Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Si no t’hagués conegut. L’edat d’Andrea Ros

Ja podem parlar amb justícia d'un dels temes que més ha trasbalsat l'audiència: l'edat d'Andrea Ros.

Des d’ahir ja podem parlar amb justícia d’un dels temes que més ha trasbalsat l’audiència de Si no t’hagués conegut –deixant de banda el look de Mercedes Sampietro-: l’edat d’Andrea Ros. El darrer episodi de la sèrie ens va mostrar que l’actriu que interpretés a l’Elisa adulta també hauria de ser capaç d’interpretar a l’Elisa jove de manera convincent, i no només en el flashback de tota la vida, també en els universos alternatius que requereixi la trama. El mateix es pot dir de Montse Guallar, que grinyolava com a mare de tot un Pablo Derqui. Ara que ja hem vist a l’Eduard i a l’Elisa fent de pardalets universitaris i sabem que la cosa té recorregut, podem jutjar l’impacte de la decisió de càsting amb perspectiva. I no, no funciona.

Una raó és que les excuses només arriben fins on arriben les excuses. Que una sèrie hagi de visitar amb deteniment els diferents rangs d’edat dels mateixos personatges és un repte afegit com qualsevol altre: igual que els efectes especials es poden fer millor o pitjor, les tries d’actors i la caracterització que millor lubricaran els salts temporals, també. El que l’espectador veu i jutja sobiranament és el resultat de cada escena, no pas els correus estressats de l’equip de producció. Però la cosa va més enllà: quan veiem a Andrea Ros petonejant a Pablo Derqui o escridassant a dos adolescents i ens obliguen a empassar-nos que, a més de mare joveníssima, ha tingut temps per ser una professional d’èxit, no és només la manca de versemblança el que ens aliena. El problema és polític.

La voracitat dels homes grans envers les dones massa joves i el repartiment desigual dels costos de la maternitat ha produït una història d’abusos de poder i patètiques crisis dels 40 que no pot ser ignorada en una ficció de qualitat. La ironia es multiplica si recordem que la intersecció entre edat, gènere i poder va ser el detonant del xoc entre Andrea Ros i Lluís Pasqual en el culebrot cultural de l’estiu. Si no t’hagués conegut hauria pogut jugar amb la diferència d’edat que resulta del càsting, incorporant-la com una part de la narrativa que hauria afegit capes polítiques al guió. Però, precisament, l’episodi que hauria d’excusar la decisió del càsting apel·lant als salts temporals, acaba enfonsant-la quan certifica que, en la ficció, els dos personatges només es duen dos anys. Obviant i desproblematitzant aquesta diferència d’edat palmària, la sèrie blanqueja una fantasia masculina massa gastada de la qual els productes audiovisuals, armes de construcció de desig massiva, no es poden desentendre. O és que algú recorda l’última vegada que va veure una parella ficcional en pantalla i va pensar “Ella és massa gran per ell”? Al final, la qüestió no és si els creadors han ignorat l’efecte o han fracassat a l’hora d’amagar-lo: es tracta de veure que l’impacte hi és i com distorsiona la nostra recepció de la relació Eduard-Elisa.

Dit això, l’episodi d’ahir avança el nostre coneixement sobre el misteri quàntic. En primer lloc, ja sabem que el mecanisme de salts s’ajusta perfectament a les memòries subjectives que la doctora Everest anomena “bifurcacions”, de manera que hi ha un món possible per a cada esdeveniment que l’Eduard tingui a bé de jutjar com a transcendental. El que encara no queda clar és si existeix un banc de la sort transuniversal que converteixi el que es guanya en una realitat paral·lela en la penyora d’una altra. La doctora Everest sembla entestada a descobrir exactament això quan entrevista a l’Eduard, que amb els atacs de gana posteriors a cada viatge cada cop fa més la sensació de porc engreixant-se per ser servit en un futur sopar de nadal científic.

L’altra constatació important té a veure amb la motivació de l’Eduard. Per poc que el nostre protagonista hagi entès alguna cosa de l’experiment en què està participant, hauria de saber que les realitats que visita són tan reals com la seva i, a més, són infinites. L’Eduard no refà la història del seu món quan viatja, només la d’un entre bilions. Que segueixi volent saltar amb la mera finalitat de veure si hi ha “un altre univers on tot això pugui evitar-se, on l’Eduard i l’Elisa puguin ser feliços fins a la fi dels seus dies” ens dóna un retrat interessant de la condició humana: l’Eduard en tindria prou amb certificar que els seus actes poden intervenir en un sol món i fer-lo millor, encara que ell mateix no pogués gaudir-lo i la tragèdia es repetís en un nombre infinit d’universos paral·lels. Ens fa molta més por la manca de sentit que el dolor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació