que tot i que s’escarrassa per fer les coses bé (reciclant, anant a cafeteries petites, mirant documentals, veient pel·lícules en versió original i desplaçant-se en bicicleta) no acaba de trobar el seu lloc al món. Ara que tenim més coneixements que mai i podem disposar de tota la informació amb una facilitat fins fa poc temps impensable, no som ni més lliures ni més feliços, sinó precisament tot el contrari: ens hem convertit en éssers neuròtics, insegurs i permanentment angoixats.

La direcció de Marilia Samper sap aprofitar al màxim un text que ja és capaç de crear mons en si mateix, i el llit en escena es converteix en qualsevol cosa (un cotxe, una banyera, un Starbucks) amb una naturalitat espaterrant. Les transicions entre escenes (o entre diàlegs, més ben dit) són tan fluïdes com el text mateix: un moviment, una frase, un gest ens fa avançar un dia, una setmana, un any, i el joc teatral permet que tot sigui possible en aquell llit, davant dels nostres ulls. Menció apart mereix el treball de la responsable de la coreografia i el moviment, Nuria Legarda, que ha creat rutines físiques i petites danses de parella, algunes d’elles gairebé imperceptibles, que fan moure la història i els personatges i converteixen el temps i l’espai en una matèria gairebé fungible.

 

‘Pulmons’ es podrà veure fins el 18 de gener a l’Espai Lliure

Però si Pulmons és una obra que funciona ho és, sobretot, pels seus dos intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina. Els dos convencen i enamoren a l’audiència des del minut zero, però és sobretot l’actriu sabadellenca qui, també gràcies a un personatge més polièdric i agraït, ens regala un recital de veritat escènica inoblidable. Carlota Olcina defensa un personatge intel·ligent, vital i apassionat amb ofici, tècnica i compromís, i això ens fa sortir del teatre preguntant-nos per què no la veiem més sovint als nostres escenaris. La seva química amb Pau Roca com a parella teatral és innegable, i els breus moments d’intimitat que els dos aconsegueixen dibuixar, en un instant, arriben a fer-nos sentir voyeurs, com si espiéssim aquesta parella pel forat del pany del seu dormitori. Vagin a veure “Pulmons” i ja m’ho diran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. ON ÉS LA PRETESA CRISI TEATRAL?
    TAL VEGADA EN EL CERVELL PODRIT D’ALGUN MINISTRE D’INCULTURA, PERÓ NO PAS EN EL NOSTRE MON TEATRAL PLE D’ACTORS, DIRECTORS, AUTORS, TRADUCTORS I FINS I TOT CRITICS D’ALTISIMA QUALITAT!