Sanchis Sinisterra baixa a l’inframón del teatre

8.05.2018

El dramaturg valencià José Sanchis Sinisterra ha tornat a la Sala Beckett, que ell mateix va fundar i dirigir, per presentar un nou text. El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea ha estat en cartell fins al passat diumenge 6 de maig.

Els dos protagonistes de ‘El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea’. © Javier Naval.

És un acte de justícia que Sanchis Sinisterra torni a la cartellera de Barcelona, la ciutat que li deu bona part de la seva revifada cultural-teatral dels darrers anys. El dramaturg veterà, el sénior dels dramaturgs de l’estat i font d’inspiració i d’experimentació inesgotable des de fa més de cinquanta anys, va fundar el Teatro Fronterizo als setanta i la Sala Beckett als vuitanta, un lloc clau de formació dels dramaturgs contemporanis. Instal·lat des dels noranta a Madrid amb el Nuevo Teatro Fronterizo, al teatre de la Corsetería on continua fent tallers, llibres i obres, ara ha visitat la Beckett a la nova seu del Poblenou, amb una obra que du la seva marca reconeixible i de qualitat, i un títol rocambolesc i enginyós també marca de la casa:  El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea.

Seguint amb una estructura i un format que ja ha provat altres vegades amb bons resultats, des d’aquell Ñaque seminal, la de la parella de personatges dialogants que fan salts en fragments de situacions de teatre dintre del teatre, ara dos joves actors assagen en un vell galpón d’un barri poblat de peripatètiques. Mentre discuteixen i proven textos sobre Hipatia i Lise London, entre exercicis de relaxació i de biomecànica, es veuran envaïts per les veus i els designis de “los de abajo”, unes presències estranyes que poblen el soterrani i que representen els abandonats, marginats, víctimes de la història. A partir d’aquí, gairebé com en un acte de vudú i exorcisme, els fils dels drames s’aniran embolicant, escapçant i variant segons el que pugi en cada moment des d’aquell cor de l’inframón, i els capítols de la Història s’aniran tunejant en un joc de ficcions i revisions.

La Beckett ha acollit a Sanchis Sinisterra amb ‘El lugar donde rezan las putas’. © Javier Naval.

L’embolic metateatral, dens i escapçat, divertit i juganer, està molt ben executat per dos intèrprets àgils i enèrgics, Paula Iwasaki i Guillermo Serrano. L’autor va escriure el text expressament per a ells, després que aquests fessin a Belchite ¡Ay, Carmela!. Coherent amb l’equilibri entre tradició i experimentació d’aquesta i altres de les seves peces, tan deutores de Beckett, de Brecht i de Kafka com del teatre del Siglo de Oro, i amb una càrrega ideològica redemptora i crítica que coincideix amb els postulats i els aires de les places del 15-M, l’espectacle vol i pot servir de reflexió sobre la presa de posició d’artistes i espectadors, habitants d’un present de “modorra política” i consumisme “cibermemo”. I aprofita ja de pas i no es talla gens a l’hora de fuetejar certes impostures del teatre actual, especialment els esnobismes postdramàtics.

Es pot veure aquesta nova obra de Sanchis Sinisterra a la llum d’El texto insumiso, la recopil·lació que acaba de publicar Ñaque Editora dels nous fragments del seu discurs teatral, sempre profunds i interessants. En un dels textos del volum, Sanchis reivindica les tesis de Walter Benjamin segons les quals l’historiador ha de remoure i buscar entre els vestigis del passat: un passat que no està perdut i que pot dur el germen del futur. S’exploren nous paratges en territoris fronterers: la vindicació dels oblidats continua amb aquella de Los figurantes, i la revisió de la Història té relació també amb la seva Trilogía Americana. Pot semblar que El lugar donde rezan las putas s’ancora en una visió de la creació escènica ja vista, però això té virtuts evidents. La primera és la qualitat del text, la brillantor i l’enginy de la literatura, plena de clímax, de girs, d’il·luminacions. Una nova reivindicació del teatre de text. L’altra, la coherència en el contingut de la peça, que representa una nova fase més explícita i combativa d’un teatre sempre compromès. La tercera, que en la forma es continuen fent descobriments i giragonses i portant a la pràctica els postulats de recerca i disrupció del manifest del Teatro Fronterizo. Quaranta anys després, com el camp a recórrer era tan immens i les idees i estratègies de la lluita escènica tan àmplies i ambicioses, quan se surt de la trinxera i se salta al camp de batalla encara es colpeja amb ganxo.