Salvador Brotons: Complete piano works (1975 – 2011)

15.05.2013

“Escriure per piano produeix molta satisfacció. És un instrument molt complet, que ofereix moltes possibilitats”. Salvador Brotons (Barcelona, 1959) ha transitat el límit d’aquestes possibilitats durant més de trenta-sis anys. Són moltes les obres de la seva producció cambrística en què el piano es combina amb un altre instrument. Però del total de 128 peces del seu catàleg, només 10 ho són per a piano sol. Ara han quedat enregistrades gràcies a la iniciativa del segell Columna Música.

En el disc, les composicions estan ordenades en ordre cronològic invers. Les tres primeres (la Sonata per a piano, op. 124, els Tres nocturns “alla Chopin”, op. 116 i les Dedicatòries, op. 112), han estat composades durant els darrers cinc anys. El seu número d’opus ens dona una idea de la seva situació en el catàleg. En paraules d’Antoni Pizà, director de la Foundation for Iberian Music i autor del text del llibret que acompanya el disc, representen la maduresa creativa de Brotons. “El compositor ja domina l’escriptura pianística i sap extreure els millors recursos de l’instrument”. La durada i estructura de les obres, especialment de la Sonata que obre el disc, és un reflex d’aquesta maduresa i també la de major ambició.

Comparteix aquesta opinió el pianista Alex Alguacil (Barcelona, 1979). Segons ell, Salvador Brotons té ara “més recursos com a compositor”, i escriu obres “més complexes”. En canvi, explica que les peces més antigues “són més directes. Sorgeixen d’una idea clara” a partir de la qual treballa el compositor. Són també més breus, de durada al voltant de quatre o cinc minuts, però no per això poc interessants ni de bona factura. Al contrari, en el relat que crea aquesta integral, permeten veure com moltes de les característiques de l’estil madur ja es configuren en obres anteriors. La inspiració de sonoritat russa de la primerenca Elegia per a Xostakóvitx, op. 7; els passatges de gran virtuosisme de l’Impromptu, 0p. 37  o de la Toccata per a piano, op. 63, riques en figuracions en perpetuum mobile, accents i complexitats rítmiques; o el delicat i estàtic lirisme de Cristalls, de 1995, amarada de l’intens lirisme que Brotons és capaç de desplegar, són la bastida sobre la que Brotons construeix la seva Sonata.

Per si el concepte disc en sí mateix no fos suficient, aquesta integral té un valor afegit: la feina excel·lent d’Àlex Alguacil. Brotons, amb qui es coneixen de fa anys, el descriu com un “artista complet, extraordinari tant per la tècnica com per la musicalitat”. Alguacil ha treballat de valent per portar a bon port aquesta gravació. No només com a intèrpret sinó també engrescant a Brotons a compondre. Des del moment en què es va plantejar la idea de la integral va veure clar que “hi faltava una sonata”. Finalment, ha hagut de preparar aquesta peça en tres mesos. Altres, en canvi, ja feia temps que les interpretava en els seus concerts i recitals.

Tot plegat ha estat un repte. “Cal treballar-ho molt per fer-ho tot clar. A les partitures hi ha molt de suc. Cal implicar-se per treure el caràcter, la textura, els ritmes, els colors, les dinàmiques”. La claredat és una de les qualitats que Pizà destaca del Brotons compositor. També és una de les que té Alguacil com a intèrpret. A la vista (i oïda) del resultat del disc, el repte ha estat superat amb escreix.