Sense paraules per a la revolució

1.11.2018

Dins del marc del Temporada Alta de Girona, diumenge passat vam presenciar al Teatre de Salt l’obra La set i la revolució, creada, dirigida i interpretada per Pep Ramis, Andrés Corchero, Piero Steiner i Enric Ases, associats artísticament com EL CLUB. Un espectacle multidisciplinari amb línies creatives ben úniques per a cada artista, que buscaven explorar les seves masculinitats i complicitats en la pertinença a un mateix joc.

Els protagonistes de ‘La set i la revolució’, espectacle que es va veure al Temporada Alta 2018.

Entre balls curiosos, cants, objectes singulars i el que semblaven onomatopeies, en va resultar una combinació estranya, una obra que, en sortir del teatre, no et fa sentir especialment segura sobre què has vist. Certament, el poc diàleg entre els actors i la passió que suscitaven les escenes reforçava aquest desconcert; però, ben mirat, parlar de les revolucions ja és una mica això, a la pràctica.

Muntar una obra de teatre que parli de la revolució i la set que en patim no deu ser pas feina fàcil. De fet, al principi, vaig pensar que s’estarien una hora asseguts al voltant de la taula sense dir res. Que brillant, em vaig dir, a veure qui aguanta més assegut a platea, o a veure quan el públic, indignat, comença a cridar-los per insensats. Però no hauria estat pas res insensat, en realitat. Al cap i a la fi, parlar de com fer qualsevol tipus de revolució es transforma en un reguitzell de paraules buides, sense sentit ni direcció.

El que també deixaven entreveure els quatre actors era aquesta set insaciable de revolució que portem dins, sigui quina sigui. Mentre intentaven enaltir-se les passions entre ells, provocar-se enuig, ràbia, i mentre s’acariciaven, ploraven, i reien, buscaven complicitat —en altres paraules, feien créixer la llavor—, i mostraven que és d’aquí, d’on neix la revolució, però que l’interrogant queda sense resposta. Que tots en tenim, de set, però no hi ha font on anar a abeurar-se.

Els quatre protagonistes de ‘La set i la revolució’, al Temporada Alta 2018.

Entre actituds de desesperació i d’esperança van aconseguir traçar ponts entre ells, entre les diferents maneres de sentir i fer de cada actor. Un recorregut per les contradiccions i les profunditats de l’ànima, des de ben endins, des d’allò primitiu. Explorant-se, abraçant-se, insultant-se, caminant a poc a poc cap a l’altre, per descobrir una nova realitat, una nova òrbita. Potser, fins i tot, per descobrir altres formes de llibertat, aquesta paraula que ens queda tan grossa i ens és tan (des)coneguda.

Les revolucions avui es presenten com allò que queda lluny, com allò que es projecta. Com uns plantejaments continus sense arribar ben bé a culminar-se, perquè sovint ningú sap on és el final. I si no sabem on és la línia de meta, possiblement serà millor el plantejament del canvi que el canvi mateix. Com diu Pere Calders al conte anomenat “Val més no tocar-ho”, ben explícit: “Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir. I el que són les coses: es veu que no valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava molt millor en la seva etapa de projecte.”

En general, sembla que resulta més encisador i còmode fer un camí planer i suau cap a un canvi borrós que embrancar-se en els sotracs del camí escarpat cap a un canvi clar i imminent. I és estrany, que jo sempre havia pensat que les revolucions es duien a terme així en calent, les considerava quelcom més aviat espontani; em devien donar malament les instruccions.