Sebastià Portell. Tramoia d’aire

22.04.2019

Normalment, el principi obre i el final tanca. Però aquí, això no funciona, perquè el text defuig tot allò que és condret i corrent segons la norma. Per això mateix, a Ariel i els cossos, en obrir el llibre som en un tanatori. I el final és el principi. La pauta serà esquivar qualsevol assignació amb l’ànsia de no ser una estàtua de sal, d’eludir la petrificació. No em miris, i quan vulguis fixar-me veuràs alguna cosa que rellisca com una anguila. Si és cert que començar pel començament és impossible, és per on has d’envestir. Som al bell mig d’una paradoxa que no cerca solució, on es desmantellen les oposicions binàries i ja només proposa un agregat de diferències que fan un capgirell i institueixen la transformació infinita. No hi fa res si no saps on te trobes, i no tens clara quina és la passa que vendrà després, ni cap a on has de partir. Tampoc no hi fa res si quan dius jo, no acabes d’entendre què deus voler significar, però sents la plasticitat d’allò que podria ser, i això, aquí i ara, és més probable que tot el que ha passat o no. O quan dius tu. Tampoc no veus clar on aniràs a parar, ni on has d’acabar. També és impossible. Per ventura, tal com diu Flaubert, la relliscada més estúpida és voler concloure. Per aquest mateix motiu, t’hi dirigeixes com un esperitat. I l’escriptura ja no té voreres. D’aquí també, l’ànsia d’ordre, de contar les coses des del principi més espuri, i aquesta lletra esqueixada que se’ns presenta a trossos, fragments a l’espera d’un imant que només pot esser el lector. Perquè en aquest llibre som enmig d’una absència d’absoluts, la seva impossibilitat. Aquí se’ns mostra en la lluita per existir, com si tot plegat hagués de sortir a través de portes que rebenten des de la inexistència. Tot defuig la fixació. I som, al principi, defora. No debades tots els encontres dels protagonistes, Eugeni i Ariel, són a l’exterior. Així, a la intempèrie, al ras de les identitats.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Anem als noms. Ariel, des de La tempesta de Shakespeare, que ens acompanyarà en aquesta lectura, és una imatge de la revisió infinita de les identitats. El podem fer servir com una idea, una màquina conceptual. És aquell que encarna l’ordre i la claredat i alhora qui desencadena la tempesta, l’artífex del desastre. Ariel és una energia performativa. És, per un altre cantó, en la traça de l’arcàngel Uriel de la tradició apòcrifa, qui custodia l’edèn. I és l’amenaça. És mou per onsevulla i en la seva manera de ser exempt, hi és i no hi és. I serà qui, com al Gènesi, ens expulsa del paradís. L’àngel del tro, el foc de déu. S’alça com aquell que serveix el seu senyor, és els seus ulls i executa allò que vol el seu amo. Mai no és aigua clara, sempre complex, i si fa el que ha de fer, com si fos un instrument del poder, és perquè vol reclamar la seva llibertat. En la seva sublimitat és obedient i rebel. I compareix com una figura dels subalterns, s’estira entre la violència que no vol exercir i la submissió que no accepta. Per això mateix s’alça com el trobador, aquell que ho trastoca tot, és l’agitació i el desconcert. Vol la seva llibertat, però també és prou esquiterell per voler canviar les coses, construir allò que és nou. És disruptiu i no s’ensenyoreix de la dissidència, viu en la tensió permanent d’aquells que volen fer forat.

Anem ara a l’Ariel de Sebastià Portell. Aquí és l’innombrable, però el trobam a través de les sessions psiquiàtriques, que són una versió d’una mena d’entrevista infinita. Perquè és el laberint, un jardí de caminois que es bifurquen, lletra tortuosa, metàfores sempre ineptes entre perífrasis que no el troben, agafa la forma de totes les possibilitats, és qui fa preguntes i ens qüestiona. Ens recorda que el cos no només és el portador d’un imaginari vell i antic i que encara ara ens fomenta la cultura, els nostres fantasmes i les representacions socials, sinó que també és un enginy oportú que tant ens subjuga com ens atia cap a la transgressió, sobretot ara, quan tenim davant els debats convulsos sobre les violències sexuals i mèdiques, i on s’interroguen els seus lligams amb el gènere, però també on polemitzam sobre les brutalitats dels nostres hàbits educatius, i els nostres mecanismes de transmissió d’arquetips que agradeixen tot allò que no s’adapta a les fórmules heteronormatives imperants. Precisament per aquest motiu, des del llibre de Portell se’ns encara a la idea d’un cos que és font de servitud, però també l’instrument primer de la rebel·lió. I fa ben evident els seus efectes desestabilitzadors. És el cos vulnerable, el cos possible, escenari de la pluralitat del jo que Artaud es donava a ell mateix, el teatre de les identitats basculants, fins i tot le pas moi de l’autor del teatre de la crueltat.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Portell també escriu entre l’alteritat i l’alteració, si tenim present el marc que fa servir Agamben quan parla dels usos dels cossos. Som a la intempèrie de les anatomies furtives i clandestines, entre els grans fantasmes de la passió. Llegim al mig del dret inalienable del silenci dels cossos, aquelles absències del que és real de què parla Judith Butler. I cal recordar amb ella, que el sexe és un pressupòsit necessari del gènere, però que no tendrem mai accés a la realitat del sexe més que a través dels nostres esquemes culturals. En definitiva, que el sexe, com el gènere, constitueix una categoria normativa, una norma cultural, i per tant és històrica, que exigeix la materialització d’un cos. I aquesta història sempre són els solatges, els pòsits de discursos sobre la diferència. Per aquest motiu cal llegir Ariel i els cossos, en aquest context, ara i aquí, quan ens exposa al cos com a estrangeria, quan ens exposa i ens aboca al devessall ciclònic de les transformacions i els desplaçaments corporals en l’embocadura d’aquests debats sobre la divergència, el dissentiment i la disconformitat. I el llibre s’aixeca com una rèplica al binarisme sexual, el qüestiona i hi passa de través, de l’endret i a l’inrevés. Aquí la vida no sap dir-se a un mateix. La pròpia forma de reconeixement és incompleta i llacunària. Per això pot semblar preocupant veure que Ariel i els cossos s’ha llegit com la recerca d’una identitat pròpia, perquè l’obra de Portell va més enllà d’aquest escorcoll sobre una qüestió identitària de tradició romàntica. Ariel l’excedeix. Per aquest motiu proposa una escriptura que cerca l’efecte fotogràfic que solen anomenar flou. Borrós, com si es tractàs de desescriure’s. I s’erotitza el detall, i en un joc d’espills s’esborren els límits, agafa la forma d’un díptic que no permet l’efecte d’una lectura que s’entesta en la totalització. És un mirall trencat, una contraescriptura. També, per això, cal insistir que no es tracta de cercar-hi influències, però llegir l’obra de Portell en la biblioteca ens allunya de la fascinació i l’ambivalència que encaminen la lectura cap a la quête d’una identitat. Fins i tot més enllà de l’Orlando, fa ganes encarar-lo amb l’Ariel de Sylvia Plath, i que sigui la fletxa i una manera de perdre trossos d’ell mateix i prendre fua i desfullar-se, i amb algun poema d’Eliot o Auden. I no hi fa res, si s’ha escrit a la intempèrie.

Sebastià Portell | Ester Roig ©

Ariel i els cossos s’ofereix amb l’ànsia del faire vrai barthesià, aquell seu efecte del real. I cerca patinar sobre la superfície llenegadissa de la indistinció i la indiferenciació beckettiana, com si Ariel fos l’emblema d’una poètica de l’intraduïble que tanmateix aconseguim dir, és allò que ens exposa als problemes de gènere, no a les seves solucions. Ariel no en vol, de solucions, i s’esgrafia a través d’identitats que no cristal·litzen, que no volen vitrificar-se. Ens cerca la complicitat en el sentiment davant allò que vol ser absolutament nou, perquè ens vol còmplices en el plaer d’adequar-nos a allò que és radicalment diferent. I per aquest motiu ens tempta amb la màgia de la fluïdesa de la comprensió, ens cerca la perspicàcia, se’ns encara des del que és concebible i en el creuer on te l’has de fer teu en un tancar i obrir d’ulls: Ariel és això, exactament això. Però ningú no prova de dir què és. És ara que s’obre una clariana, que és l’espai d’un dubte. Fa por, no el text, sinó el seu seguici, la seva monumentalització. Als fragments sense imant del text no els hauríem de posar peanya. Ariel no és res. És la lletania, la identitat polifònica fins a l’indicible, és l’incomptable contracant dels seus noms. No cal angelitzar-lo, tot i que voregi la sublimació i desapareixi. Els mots són també el dispositiu de la seva volatilització. Perquè dir allò que desitges només pot encabir-se en les vagueries, en la discrepància. Arriba el torbador, com en el Teorema de Passolini. Ariel ens expulsa del paradís de l’assignació.

Portell crec que n’és conscient, d’aquesta disconformitat, del seu personatge divergent, d’aquest avalot que prové de la dissensió. Per això, introdueix aquesta imminència angelitzadora i alhora proposa esquivar-la. El text esdevé partitura i cerimònia litúrgica, i al mateix temps incorpora el seu contratext. La música exposa i vela Ariel, és la musa incorpòria de Mallarmé. Fer-lo comparèixer és també insinuar-lo com a fantasma d’escena, es tracta d’aixecar-li un escenari teatral. I alhora, per la via negativa, mostra la desaparició d’un cos. Perquè sempre ens ronda la mixtificació, l’eterna comèdia dels malentesos. Aquí escriure no és trobar, és revelar, com en l’acte fotogràfic, problemes. Allò que sempre ha de fer la bona literatura. Contra el desig de l’assignació. Perquè Ariel i els cossos, en aquest sentit, és un teatre de la crueltat. Un patchwork que simula un món real i tangible, però al mateix temps dissimula una absència. De vegades mires en terra. I veus una ombra. Aleshores sembla més real que tu mateix, i també és aquell bibelot abolit d’inanitat sonora: les paraules que ens diuen. Una novel·la, deia la mestra, són paraules. Nosaltres, també.

Virginia Woolf

Virginia Woolf

 

Ariel és el bàrbar, la parla que no entenem de l’estranger, que compareix de part o banda i no ve d’enlloc. Ariel és l’aire, d’on naixerà la ventada, segons Bartra. És així, talment, precisament això, i s’assembla a aquell que calla i ho diu tot. Remor que desafia la comprensió, sí, el silenci llépol dels espais infinits de Pascal, que ens esveren i ens esglaien. Allò que és i no és. I cal continuar, aquí, quan ja no podem més. Continuar. Perquè és el nostre estranyament. Allò que obre i tanca el pas. Allò que estreny i deixa a lloure. Com un esfínter. L’anus com a centre erogen universal. Centre contrasexual. Em reconec com a anus, com a treballador del cul, amb paraules de Paul B. Preciado. I, ara sí, com a anormalitat. Allò que no arriba a néixer, però és aquí, i encara és allò que ha de venir. Furtiu.

És quan es produeix una homologia entre cos textual i anatòmic. Ariel és, en aquest sentit, l’impensable, una pirueta entre l’encarnació i la desencarnació. Ariel sempiternel, en paraules d’Artaud. Cos sense òrgans, un cos acte, sexual i no sexuat. La seva textura plàstica és el seu embadaliment, el desequilibri, la seva oradura, la nostra pertorbació, la pèrdua, la transferència i la renúncia. L’atordiment de tots plegats, i la insensatesa, la desapropiació i l’expropiació. El desvari, el nostre tragí. Els cossos que juguen amb la des-figuració. Aquí, l’acte és l’anvers i el revers de l’ésser, la seva execració. Ens convida a abandonar-nos a la desestabilitat. Que no ens estranyi, doncs, que el text també fluctuï, que no cerqui la fermesa, ni la solidesa, la permanència, ni l’equilibri. És una maniobra, un exercici tàctic i una fal·làcia. No ansia la integritat, la seva pruïja obstinada és l’aproximació, presentar-se alhora com a acte i variant, com si la lletra calcàs un fantasma. El nostre fantasma.

Ariel, en definitiva, és un campament nomàdic. I si des del segon retaule del díptic pot semblar un relat de filiació, en presenta aquella llacuna de gent sola entre un passat que s’ha esfumat i un futur que no arriba. Vivim entre esborranys. Ariel i els cossos s’escriu des de l’orfenesa dels nafrats per la història, i ja som aquesta memòria ratada i sense àncores del present altermodern. Són temps de desproveïment i d’animals de la bastardia. Híbrids i bords. Som davant una literatura de l’abandó i suram entre els espectres de la novel·la familiar. Perquè l’obra de Portell també diu la crisi de transmissió contemporània. No debades la narració és estriada, entre el·lipsis i llacunes. Vides minúscules i desercions davant les pràctiques identitàries. L’autor perfila les apories del descontentament més immediat, el neguit, entre infants terribles i aquella herència esqueixada que no deixa envestir el teu conte, allò que sempre seguit ens aborda com a imminencia. I en el marc de la polifonia atonal dels missatges i les noves ambigüitats del gest epistolar, del diàleg frenètic que s’esdevé en la lleugeresa extrema del clic. Entre retrets i cartes que no llegirá ningú. Fins i tot, l’esborrany dickensià que s’escriu a la segona part del llibre sembla orfe, com si el text de Portell agafàs formes d’assemblatge de papers privats i cartes que no lliguen. Lletres foradades, fragments, narració ullada que cerca el lector voyeur que som davant les pantalles infinites dels murs electrònics. Una narració e-pistolar desmembrada i llegida a la velocitat frenètica dels dits grossos, els de la prensió. Text que es conforma en l’aire de l’esbós i els apunts urgents de la confidència, que s’estiren com un xiclet, lletra de goma emprada com a masticatori. Amb la retòrica de l’autenticitat frenètica del mail, de la seva naturalitat. I al bell mig de tot això, aquest esborrall que no s’acaba, falsament decimonònic, com una nostàlgia literària, tot plegat, per tal de dir les paradoxes, les nostres, d’ara mateix. Cal fixar l’atenció en aquest ús de la correspondència, de les escriptures del jo, en la multiplicitat de tons d’aquest segon retaule del llibre, de les converses que no tendran lloc, d’aquesta literatura que tresca i que s’institueix com a lletres que se cerquen en l’aïllament, com si la paraula, la lletra, fos sobretot el discurs de la solitud i els absents. En aquests retalls de textos aplegats de correus electrònics i cartes que no llegeix ningú hi ha no sé què d’absència. Sempre som davant mots d’un que no hi és, o és allà, a l’altra banda de les pantalles. Ariel i els cossos, des de la segona part, és la paraula a la recerca d’ella mateixa, com si fos l’empremta dels absents. Ariel, aquell que hi és i no hi és.

Sylvia Plath

És quan trobam els pous de vena que connecten amb la primera part. Aquesta absència i la indeterminació radical del cos que proposa. El cos tabú, lloc de perdició, i de poder, un alter ego i un estrany, un trast, espai disponible per al cyborg, el cau de totes les modificacions del jo i d’allò que vull esquivar, el campament de les assignacions identitàries, la guixa, la cicatriu de la meva manera volàtil de ser al món. Els mons possibles. La tortura dels impossibles. L’espai de confinació i de la carència. El despotisme del cos, d’aquest cos, que, segons Foucault, és l’actor principal de totes les utopies. Perquè és en la modernitat contemporània, en els models i usos i límits del cos humà, que hem redefinit i reinventat a través de tots els possibles que som capaços de concebre, sempre marcats i macats per la quimera, que hem establert relacions tibants i afuades amb la norma. I és quan Ariel apareix amb Victor Hugo i demana: què he vengut a fer aquí? Jo som terrible. Som un monstre, dieu vosaltres. No, jo som qualsevol. L’excepció sou vosaltres. Vosaltres sou la quimera, jo som la realitat. Jo som l’Home. Som el temible home que riu. El qui vos exposa a la singularitat. Prodigi i error. Errància, forma radical d’alteritat. Perquè, fixau-vos-hi bé: pensar el monstre és ara una forma de pensar-nos tots plegats en un procés especular i reflexiu de mirall. Llegiu Ariel i els cossos i cadascú es trobarà davant la seva pròpia mirada, i veureu de vosaltres mateixos allò més obscur i lluminós que no heu gosat interrogar. El monstre pertorba, importuna i desfà les categories, esborra les fronteres i posa a prova, sí, aquest mot que ara creus tenir a la punta de la llengua quan vols dir què som. I que et pensaves saber i ara s’esfuma. Ariel només ens ha mostrat la porta. I ens expulsa del paradís. Sortiu, sense por. Després de la primera passa, només n’haureu de fer una altra. I una altra. I una altra.