Mercè Managuerra, premi Margarida Xirgu pel seu Shylock

1.03.2019

Mercè Managuerra ha estat guardonada amb el 45è Premi Xirgu, temporada 2018/19 per la seva interpretació del personatge de Shylock a l’obra El mercader de Venècia, estrenada aquesta temporada al Teatre Versus Glòries de Barcelona. Recuperem avui la crítica que en va fer Lídia Coll.

Una escena de ‘El mercader de Venècia’, a la Sala Versus Glòries.

“El món jo el tinc tan sols pel que és, Bassanio, un teatre on tothom té el seu paper. I el meu és trist…”. Amb aquestes paraules Antonio —el personatge que dona nom a El Mercader de Venècia— defineix la seva visió del comportament humà i la d’ell mateix en l’adaptació shakespeariana codirigida per Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols i escenificada per la companyia Dau al Sec, des d’ahir al vespre fins al 24 de març, a la Sala Versus Glòries.

Permeteu-me fer un incís per dir que, des que Ramon Godino i Jofre Blesa n’han assumit la direcció artística, la Versus ha esdevingut un microcosmos d’aquesta concepció del món com a teatre on hi ha tingut cabuda una gran diversitat de papers. El cap de setmana passat poesia, cant i música ens convidaven a Tatuar-nos Lorca a l’ànima mentre que, al seu torn, L’aluminosi de construir-nos amb ciment de likes ens apropava a la contemporaneïtat més rabiosa i immediata. Poesia i actualitat. Essència i vigència. I ara, com aquell qui no diu res, s’estrena una versió de William Shakespeare, el dramaturg de Stratford-upon-Avon destacat com un dels autors més importants de la literatura universal i que —segons es deia des d’aquesta mateixa casa, Núvol, en publicar-ne Shakespeare. Versions a peu d’obra. Nou peces teatrals i un poema— ha esdevingut “part de l’ADN cultural d’aquest país”.

La història del muntatge El Mercader de Venècia. Naixement de la banca s’enceta ara fa dos anys, quan el director i dramaturg alemany Konrad Zschiedrich i els actors Mercè Managuerra, Sílvia Forns, Lolo Herrero i Damià Plensa decideixen col·laborar per dur a escena una obra de William Shakespeare, després de coincidir en dos tallers sobre l’autor, impartits per  Zschiedrich. El director proposa “una versió essencial” de l’obra, estrenada per primer cop l’any 1600. Catorze escenes per a quatre actors, desaparició de trames secundàries per potenciar la línia central d’acció i la prosperitat de la Venècia del segle XVI com a marc idoni per situar l’engranatge dels temes aplegats al voltant de la història del mercader, que activa la profunda complexitat de punts de vista i que s’emmirallen i s’interrelacionen a partir d’un mateix nucli: la turbulenta expansió del poder econòmic i el seu impacte en les relacions humanes. La usura, la riquesa, el xoc recíproc de cultures que conviuen, la vulnerabilitat de l’estranger i la utilització perversa de la justícia conformen una mirada sobre la gènesi del sistema capitalista i el naixement de la banca —el subtítol no és gratuït—, en el sentit modern del terme.

Recordo haver coincidit personalment amb Forns en un rodatge i com m’explicava amb entusiasme el projecte quan tot just era a les beceroles. I és que Zschiedrich, amb una vida professional extensíssima i bon coneixedor de les dificultats i misteris de l’ofici, treballa amb cura per tal de no desfer les equidistàncies mimètiques i antagòniques que Shakes­peare manté a l’obra i no reduir-la a una simple acumulació de situacions fins arribar al desenllaç. Una traducció allunyada d’apriorismes i prejudicis i fidel reflex de la prosa i vers de l’original feta en estreta col·laboració entre Miquel Desclot i els mateixos actors i director reblen les premisses plantejades. Complexitat i senzillesa, materialisme i sentiments, justícia i clemència… Per motius de força major, el director alemany no pot acabar la direcció del muntatge, fet que du el treball per uns camins inusuals. Malgrat les dificultats, l’equip d’actors considera que el viatge iniciat és un re­gal que no es pot abandonar i Mingo Ràfols, bon coneixedor de la manera d’enfocar la creació artística de Zschiedrich, accepta el repte de culminar-lo.

Cartell promocional de l’obra ‘El mercader de Venècia’ a la Sala Versus Glòries.

A la passió pel projecte s’hi afegeix el naixement de la companyia Dau al Sec, coincidint amb el viatge essencial shakespearià i amb  el nou local Dau al Sec Arts Escèniques, espai de fusió de creació artística al Poble Sec. Aquest at­zar permet afermar uns lligams de relacions personals i professionals intenses que, al meu parer, es percep a l’escenari. Es desenvolupa una filosofia compartida –m’explica Managuerra en acabar la representació a escena— necessària per fer front a les dificultats econòmiques i logístiques que s’han de superar abans que una obra arribi als escenaris: “Compartir El Mercader ha estat una experiència que pot esdevenir una base per anar més enllà i encarar les dificultats dels temps ac­tuals amb complicitat”. I, significativament, jo hi afegiria: no és precisament, això, al capdavall, el que ens diu el text, el conflicte i com es resol d’aquesta versió d’El Mercader de Venècia. Naixement d’una banca? 1600-2019: vigència shakespeariana.

A tall de resum, Bassanio (Plensa) demana tres mil ducats al seu amic Antonio (Herrero), ric mercader de la ciutat de Venècia. Amb ells, vol provar d’obtenir la mà de Pòr­cia (Forns), una hereva que només podrà casar-se amb qui passi la prova que el seu pare, abans de morir, va establir com a condició. Antonio, sempre exitós en els negocis, té tots els seus béns en mar i decideix que buscaran algú que els presti aquests diners. La indagació els porta fins a Shylock (Managuerra), un ric jueu que presta diners a retornar amb interès. En aquesta ocasió, però, el jueu els proposa un pacte diferent: si en el termini de tres mesos Antonio no salda el deute, Shylock tindrà dret a una lliura de la seva carn. El Mercader, convençut que podrà pagar, signa l’aval… Ja sabem, però, que en Shakespeare res no és el que sembla a primera vista (“la realitat és il·lusòria”, diu Bassanio) i que no en podem fer una versió reduccionista. La crítica ha analitzat El Mercader de Venècia i se n’ha fet lectures que redueixen Shakespeare a moralista polític, social o, específicament en aquest cas, antisemita a partir del tractament de Shylock.

L’univers shakespearià, però, va molt més enllà de tota simplicitat o un mer reduccionisme. I justament aquesta “versió essencial” que Dau al Sec ens presenta rebel·la la capacitat de dissecció de la condició humana que va més enllà de tòpics, aparences i èpoques. En una escenografia (creada per Damià Plensa) completament nua, només habillada puntualment per una taula, uns cofres, cartes, una maleta, un llibre de lleis i un anell, i amb un vestuari polivalent i definitori dels personatges (a càrrec de Georgina Viñolo) la paraula, el so (creat per Joanjo Rubio i Mingo Ràfols), la llum (disseny d’Alberto Rodríguez) i la interpretació són els autèntics elements expressius de l’acció dramàtica. Els personatges ens parlen de diners, xocs de religions i d’amor (de parella, paternofilial, entre amics). I els actors —en un exercici magnífic de treball actoral—es dupliquen i, en algun cas, tripliquen i fan absolutament creïbles l’ambivalència i les contradiccions de l’ésser humà. Mereix una menció especial el monòleg de Managuerra, que encarna un Shylock que supura humanitat i que ens provoca un ventall d’emocions que abracen des de l’odi, passant per la mesquinesa i la inclemència fins a la més profunda empatia de veure’l sol amb el seu dolor: “cap plor, llevat del meu. Cap turment, llevat del meu”. Essència shakespeariana.

“El temps és el rei dels homes perquè és el seu pare i la seva tomba i els dóna el que li sembla i no el que ells desitgen”, sentencien a Molt soroll per no res. No sabem què va desitjar Shakespeare fa quatre-cents anys, però el cert és que el temps ha estat, com diu el Mercader,  “jutge amb els propis ulls” de l’obra de Shakespeare i n’ha convertit les obres en imperibles, amb una essència que transcendeix en vigència.