Si no t’hagués conegut. L’edat d’Andrea Ros

30.10.2018

Des d’ahir ja podem parlar amb justícia d’un dels temes que més ha trasbalsat l’audiència de Si no t’hagués conegut –deixant de banda el look de Mercedes Sampietro-: l’edat d’Andrea Ros. El darrer episodi de la sèrie ens va mostrar que l’actriu que interpretés a l’Elisa adulta també hauria de ser capaç d’interpretar a l’Elisa jove de manera convincent, i no només en el flashback de tota la vida, també en els universos alternatius que requereixi la trama. El mateix es pot dir de Montse Guallar, que grinyolava com a mare de tot un Pablo Derqui. Ara que ja hem vist a l’Eduard i a l’Elisa fent de pardalets universitaris i sabem que la cosa té recorregut, podem jutjar l’impacte de la decisió de càsting amb perspectiva. I no, no funciona.

Una raó és que les excuses només arriben fins on arriben les excuses. Que una sèrie hagi de visitar amb deteniment els diferents rangs d’edat dels mateixos personatges és un repte afegit com qualsevol altre: igual que els efectes especials es poden fer millor o pitjor, les tries d’actors i la caracterització que millor lubricaran els salts temporals, també. El que l’espectador veu i jutja sobiranament és el resultat de cada escena, no pas els correus estressats de l’equip de producció. Però la cosa va més enllà: quan veiem a Andrea Ros petonejant a Pablo Derqui o escridassant a dos adolescents i ens obliguen a empassar-nos que, a més de mare joveníssima, ha tingut temps per ser una professional d’èxit, no és només la manca de versemblança el que ens aliena. El problema és polític.

La voracitat dels homes grans envers les dones massa joves i el repartiment desigual dels costos de la maternitat ha produït una història d’abusos de poder i patètiques crisis dels 40 que no pot ser ignorada en una ficció de qualitat. La ironia es multiplica si recordem que la intersecció entre edat, gènere i poder va ser el detonant del xoc entre Andrea Ros i Lluís Pasqual en el culebrot cultural de l’estiu. Si no t’hagués conegut hauria pogut jugar amb la diferència d’edat que resulta del càsting, incorporant-la com una part de la narrativa que hauria afegit capes polítiques al guió. Però, precisament, l’episodi que hauria d’excusar la decisió del càsting apel·lant als salts temporals, acaba enfonsant-la quan certifica que, en la ficció, els dos personatges només es duen dos anys. Obviant i desproblematitzant aquesta diferència d’edat palmària, la sèrie blanqueja una fantasia masculina massa gastada de la qual els productes audiovisuals, armes de construcció de desig massiva, no es poden desentendre. O és que algú recorda l’última vegada que va veure una parella ficcional en pantalla i va pensar “Ella és massa gran per ell”? Al final, la qüestió no és si els creadors han ignorat l’efecte o han fracassat a l’hora d’amagar-lo: es tracta de veure que l’impacte hi és i com distorsiona la nostra recepció de la relació Eduard-Elisa.

Dit això, l’episodi d’ahir avança el nostre coneixement sobre el misteri quàntic. En primer lloc, ja sabem que el mecanisme de salts s’ajusta perfectament a les memòries subjectives que la doctora Everest anomena “bifurcacions”, de manera que hi ha un món possible per a cada esdeveniment que l’Eduard tingui a bé de jutjar com a transcendental. El que encara no queda clar és si existeix un banc de la sort transuniversal que converteixi el que es guanya en una realitat paral·lela en la penyora d’una altra. La doctora Everest sembla entestada a descobrir exactament això quan entrevista a l’Eduard, que amb els atacs de gana posteriors a cada viatge cada cop fa més la sensació de porc engreixant-se per ser servit en un futur sopar de nadal científic.

L’altra constatació important té a veure amb la motivació de l’Eduard. Per poc que el nostre protagonista hagi entès alguna cosa de l’experiment en què està participant, hauria de saber que les realitats que visita són tan reals com la seva i, a més, són infinites. L’Eduard no refà la història del seu món quan viatja, només la d’un entre bilions. Que segueixi volent saltar amb la mera finalitat de veure si hi ha “un altre univers on tot això pugui evitar-se, on l’Eduard i l’Elisa puguin ser feliços fins a la fi dels seus dies” ens dóna un retrat interessant de la condició humana: l’Eduard en tindria prou amb certificar que els seus actes poden intervenir en un sol món i fer-lo millor, encara que ell mateix no pogués gaudir-lo i la tragèdia es repetís en un nombre infinit d’universos paral·lels. Ens fa molta més por la manca de sentit que el dolor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. l’Andrea Ros esta magnifica en el paper. Quina excusa més absurda el de l’edat per fer la rosca al insofrible i sobrevalorat del Lluis Pasqual.
    Ja ho sabeu que el Sergi López a la vida real té 10 anys més que el Pablo? I tanmateix, aquí no hi ha problema… se us veu el llautó.

    • Precisament ahir comentàvem que tot el càsting està mal triat. La dona, els fills, els pares, tots! El redactor s’ha centrat només en l’Andrea, però crec que l’error de càsting és extrapolable a tot el repartiment. Per mi, tira per terra una sèrie, ja de per si, molt justeta.

    • Ningú no ha posat en dubte la interpretació d’Andrea Ros ni de cap dels actors del repartiment. El problema que es destaca a l’article és precisament que la diferència d’edat REAL dels actors (no a la ficció) provoca poca versemblança a l’espectador i per tant el missatge i l’obra es percep malament i pot dur a interpretacions distorsionades que dubto que interessin als creadors de la sèrie. Es tracta d’un càsting mal fet o d’un problema de caracterització. Si Pablo Derqui fos més jove no haguéssin cantat ni l’Andrea Ros ni la Montse Guallar, per tant també podria ser que fos el càsting del prota el poc adequat. Tot és qüestió de perspectiva.

      • A mi la serie m’està agradant, però si que estic d’acord que el tema de les edats descol·loca i molt . El Pablo Derqui de jove no encaixa i l’Andrea Ros de mare tampoc… s’han equivocat agafant els mateixos actors per interpretar les diferents edats. Una llàstima.

  2. Doncs el cert és que potser teniu raó amb això de les edats. Potser si. Ara bé, és quelcom que jo fins ara no m’havia plantejat…al menys no conscientment. A mi aquesta sèrie m’està encantant. La trobo original, emotiva, entretinguda i feta amb molt bon gust…i tot això fa que passi per alt aquest fet.

  3. Pregaria al Joan Burdeus que, sisplau, vigilés amb l’ús dels complements directes: “ser capaç d’interpretar a l’Elisa jove”, “ja hem vist a l’Eduard i a l’Elisa”, “quan veiem a Andrea Ros”, etc. Totes aquestes frases van sense la preposició “a” (que és un castellanisme).

    A banda d’això, l’article està ben escrit, i estic molt d’acord amb el que diu.

  4. Estic d’ acord en què no cola la noia en el paper de mare… Ho vaig pensar des del primer fotograma en què hi sortia! Tot i que l’ actriu ho fa mol bé. Però, caram, tant costa caracteritzar els actors/actrius? No la podem maquillar amb la pell i pinta d’ una persona de 40 anys?
    En Derqui, que també és fabulós, mmm… de jovenet fa riure. “És el teu pare?” Coi, nena, no veus que és clavadet que fa por?
    En Sergi Lòpez igual… sembla massa jove en el paper de pare, s’ em fa extrany. Jo crec que potser hi ha una mala feina de caracterització. Amb els miracles que es poden fer avui dia, és inexcusable.