Si és que a mi m’encanta el Joan Pera

27.02.2018

El fantasma de Canterville no fa por. Diuen que és cèlebre per haver espantat de mort a més d’un dels fugaços inquilins que s’atreveixen a passar alguna nit al castell. Però la veritat és que, pobret, els seus trucs fantasmagòrics i les seves múltiples disfresses ja no espanten a ningú. O si més no a la família dels americans que han vingut a l’illa a fer negocis amb la vella Europa amb actitud del ianqui nou-ric, industrial i conquistador. De fet, darrere aquest posat de mil homes, de cavaller valerós que ha lliurat i guanyat les batalles més cruentes, s’amaga en el fons un senyor perdut en la immortalitat fins que repari un antic crim d’amor. Però, estimats lectors/es, tampoc és ben bé aquest fantasma el que veureu al Teatre Condal. Allà sols veureu el Joan Pera fent de… Joan Pera.

L’actor Joan Pera caracteritzat com a fantasma de Canterville. Fotografia de David Ruano.

Que quedi clar que no tinc res en contra sobre l’ofici d’aquest actor, patrimoni del teatre català, i que ha fet seva una manera molt pròpia d’actuar. Joan Pera té dos personatges que l’han marcat i en els quals l’imaginari popular l’encasella irremeiablement: Fèlix, el queixós company de l’Óscar (Paco Morán) a La extraña pareja, i Woody Allen, bé, la seva veu a Espanya. Gran part dels papers, de les feines que ha fet des de llavors sempre vénen contaminades pel to i l’afectació d’aquests dos personatges. I el públic ho sap i li encanta que sigui així. De fet, segurament a alguns dels assistents al teatre poc els devia importar de què anava la història: anaven a veure el mataroní. La millor mostra d’això és el comentari caçat a un home de la fila del darrere en finalitzar l’obra: “Si es que a mí me encanta este actor“. I això tant l’adaptador Joan Yago com sobretot el director Josep Maria Mestres ho saben i han fet encaixar l’actor al personatge, dotant aquest d’una personalitat rondinaire i queixosa, que l’original ja té, i desproveint-lo de qualsevol actitud més temible, i així presentar-se, des d’un bon principi, com un personatge grotesc i anacrònic.

El material d’Oscar Wilde permetia sens dubte una adaptació molt més sagnant del que al final resulta ser. I és que un dels punts forts del conflicte està en el xoc de cultures entre la vella Europa que representa tant el fantasma (el qual xoca tanmateix amb la modernitat), els seus descendents, Lord Canterville i fill, i la minyona Marigold, i l’Amèrica profunda més reaccionària i pagada de si mateixa formada per la família Otis. Però les bromes que Yago ha escrit en aquesta adaptació són més aviat blanques, els hi falta aquella mala bava que sí que sap donar en els textos parits per La Calòrica. La direcció de Josep Maria Mestres, per altra banda, es dedica a donar punta als gags amb l’ajuda d’uns actors sobreactuats. I és que, almenys, un servidor tenia posades les esperances en els secundaris. Però ni Betsy Túrnez, una actriu que sap treure la comèdia als personatges des del drama, ni molt menys Òscar Castellví, ni David Olivares, aporten quelcom memorable en les seves actuacions. Potser Pep Sais que té l’avantatge de representar dos papers i la jove i descarada Elisabet Casanovas aconsegueixen fer una mica d’ombra sobre el Joan Pera, l’estrella absoluta de la funció. Mostra d’això és aquest final alliçonador on el fantasma es dirigeix al públic i en to burleta anima al públic que siguin una mica canalles, però que sobretot tractin de ser feliços. Era com aquells speechs que a vegades feia el Dr. Caparrós, àlies de Joan Capri, allà a principis dels anys vuitanta, on un jove Joan pera hi tenia un paper destacat. Tot molt modern.

Pep Sais és Marigold Umney a ‘El fantasma de Canterville’. Fotografia de David Ruano

Però vaja, és teatre sense complicacions (bé, alguns trucs de màgia, amb l’assessorament del Mag Lari, estan ben reeixits), de riure fàcil, amb una història d’amor massa fàcil de fons. I a cert públic li encanta. Bé, de fet, a molt públic. El Condal estava ple com un ou. No notaran pas el desassossec d’altres sales que no omplen a causa dels aires que es respiren a fora. És Joan Pera l’antídot teatral contra les cabòries polítiques i socials del ciutadà català comú?