Sanzol, Bozzo i Shakespeare: tots els colors de ‘La tendresa’

28.01.2019

Diuen els entesos que quan William Shakespeare estrenava una obra, la gent feia cua i emplenava el Globe Theatre. Peter Ackroyd remarca que en el Londres d’aquella època el teatre es va convertir, per una banda, en l’indret on millor s’explicava la realitat contemporània i, per l’altra, era l’espai preferit perquè els ciutadans es relaxessin. No estem tan lluny d’aquella època i quan la gent omple les sales de teatre normalment és per veure històries populars, comèdies entretingudes. D’acord que Shakespeare és Shakespeare i que és un dels autors més representats i vistos arreu del món. Però si a més a més parlem d’una bona comèdia del bard anglès, els plens estan assegurats. Però resulta que a casa nostra tenim un bon grapat de dramaturgs que poden afinar la ploma tan bé com ho feia el geni de Stratford. Un dels últims casos d’èxits és Alfredo Sanzol, del qual s’està representant al Poliorama La tendresa, un text seu traduït per Joan Lluís Bozzo.

Els sis intèrprets de ‘La tendresa’, d’Alfredo Sanzol. © David Ruano

Dramaturg i director, Sanzol és un director reconegut amb el premi Nacional de Literatura i amb el Premi Valle-Inclán de Teatre 2018 precisament per aquesta última obra. El procés de creació de l’obra no va ser precisament un pim-pam. Mesos d’estudi de les comèdies del bard anglès i uns quants més per escriure aquesta aventura a una illa deserta, aquesta nova comèdia sobre la guerra de sexes d’estil shakespearià. El mateix Sanzol ho explica molt bé en aquesta entrevista de l’Oriol Puig Taulé.

La base d’aquesta comèdia és recrear la guerra de sexes que tan bé va saber retratar Shakespeare en les seves catorze comèdies. L’acció té lloc en una petita illa a la qual arriben tres dones –una reina i les seves filles– que acaben de naufragar, amb la intenció de viure soles, lluny dels homes. A l’illa, però, hi habiten tres llenyataires des de fa vint anys, un pare i dos fills, exiliats voluntàriament per fugir de les dones. Així doncs el conflicte està servit i la comèdia d’embolics es fa evident quan les dues princeses i els dos fills llenyataires comencen a sentir quelcom més profund, mentre els pares intenten impedir qualsevol acostament. Els embolics inclouen canvis de sexe parcials (i totals), pocions guaridores, germanes bessones i encanteris d’amor, elements molt presents a les comèdies de Shakespeare. De fet, el mateix Sanzol inclou, a manera de joc intern pels més atents, els títols de les comèdies de Shakespeare en el diàleg. Res forçat, tot molt coherent i juganer. Però també es veu Molt soroll per no res en la batalla dialèctica del Jordi Rico i la Marta Pérez, talment com Benedicte i Beatriu; o Nit de Reis en la transformació de la Princesa Salmó; o Somni d’una nit d’estiu quan el fum de les herbes que bufa Marta Pérez trastoca a tots.

Laura Aubert, Marta Pérez i Elisabet Casanovas a ‘La tendresa’. © David Ruano

Però la gran influència del bard anglès ve sobretot amb un text, que sense ser excessivament carregós, esmola subtilment les dagues que es van clavant homes i dones. La burla de Sanzol, a l’igual que Shakespeare, reparteix a tort i dret per igual, des d’uns personatges estereotipats que evolucionen i s’acaben rendint a la veritat: l’amor (i la tendresa) és l’únic que ens farà lliures. Una llibertat que, en aquest cas, emancipa. Sanzol troba el to i el camí per presentar una proposta que ensenya totes les virtuts d’una comèdia shakespeariana i conquereix tota la platea. Els riures es van encadenant i es fan ben sonors a mesura que avança l’obra. Riures sense gènere. Per això crec francament que és un text que no vol ni necessita posicionar-se  en cap lluita feminista, encara que hi hagi algunes persones que els molesti. Cal remarcar però que gran part de la virtut també recau en la traducció de Joan Lluís Bozzo (no en va és una producció de Dagoll Dagom i T de Teatre). L’obra original va ser estrenada a Madrid en castellà i Bozzo ha volgut (i ha sabut) treure punta al text en una traducció que aportés un lèxic ric, al mateix temps que incorpora frases fetes com algun acudit en castellà, pretesament vulgar. Una traducció acurada al fraseig de Shakespeare, però juganera i gens carregosa.

Si el text és esmolat i les accions que dibuixa estan ben encadenades és també per virtut d’un sextet d’intèrprets molt potent. No n’hi ha cap del sis que desentoni, però em trec el barret especialment per Jordi Rico i la Marta Pérez que destil·len anys de complicitat i gasten molt d’ofici en crear aquests personatges tan patètics. Tot i que, cal ser just, qui em va captivar més va ser Ferran Vilajosana, un babau i ingenu llenyataire que es desviu per conèixer un dona. Vilajosana aporta un treball de cos i gest que marca molt bé el desvari emocional del personatge.

La posada en escena és senzilla, sense grans ornaments, però té quelcom de majestuós gràcies al teló que l’escenògraf Alejandro Andújar munta formant tres absis, pels quals fan les entrades i sortides els personatges a ritme de vodevil. A més, La tendresa és una obra cromàtica. Els personatges tenen per nom el color dels seus vestits. És un cas paradigmàtic on el text determina de manera volguda el color dels personatges. Però la simplicitat d’un sol color no fa el personatge, encara que aquest pugui respondre a un cert estereotip. La tendresa és molt més intel·ligent… i popular.