Sala de vetlles al Ràpid Sport Club

Serenata para un país sin serenos és un clar exemple del ‘menys és més’: només els cal dues cadires i un faristol com a màxima escenografia, un text contundent que explica allò que les aparences amaguen, i uns bons intèrprets que ho fan realitat.

Acaba de morir de manera violenta el president d’un club de futbol en hores baixes. La seva vídua i el seu fill reben el condol de diferents persones relacionades amb el difunt. La Companyia Hongaresa de Teatre celebra el seu 20è aniversari a La Seca Espai Brossa amb Serenata para un país sin serenos, de Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé, un espectacle on es fusiona música i paraula. Fins al 31 de gener a la sala del Born.

Serenata para un país sin serenos. Cia La Hongaresa a La Seca Espai Brossa

Les clavegueres del món del futbol enllaçades amb les clavegueres personals d’una família d’alta volada, també vinguda a menys. Un empresari –president del club- colgat de calés, una dona arquitecte que viu a la seva ombra i a qui li cauen projectes com a almoina dels coneguts del marit i un fill díscol allunyat del pare que es dedica a la interpretació i a qui li han ofert la direcció d’un teatre a Eslovènia. Tots tres estan reunits al voltant d’un taüt, si bé el primer és a dins, ja traspassat, i destapa la caixa dels trons.

La Companyia Hongaresa de Teatre, fundada el 1995 pels incombustibles Cunillé i Zarzoso i també per Lola López, dramaturga, directora i actriu, ha escollit aquesta peça per celebrar els seu vintè aniversari. Una bonica amalgama de la pròpia Companyia: els dos primers l’han escrita; el segon, a més, la dirigeix; i la tercera es reserva aquí es el paper de VÍDUA. Serenata para un país sin serenos utilitza aquest gran espectacle de masses que és el futbol com a teló de fons per projectar el més íntim i minoritari de la vida dels personatges.

Perquè, justament, el valor d’aquesta obra són els personatges. A l’excel·lent interpretació de López cal sumar-hi la d’Àngel Fígols, que fa de FILL, i la de la violoncel·lista Teresa Alamá, que a través de l’instrument encarna 4 personatges més, els que desfilen per l’estadi per tal de donar el condol a la família del mort: l’EXPRESIDENT del club, la SECRETÀRIA del difunt, un SERENO i l’ESPECTRE del propi president, com a traca final. Un repte inèdit en el teatre: fer dialogar els personatges expressant-se amb música, convertir les paraules en notes de pentagrama. Aquesta aposta creativa permet veure interactuar els dos actors principals amb un violoncel, que els interpel·la, els reclama i els respon a frecs d’arquet, a voltes desprenent melodies, a voltes desprenent nyigo-nyigos, en funció de l’estat anímic o de la pregunta indiscreta.

Serenata para un país sin serenos és un clar exemple del ‘menys és més’: només els cal dues cadires i un faristol com a màxima escenografia, un text contundent que explica allò que les aparences amaguen, i uns bons intèrprets que ho fan realitat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació