Sang, suor i saliva

28.01.2014

Ho sap tothom i és profecia: aquest mes de gener a la cartellera barcelonina han tingut lloc, com a mínim, tres petits miracles teatrals. Tres espectacles de companyies joves (és a dir, formades per joves i creades recentment) han omplert sales i han rebut bones crítiques. Què coi està passant?

 

La companyia Prisamata porta 'Jo mai' al Teatre Lliure

 

Pulmons” (Sixto Paz) a la Sala Beckett, “Jo mai” (Prisamata) al Lliure de Gràcia i “Vània” (Les Antonietes) al Lliure de Montjuïc, han exhaurit entrades (el primer) i han obtingut totes tres bones crítiques i un considerable ressò mediàtic i social (les xarxes són al mateix temps causa i conseqüència d’aquests èxits). Tampoc cal oblidar el que està passant a altres sales de Barcelona: “Ego” a la Sala Flyhard, programada durant dos mesos i amb una molt bona ocupació, els muntatges del Círcol Maldà (“Sing song swing” dels Pirates i “La caiguda de l’H” d’Indi Gest), les propostes de l’Àtic 22, la sala off del Tantarantana on es programen espectacles que surten de les cartelleres més convencionals (“Assajar és de covards”, “Curts de teatre”), o l’espectacle mexicà “Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar” que encara podem veure a l’Atrium. Companyies joves, espectacles de creació o de dramatúrgia contemporània (local o estrangera), muntatges reduïts en sales petites o mitjanes, captació d’espectadors cada cop més joves i resultats més que satisfactoris. Ha arribat l’hora que els peixos petits es mengin els grans?

En temps de crisi, 21% d’IVA cultural i atur juvenil pels aires, aquestes companyies connecten amb un públic que té ganes de deixar la pantalleta negra una estona i veure gent real, com ells, fent coses de veritat al seu davant. L’experiència real i física segueix mantenint-se (i guanyant adeptes) en aquesta modernitat líquida en la qual ens trobem immersos. La lluita de líquids és la metàfora inevitable: la promesa de sang, suor, llàgrimes

La companyia Les Antonietes presenta Vània, al Teatre Lliure

i saliva segueix guanyant a la fredor asèptica de la pantalleta negra i a l’acumulació de “likes”. Assistir a una representació amb públic adolescent (“Jo mai”) o amb públic jove que va per primera vegada al teatre (“Ego”) ens dóna motius per seguir creient en el teatre i en l’espècie humana en general.

 

Les estratègies de comunicació d’aquestes companyies joves estan basades més en el seus posts a Facebook que en l’exasperant regularitat d’una newsletter setmanal, més en les piulades al Twitter i l’explotació de la #postfuncio que en convocar una roda de premsa amb els mitjans de sempre. Esperem que algun sociòleg ja estigui analitzant i estudiant les relacions entre la correcta utilització de les xarxes socials i la recepció i possible èxit o fracàs d’un espectacle. És allò que passa amb els diaris digitals: segurament llegirem primer l’article més llegit per aquest simple motiu, perquè és el més llegit. Les xarxes s’omplen de comentaris positius, lloances i elogis, i molts cops hem de filar prim i veure fins a quin punt la majoria d’aquells que escriuen són, de fet,  amics, companys o col·legues dels implicats, i que al perfectament comprensible desig de compartir l’alegria d’un espectacle que ha agradat s’hi afegeixen varis factors, com ara un també comprensible “A veure si puc treballar amb aquest director / aquest dramaturg / aquesta companyia en un futur pròxim”. Les crítiques “de veritat” es fan als sopars d’amics, a la  barra del bar i als missatges privats de Facebook, i la crueltat i vehemència que gasta la pròpia professió teatral amb els seus col·legues deixa els crítics com a simples aprenents en l’art de la fuetada i l’escarni al proïsme.

La companyia Sixto Paz presenta 'Pulmons', que es podrà veure a la Sala Beckett fins al 9 de febrer

 

Ens hem d’alegrar, i ens n’alegrem molt, de l’èxit de tots aquests muntatges que hem esmentat, així com esperem amb candeletes els propers espectacles que ens puguin oferir companyies com ara Arcàdia, La Calòrica o Ruta Quaranta, per citar-ne alguns més. Deuria tenir raó Òscar Castellví quan afirmava en una entrevista a Núvol que ha arribat el moment de les companyies i dels actors joves. Potser és una conjunció dels astres i del moment socioeconòmic en el qual ens trobem: amb unes programacions del Teatre Lliure i el TNC que no ens fan precisament aixecar-nos i ballar una polca, i amb un teatre comercial que s’està convertint en una paròdia d’ell mateix, el públic necessita i reclama experiències teatrals sinceres, veritables i punyents. El grau de responsabilitat o no de les xarxes socials en l’èxit d’aquestes companyies, el risc de “bibianisme” de la nostra modernitat líquida i el conseqüent perill de l’exaltació de “la tendència per la tendència” que això comporta és ara el que caldrà seguir de ben a prop.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris