Salvador Espriu visita el 7 Portes

Dissabte passat, l’actriu Rosa Novell recità Salvador Espriu a l’emblemàtic restaurant 7portes, al cor de la Barceloneta, un recorregut per bona part de l’obra del celebrat escriptor de Santa Coloma de Farners.

Visitar el 7 portes és visitar més que un restaurant. La seva majestuositat imposa, tant pels gairebé dos segles d’història que traginen sobre les seves espatlles com per la professionalitat dels seus responsables. Punt de trobada, merescudament, d’amants de la cultura en totes les seves facetes, el 7 portes ha sabut avenir solemnitat i calidesa d’una manera gairebé natural: les parets mostren multitud de fotografies i il·lustracions dels artistes més il·lustres d’arreu mentre els cambrers es mouen amb desimboltura per atendre els comensals. No és estrany, doncs, que un lloc tan emblemàtic, se sumés, dissabte a la nit, a la celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu, un dels poetes -malgrat que ell mateix sentís vergonya de merèixer tal definició- més considerats del nostre país.

Després del sopar i de la respectiva sobretaula, Rosa Novell i Fanny Silvestre, violoncel·lista, feren acte de presència entre aplaudiments que manifestaven entusiasme i que auguraven un bon resultat. El recital, “Les veus del carrer”, convidà a iniciar un trajecte per bona part, si no tota, al llarg de l’obra de l’escriptor amb la finalitat d’oferir-ne una visió àmplia per tal d’apropar la figura de Salvador Espriu als assisents. La lectura de poemes i fragments d’obres narratives o teatrals es relligaven, sota l’atenta mirada de Ramon Balasch, escriptor i últim secretari d’Espriu, d’Heura Marçal o d’Eduardo Mendoza, amb breus apunts sobre fets històrics, publicacions rellevants i petites anècdotes (la suor freda que li recorregué el cos en saber les intencions del director teatral Ricard Salvat, amb somriure sorneguer de Maria Aurèlia Capmany inclòs, per exemple) que s’esdevingueren al llarg de la seva vida. Des de l’aparent innocència de Tereseta que baixava les escales fins a la recentment retrobada Pell de brau, passant pels reveladors diàlegs d’Antígona i la vulnerabilitat manifesta a El caminant i el mur, entre molts altres. El seu caràcter compromès i el valor de les seves obres traspuaven per totes i cadascuna de les paraules pronunciades per la veu inconfusible de Rosa Novell, bo i sabent que amb la fragmentarietat de l’obra -de qualsevol obra- resulta impossible capir-ne el significat complet. Tanmateix, no es tractava de cap audició de cap tesi doctoral, es tractava, ras i curt, de gaudir, després d’un bon àpat i d’agradables converses, de la solemnitat del moment. I la música, gran aliada, amb notes compostes per grans músics de la talla de Beethoven, fou el complement perfecte per aconseguir-ho: aplaudiments espontanis i, fins i tot, alguna rialla, n’evidenciaren l’èxit.         Per clausurar l’acte, Rosa Novell, rapsoda d’excepció, escollí “Oració a Sant Jordi”, versos amb estirabot inclòs:

“Senyor Sant Jordi, patró,
cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim
de la guerra civil,
allibera’ns dels nostres pecats,
d’avaríca i enveja,
del drac de la ira
i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.
Amèn.

(L’estampeta se’m perdia:
no recordo l‘any ni el dia.)”

És inevitable recordar que la mort i la seva cara més tràgica marcaren fortament la trajectòria vital i literària de Salvador Espriu; també ho és que, al 7 portes, fins i tot la mort recobra vida.