Separacions que uneixen drama i comèdia

9.04.2019

De l’amor a l’odi només hi ha un pas, ens diu la saviesa popular. Aquest tàndem de lluita de contraris descriu a la perfecció els vincles afectius resultants del trencament d’una relació de parella. Tragèdies anònimes i dols quotidians basteixen un motiu universal en la literatura que defineix l’essència de les relacions humanes en estat pur. En aquest sentit, la tercera producció pròpia de la renovada Sala Versus Glòries aposta per Separacions, del dramaturg Ever Blanchet, dirigida per Pere Anglas, un ventall de petites històries aixoplugades pel paraigua de l’estadi emocional de la ruptura de parella.

L’obra ‘Separacions’, escrita per Ever Blanchet, es pot veure a la Sala Versus Glòries.

Les relacions, com tantes coses de la vida, tenen un principi, una durada i, sovint inevitablement, un final. Així mateix les meves visites a la Sala Versus Glòries. Ramon Godino i Jofre Blesa, gestors i ànima de la sala, fan sentir tothom com a casa. A cada nova estrena que presenten, em sento expectant, amb aquell nus a l’estómac per conèixer, com qui comença una relació, com serà l’obra que descobriré a l’escenari i amb qui m’han aparellat com a espectadora.

De fet, busco informació prèvia sobre la relació que debutarà a l’escenari. Separacions es va estrenar el 2002 al Versus Teatre, quan Blanchet n’era el gestor. Conscient que l’evolució econòmica i l’emancipació de la dona havien fet trontollar els esquemes del matrimoni convencional i per conveniència, el dramaturg volia reflectir la contradicció entre l’estabilitat ne­cessària i la inestabilitat que produeix l’amor passional, tant en el matrimoni com en el pa­trimoni. Ruptures doloroses i traumàtiques, però, tractades en clau d’humor, perquè “encara que als implicats no els ho sembli, la majoria de vegades esdevenen una cosa ridícula, còmica o pa­tètica”, assegura l’autor. Godino i Blesa volien fer una picada d’ullet a Blanchet des que es va “separar” de la Versus. Van proposar-li recuperar l’obra i que Pere Anglas, que s’estrenava com a actor en la representació d’ara fa disset anys, l’adaptés, la traduís i la dirigís. Per Anglas va ser tot un honor: “vaig acceptar amb els ulls tancats. Separacions és per a mi una d’aquelles obres el record de les quals guardes amb molta estima”, em comentava ahir abans d’entrar a veure l’obra.

Una parella és cosa de dos, diuen. Separacions també comparteix aquesta visió del món fonamentada en realitats oposades, en relacions binàries, en perspectives diferents però complementàries. A l’escenari, Raül Tortosa (en el paper que havia interpretat Anglas) i Eva de Luis (que també havia participat en la versió del 2002) com a Oriol i Naïma. Una escenografia (a càrrec d’Apunta Teatre) senzilla i dual: un llit i una cadira. I dues reaccions ben diferents a com sobreviure a la ruptura. Així comença la meva relació amb Separacions, amb la presentació de dues perspectives sobre com entomar la relació de parella. Llibertat/lligam, desarrelament/identitat, rutina/passió, matrimoni/patrimoni… amb  tocs d’humor aconseguits gràcies a la força dels diàlegs (qui es quedarà amb el tornavís elèctric i qui amb el carregador?), i que donen sentit a un neologisme que, tot i no estar plenament acceptat, defineix molt bé el gènere emprat: la dramèdia.

El repartiment i el director de l’espectacle ‘Separacions’, a la Sala Versus Glòries.

I de sobte, com qui obre una nina russa, irromp una parella a escena que desconcerta l’espectador. El treball de llums (dissenyat per Dani Gener) es focalitza en uns histriònics Míriam Tortosa i Antonio del Valle, que provoquen hilaritat entre el públic assistent. “El matrimoni és la principal causa de divorci”, deia Groucho Marx. Aquest to esbojarrat amb essència indiscutible es multiplicarà amb l’aparició d’una nova parella. Rafaela Rivas i Christian Cánovas acaben de completar l’elenc d’actors que es trasmudaran (impecable el treball de vestuari a càrrec d’Elena Ballester) amb una credibilitat i ritme brillants fins a completar un total de setze personatges. Fins a set parelles inclou la nina principal, la història marc de l’Oriol i la Naïma, el llenç sobre el qual, com peces de patchwork, s’hi cusen escenes histriòniques. Un catàleg de relacions estereotipades fàcilment identificables que visualitzem gairebé en format de gag televisiu, en contrast amb l’elaboració psicològica dels diàlegs entre l’Oriol i la Naïma, capaços d’entrellaçar amb finor la tragicomèdia humana. En definitiva, una estructura dramatúrgica dual en ella mateixa.

Fins i tot m’atreviria a dir que la direcció n’és, de dual, i que aconsegueix amb destresa  mantenir el contrast interpretatiu entre la naturalitat de la història marc i la caricaturització del tòpic del ventall de situacions, estereotips i personatges. El director deia fa poc en una publicació a xarxes socials que es dedicava al teatre perquè l’apassiona la gent, perquè estima els actors i concep la direcció com el fet de “saber escoltar, estar obert a la mirada dels altres i saber treure de cadascú el millor que té”, i que per això aquestes Separacions havien servit per unir més que mai actors i director, fusió de rols en escena. Permeteu-me remarcar, a banda de la direcció, el treball de llengua en l’adaptació que fa el mateix Anglas, amb una cura rigorosa de l’ús dels registres lingüístics. La diversitat de parelles s’adequa a la perfecció amb el registre de cada personatge, que els actors transmeten amb fidelitat no només mitjançant la interpretació sinó també, i molt important, des de la pronúncia. I, un cop més, l’adequació del llenguatge uneix drama i comèdia en una única riallada.

Finalment, la meva relació amb Separacions és a punt d’acabar-se. Es clou el cercle sobre el qual han gravitat els satèl·lits esbojarrats, tornem a la nau mare. L’Oriol i la Naïma fan autoreflexió: “Per què ens hem separat?” I nosaltres ens preguntem: hi ha vida més enllà de l’amor? Seran capaços de superar civilitzadament el trencament? Com acabarà la seva història d’amor i desamor? Si voleu saber-ne la resposta, heu d’anar a la Sala Versus i mantenir, com vaig fer jo, una relació amb Separacions. Només així en coneixereu el desenllaç. Pel que fa a mi, s’acaba l’obra, s’apaguen els llums i jo em separo de la Sala Versus, en el sentit del diccionari de “posar distància física” entre dos punts. Així i tot, pel que fa a Separacions, la nostra relació perdurarà per sempre més en aquest article, gràcies al poder d’immortalitzar  de la paraula. Que allò que el teatre ha unit no ho separi el pas del temps.