Sarah Kane. Psicosi de les 4.48

1.10.2015

Poques vegades el lector es deu haver enfrontat a un text tan dur. Ho dic amb la màxima convicció. Psicosi de les 4.48 (Lleonard Muntaner Editor, traduït per Anna Soler Horta) és una d’aquelles obres que no et poden deixar indiferent, per molt entumida que estigui la nostra ànima. El dolor de l’autora s’escola no a cada pàgina, sinó a totes i cada una de les frases que deixa per escrit. No hi ha redempció possible per a ella. Tant és així que el text, que és altament autobiogràfic, va ser premonitori del seu suïcidi, que per activa i per passiva l’autora ens diu que està a punt d’esdevenir.

Sarah Kane

Sarah Kane

Una diferència possible entre una persona sana i una que no ho està és que la primera adesiara pot gaudir fent allò que fa, malgrat sia dur, gairebé insuportable o sense un sentit clar. Sarah Kane pertany a l’ordre dels qui ja han traspassat aquesta darrera frontera: res del que ella faci podrà salvar-la. Fent servir un llenguatge poètic, però parc amb adjectius, i fent una referència al seu propi talent, funestament assevera: M’estimaran pel que em destrueix. Kane, en certs moments, té prou clarividència per dir que és conscient que la sensibilitat que la fa única és en gran mesura la seva condemna, en forma de greu trastorn psiquiàtric. El llibre, que essencialment és un llarg monòleg, també conté un seguit de diàlegs, entre la pacient i el psiquiatre; neden dins el sublim. El metge, fermat al món de la lògica, dóna medicaments, i la pacient, impacientment escolta la llista de medicaments, posologies i les fredes i racionals promeses que mai no arriben a bon port. Qui és qui no sap escoltar? La incomunicació entre els dos mons és palpable. El fracàs de la ciència, evident. El missatge de la malalta també evident, i doblement dolorós, per no escoltat: no vol pastilles de puta merda, vol sentir-se estimada. Una sobredosi d’amor sol·licita i ningú no la sap escoltar. Quin deliri tan cruel, quina gàbia tan fosca, quin desconsol tan infinit i sense remei. Dolor, incomprensió i més dolor. Un dolor que sua i es fa més gran, més terrible i monstruós si la pacient és sensible i s’adona dels seus propis mals. Un focus de llum que valdria més que estàs apagat.  No tinc ganes de morir. Cap suïcida no n’ha tengut mai, crida Kane. Ningú no escolta.

Sarah Kane ens va llegar el Titus Andronicus del segle XX, i ho va fer multiplicant per mil la barbàrie de l’Home de l’obra de Shakespeare (o de George Peele) —com ja apunta al pròleg del llibre Andreu Gomila. Per sort, diré per sort, sembla que l’obra va servir per acabar amb les seves forces, i la va fer abandonar aquest món. No ho va fer per voluntat pròpia. Desig que la no-existència li suposi una càrrega menys feixuga que l’existència, puix que ja diu a aquest llibre: Escric per als morts/ els que no han nascut.

La traducció va a càrrec d’Anna Soler Horta i sembla més que correcta, malgrat que és discutible la traducció del títol, que també hauria pogut ser Psicosi de les 4.48, un canvi important pel que fa al significat global del llibre.

Ara podreu gaudir de la representació d’aquesta obra portentosa sota la direcció de Moisès Maicas amb la col·laboració d’Iván Morales, amb la interpretació d’Anna Alarcón i en una producció de The Three Keatons, fins al dia 4 d’octubre de 2015, a La Seca-Espai Brossa. Val la pena si no preneu ansiolítics o esteu en tractament psiquiàtric. I si no, també. L’horror és bell.

Podeu llegir la crítica que Aída Pallarès ha fet sobre Psicosi de les 4.48.