Sebald o la supuració de la història

22.05.2015

Una vintenta d’artistes contemporanis de diferents disciplines evoquen l’obra de l’escriptor alemany W.G Sebald (1944-2001) al CCCB. L’exposició Variacions Sebald, comissariada per Jorge Carrión, podrà visitar-se fins al 26 de juliol.  Anna Punsoda visita l’exposició i ho explica a Núvol. 

Dresden el 1945 després del bombardeig

Dresden el 1945 després del bombardeig

Imagineu que avui la Rambla fos una carretera amb edificis lletjos a un costat i a l’altre. Imagineu que Sants o Gràcia fossin tot paviment i blocs de ciment i de vidre rectangulars. Després imagineu que un dia, per casualitat, trobeu fotografies antigues de la Barcelona nostra: places, carrers humans, racons amables, façanes belles. A poc a poc comenceu a sospitar que viviu sobre les runes d’un món amagat.

Això és exactament el que li va passar a W.G Sebald i a tota una generació d’alemanys. Els bombarders britànics havien arrasat moltes ciutats alemanyes els dos últims anys de guerra. Cap Picasso ho havia pintat. Els Picassos alemanys havien mort assassinats als camps o s’havien hagut d’exiliar. Els altres, els autors que s’havien quedat, desconfiaven de les autoritats aliades que ocupaven el país. Ni a les cases ni a les escoles ni entre els homes de cultura va parlar-se mai de la destrucció de les pròpies ciutats ni dels 600.000 civils que hi van morir.

No és fins al 1997 que W.G Sebald pronuncia el que avui es coneix com a Sobre la història natural de la destrucció, una conferència on fa una sèrie de preguntes que revolucionen el seu poble. Tenien dret, els alemanys, a preguntar-se si els últims bombardejos dels britànics contra els civils havien estat justificats? Per què els van viure com si fossin un càstig diví, si els mateixos militars anglesos s’esbatussaven per si eren o no necessaris? Per què cap historiador alemany havia explicat bé els incendis que havia provocat la metralla o les pandèmies dels setges? Per què cap autor havia glossat la misèria i l’estat de bogeria de milions i milions de desplaçats alemanys? Què es perseguia, amb aquest oblit general? Recomençar? O carregar en secret un dolor per alliberar-se d’una culpa?

Sobre la història natural de la destrucció és útil per entendre d’on surt l’univers de Sebald i la unitat del seu pensament estètic i polític. I és útil per comprendre les dèries que recorren les seves obres més importants: d’una banda la memòria que es desvetlla en fragments i en formats diversos, mig de realitat i mig de fantasia, per no carregar l’home amb més informació de la que pot suportar –el motiu d’Austerlitz. De l’altra, la vida esquinçada dels exiliats i la seva melancolia –el motiu de Els emigrats o Els anells de Saturn.

Variacions Sebald, l’exposició del CCCB que recull l’obra d’una vintena d’artistes contemporanis de disciplines diverses, ha de visitar-se tenint en ment aquesta panoràmica i aquest aire oníric i melangiós tan propi d’ell. Totes les variacions recullen l’esperit de l’autor però no totes li fan justícia. De fet, sense el nexe conceptual amb l’univers Sebald, ben trabat pel comissari Jorge Carrión, algunes obres serien només un bluf.

Hamburg arrasada pels bombarders britànics, 1943

Hamburg arrasada pels bombarders britànics, 1943

Guido van der Werve lliga, en un vídeo amb un rèquiem de fons que ha compost ell mateix, la vida d’Alexandre el Gran, la de Beethoven i la seva -una Odissea arriscada i amb punts d’humor macabres que li resulta bé. Fernández Sánchez Castillo exposa les maquetes d’aquelles estructures amb les que els republicans haurien volgut protegit alguns monuments a Madrid durant la guerra civil. Núria Güell, ressucitant un maqui i uns guerrillers catalans assassinats, exposa material hagiogràfic del dictador i les carcanades de les fosses comunes– tot en un projecte visual i plàstic ben intencionat però relativament reeixit.

Variacions Sebald són mons trencats que es van relligant gràcies a la memòria. Són mons enterrats que s’han creat sota un supòsit: que la història es manifesta, que la història supura a les escletxes del pensament, i que per tant no hi ha cap passat col·lectiu que els homes puguem amagar o reprimir per sempre. Fins i tot a través del silenci dels supervivents, les runes esquerden els nous carrers.