Segon origen: Abans el Camp Nou que la raça humana

Quasi premonitòriament, el Segon origen amb el que Carles Porta adapta la popular novel·la de Manuel de Pedrolo té també, en si mateix, un segon origen: el del projecte que Bigas Luna va deixar inacabat per la seva mort prematura l’any 2013 víctima d’un càncer. Aquest fet condiciona, ho vulguem o no, la percepció que tenim d’un film que, definitivament, ens fa enyorar i molt el director de Bilbao, Jamón Jamón o La teta y la luna.

Bigas Luna va morir deixant pràcticament enllestit el guió de Segon origen i sembla que va animar l’escriptori i productor Carles Porta a seguir amb el projecte preveient que ell no se’n podria fer càrrec. Porta va assumir la direcció de la pel·lícula, suposem que ben conscient que les comparacions serien inevitables. I en la comparació, té totes les de perdre.

D’entrada, el Mecanoscrit del Segon Origen no semblava una obra que pogués trobar un lloc en el món de Bigas Luna, però veient la pel·lícula, no costa trobar quins elements li van cridar l’atenció. El primer de tots, per descomptat, el de l’erotisme implícit entre la jove i el nen que es converteixen en pràcticament els únics supervivents de la terra després d’una explosió solar (un dels canvis més notoris respecte la novel·la, en què la destrucció de la humanitat es deu a una invasió extraterrestre).

Bigas Luna devia xalar molt imaginant la situació d’aquests dos únics éssers destinats a procrear per salvar la raça humana. Però fora d’algun detall molt “bigaslunià” com el d’en Dídac escurant amb el dit una gota de llet materna que vessa del pit de l’Alba, no queda res a Segon origen amb el seu sentit eròtic hedonista. L’erotisme, ara, queda del tot diluït per l’absoluta manca de química entre els dos actors protagonistes i per una realització a més de plana i tediosa, totalment casta i pura pensada, segons ha explicat el propi Porta, perquè la pel·lícula pugui arribar al públic juvenil que ha llegit Pedrolo a l’Institut.

Per moments, sembla que a Segon origen importi més l’estat ruïnós en què es troba el camp del Barça després de l’hecatombe que no pas el futur incert que espera a la humanitat. Podria ser que aquestes referències a la cultura popular també fossin cosa de Bigas Luna, que va elevar l’horterada i la cosa mundana a la categoria d’art. Però en aquest film insípid i avorrit, on no hi ha erotisme ni tensió de cap mena, i on la barreja absurda d’idiomes i accents fa més nosa que servei, el Camp Nou és de les poques coses que fa trempar el públic.

Trist, molt trist. Perquè ni Pedrolo es mereixia això, ni el record de Bigas Luna, tampoc.