Salvador Riera: el dol necessari

26.08.2015

Obligat per la malaltia de Parkinson a retirar-se de l’exercici de la seva professió d’enginyer, Salvador Riera, nascut a Terrassa el 1959 i mataroní d’adopció, dedica des de l’any 2010 una bona part de l’energia a les seves passions: la poesia i la fotografia. I ens regala una àmplia mostra de totes dues en aquest primer poemari, publicat el novembre de 2014. L’essència del nus ens mostra la trajectòria d’una ànima durament colpejada i adolorida per la insòlita notícia d’una diagnosi inesperada i punyent, que a poc a poc es retroba en la vida, renascut amb renovada sensibilitat per afrontar la nova realitat i obrir-se amb més força al patiment d’altri, a la tendresa i a l’amor.

Salvador Riera

Salvador Riera

Així, enceten el poemari poemes molt colpidors, en què es manifesta la ferida oberta i sagnant de qui es rebel·la aferrissadament contra l’hoste insòlit, que esdevé un inclement segrestador de vida, de somnis i d’esperances. El subjecte poètic, ara ostatge, es resisteix abrivadament contra el mal que ha pres possessió d’ell i l’ha hostatjat: “I tu,/ enmig de ningú,/ assedegat d’un cos nu,/ curullat d’impotència.// I tu, sí Tu, per què m’has hostatjat?” (“Ostatge”).

La idea del segrest com a metàfora del mal s’estén més enllà de la malaltia personal per denominar la malignitat en general i es fa palesa, en els títols de la primera part del poemari, en diverses variants del camp semàntic del segrest: “Possessor”, “Robatori”, “Lladre” i “Espoli”, que es transmuten a continuació en les variacions de les seves conseqüències sobre aquell que el pateix: “Dolor”, “Culpa” i “Dependència”. I, gairebé immediatament, la veu poètica traspassa el llindar de la pròpia pell per fer extensiu el dany i el dolor a tot el cos social, manifestant una empatia sensible envers el sofriment de la gent senzilla, lliurada al poderós sense escrúpols, capaç de xuclar de l’humil fins l’última gota de sang en benefici propi.

El poema “Possessor” presenta el quadre simptomatològic de l’economia neoliberal i dels seus estralls en temps de crisi i, sense esmentar-ne el nom, té en Grècia l’exemple de la seva actualitat més flagrant: “Fent de banquer et xuclo la sang,/ per mi ets poc més que un cos estrany/ que, quan me’n cansi,/ acabaré vomitant.// I no vull només els teus diners.// Has de saber/ que sóc jo/ qui t’ha permès ser qui ets,// i cada cop/ t’exigiré…// …encara més…” O bé quan fa inventari de les manifestacions diverses del poder corrupte, dels seus sicaris i del seu insaciable apetit: “L’oligarquia/ dibuixa rius de femta./ Voltors purínics.// Avars desficis/ ensolquen la riquesa./ Barroeria.// Immunda farsa/ d’omnipresent deliri./ Opulents fastos” (“Apoteosi”).

Un capteniment pervers que, en aliança amb les noves tecnologies i l’esquer seductor d’una publicitat veneradora d’allò material i venedora de miratges, el poeta qualifica de “Cirrosi”, per la capacitat destructiva que té del teixit social: “Tètrics dominis/ de mundials empreses./ Oligopolis.// Èxits efímers/ on pul·lulen promeses./ Fosc ciberespai”. I trobem la fusió del mal personal i social en molts dels poemes que segueixen, que n’analitzen les plurals manifestacions: “Quan el mal és pervers fibla amb traïdoria,/ escalaborna els cors, enverina les ànimes,/ desencoratja els senys, menysprea les paraules,/ esmicola els sentits, degolla l’alegria.// Quan el mal és proper […]// Quan el mal és subtil, […]// Quan el mal és injust […]”.

Però la veu poètica acaba amb un gest de resistència i deixa entreveure l’espurna d’esperança que s’anirà enfortint, per esdevenir lluita declarada en un combat que apunta a la victòria a mesura que va avançant el poemari, perquè conclou: “Quan el mal no té fi, sols el guanya la vida” (“Robatori”). O encoratja l’altre a superar el sofriment i a transformar-lo positivament: “No et beguis la sang.// Beu llàgrimes de cel/ d’aquest pou de glaç […]” (“Dolor”).

Entreveiem senyals de transició des de l’adolorida existència del començament fins al lliurament a la confiança i a la tendresa d’una sensibilitat esmolada i esperonada pel desori en alguns poemes que segueixen: “Capficats en un món d’oblits constants,/ com aquells crancs perduts en l’infinit,/ anem ara enrere, ara endavant,/ defugint esculls i secanys sorgits/ des de no-res.// Res no és més gran que el més petit gest/ de l’instant on no som més que el no-res.// Res és més senzill que el bes del no-res” (“Senzillesa”). O bé quan la veu poètica reconeix obertament que ha començat un procés vers un estat més tranquil i menys assedegat, que veu llum més enllà de l’aflicció: “[…]// furgant pel nexe d’unió/ entre l’ànima i el sentiment/ de dol.// Un lloc on s’arrecera el vers,/ el poema, el temps cercat/del ser.// On la paraula sega el fil/ de les escrues crosses de l’ahir […]” (“Seny”).

Els títols dels poemes a continuació ho palesen clarament. Hi ha “Claror”: “Camí de claror d’ànima ferida./ Nua llibertat d’inferns maleïts”; “Lluita”: “Les mans, cansades de tant tremolor./ El cor, Sol ixent de serps de negror”; “Esperança”: El destí és més enllà/ i hem de tenir l’esperança/ de conquerir l’endemà,// on tot ja no sigui fosc”; “Desig”: “S’albira claror al fons del fondal […]”. És aquí on se’ns mostra el poder redemptor de la paraula, de la poesia: “Feixuc mur de silenci,/ bastit amb mots no dits,/ a la fi enderrocat/ per un martell/ de mots escrits” (“Martell de mots”).

Una darrera part del poemari manifesta l’assoliment de l’equilibri, el retrobament de l’harmonia perduda, que ara s’esplaia en l’observació de la natura en clau eròtica i s’hi complau: “Delerós pi adolescent/ alzinat de matinada,/ fina escorça, tronc soberg,/ gemmes tot just borronades.// Gespa humida, saba ardent […]// Doll de llum de sol ixent […]” (“Bosc poncell”).

El lèxic s’ha transfigurat per vestir-se de positivitat: “Llàgrima de llum, tènue claror/ llunada d’argent, fràgil encenall/ de cossos poncells” (“Llàgrima de llum”) i s’atansa a l’amor: “I m’acosto a tu,/ no goso despertar el teu cos adormit,/ la cara bonica,/ els ulls emperlats,/ les mans sedoses,/ els llavis humits/ llaminejant un petó,/ el petó que et vinc a besar,/ en silenci” (“Petons de silenci”). O bé aquest altre, en què hi llegim el vers que dóna títol a tot el poemari i n’estableix el nucli: “Ens queda el més pur,/ l’essència del nus,/ el que t’arrela a mi/ i el que m’arrela a tu,// una cosa tan senzilla/ com dir-te que t’estimo” (“Amor senzill). I es deixa captivar per la dolcesa a què l’impel·leix el plaent record d’un vell avi que, jugant amb l’homofonia, li suggereix bellesa: “Sàvia serenor, rostre abatut,/ cara solcada pels sécs de l’adéu,/ tossudesa d’un cos que no s’ajeu,/ mans ja marcides per la senectut […]// Pateix, valent, els crebants de vellesa,/ era molt vital, ara no ho pot ser./ L’avi s’ha fet gran. Té el cor ple de bellesa” (“Bellesa”).

Un dels poemes d’aquesta última part impressiona especialment per la força del sentiment que sap transmetre amb la genial senzillesa de la millor poesia: “Si em veus i t’adones que no hi veig,/ mira’m.// Si em veus i t’adones que no hi sento,/ parla’m// Si em veus i t’adones que quequejo,/ escolta’m […]// I per damunt de tot,/ no deixis d’estimar-me (“Si em veus”).

Estilísticament, el poemari, d’un lèxic riquíssim, és un híbrid de diversos registres, a cavall entre el poema rimat clàssic i la modernitat del vers blanc i el vers lliure. Fa d’introducció el pròleg del poeta Eduard Miró i Saladrigas. La gran part dels poemes van precedits per cites de poetes nostrats i acompanyats, en bona comunió, de fotografies del propi Salvador Riera.

Etiquetes: