Shomei Tomatsu. Japó després de la II Guerra Mundial

9.07.2018

La Fundació MAPFRE presenta, a la seva seu barcelonina de la Casa Garriga Nogués, una exposició del fotògraf japonès Shomei Tomatsu, que ofereix una particular visió gràfica de la història del Japó després de la segona Guerra Mundial.

Eiko Oshima, actriu al film Shiiku. 1961

Des que va inaugurar la seva seu a Barcelona el 2015, la Fundació Mapfre, que té una forta dedicació a la fotografia, ha ofert un seguit d’exposicions de gran interès que han permès al públic barceloní gaudir de l’obra de notables fotògrafs internacionals encara poc coneguts aquí. Així hem pogut veure les obres de fotògrafs tan rellevants com Bruce Davidson, Hiroshi Sugimoto, Brassai, Duane Michels o Peter Hujar. Un veritable regal per als amants de la fotografia.

Ara li toca el torn a un altre fotògraf japonès, Shomei Tomatsu, que ens ofereix la seva particular visió de la segona meitat del segle XX al Japó. Nascut el 1930, Tomatsu va viure intensament la realitat d’un país devastat per la seva derrota en la guerra mundial, l’impacte que va suposar l’explosió de les dues bombes atòmiques i la llarga ocupació de les forces militars americanes.

L’exposició presenta un total de 180 fotografies, la majoria en blanc i negre, que s’han agrupat en onze seccions en funció de la seva temàtica.

Cal dir d’entrada que, malgrat el caràcter documental de la majoria de les seves imatges, no estem davant d’un foto reporter convencional. Tomatsu presenta unes composicions molt personals, amb una estètica que s’aparta dels canons clàssics de la foto de carrer. Utilitza uns enquadraments on la fragmentació i els picats i contrapicats donen a les seves imatges una força especial. Unes composicions que per aquesta raó queden ben fixades a la retina i segurament les recordarem o ens seran fàcils d’identificar si algun dia les tornem a veure.

En aquest sentit es manifesta també el comissari de l’exposició, Juan Vicente Aliaga, quan assenyala en la seva presentació que sobre uns fonaments documentals Tomatsu “va molt més enllà i s’endinsa en el que és simbòlic i, de vegades, en el surreal i l’absurd”. El mateix autor va declarar que no era fotoperiodista i que no perseguia descripcions literals; per contra, proposava una nova forma de documentalisme.

L’exposició comença amb les Imatges de la postguerra i l’Ocupació americana que corresponen a la dècada dels seixanta i ja des del començament de la seva carrera es pot observar la seva manera tan personal de fotografiar. Fragmentació, desenfocaments intencionats, primers plans forçats. Un estil que ens recorda de vegades el de la innovadora fotografia urbana americana d’aquells anys liderada per William Klein.

Kadena Okinawa. 1969

Tot seguit, encara a la planta baixa de la galeria, es presenta Nagasaki en el passat i en el present amb fotografies de víctimes de la bomba atòmica. Se’ns mostren els danys causats, tant als objectes com a les persones. Són imatges sintètiques d’una gran força que impressionen pel seu realisme.

Tsuyo Kataoca, supervivent de la bomba. Nagasaki. 1961

A l’Experiència d’Eros trobem novament aquest estil tan personal que ens fa entrar en el món de la prostitució en clubs de striptease i cases de cites. Són imatges dures, directes, sense cap mena de complaença estètica, que volen reflectir la sordidesa d’aquells ambients.

Sang i roses, Shinjuku, Tòquio. 1968

Ja a la segona planta de la Casa Garriga comencem amb l’espai dedicat a La Irrupció dels rebels on veiem les imatges del seguiment dels moviments socials dels estudiants japonesos que, com arreu del mon, es varen revoltar contra el sistema social establert. Precisament en aquest apartat es pot observar aquest estil tan personal que comentem. Només ens cal comparar les imatges de Tomatsu amb les que aquests dies estem veient de les revoltes del maig del 68 fetes per fotoperiodistes europeus. Ja m’ho direu.

Protesta, Shinjuku Tòquio. 1969

A El que les coses poden dir Tomatsu practica un estil gairebé macro fotogràfic que té tendència a l’abstracció per retratar petits objectes i deixalles dipositades a diferents superfícies.

Les dos seccions següents, Afganistan 1963 i La fascinació d’Okinawa i dels mars del Sud, són, en bona mesura, fotos de viatges que resulten en la meva opinió més convencionals i tenen per a mi un interès molt menor.

Bellesa i Natura entra novament en el terreny de l’abstracció on el paisatge es sintetitza amb composicions poc figuratives.

La mostra conclou amb l’apartat dedicat a la recerca de Les arrels del Japó i El Japó modern que torna a tenir el segell tan personal que ja hem comentat repetidament.

PORTADA DEL CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ
Prostitute. Nagoya. 1957

Com sempre, MAPFRE ha editat un magnífic catàleg que ens permet gaudir sempre que vulguem d’aquesta magnífica exposició. Quan el miro a casa tranquil·lament no em puc estar de comentar una reflexió que em ve al cap sempre que surto d’exposicions de fotografies d’època.

Els lògics requeriments de conservació fan que quan es volen presentar les imatges vintage a la sala es vegin amb unes condicions de llum clarament insuficients i, sens dubte, molt pitjors de les que tinc ara davant meu a la butaca del meu despatx. Ja sé que és una opinió molt discutida però tenint en compte la qualitat de la reproducció digital d’avui en dia jo seria partidari de mostrar algunes d’originals i , si es vol, fer-ne còpies de les restants de forma que es poguessin veure amb major lluminositat sense problemes. Jo penso clarament que si es mantinguessin els formats i les dimensions de les imatges originals l’espectador en sortiria clarament beneficiat sense alterar la natura i la identitat de l’obra del fotògraf.

Al marge d’aquesta digressió de tipus genèric crec que aquesta exposició mereix sens dubte una bona visita.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. gràcies per la notícia: Tomatsu és un dels grans i de vegades gèneres *menors* com la fotografia no tenen la visibilitat que es mereixen, que és tota