Sade, Pasolini, Brecht, Marchena

1.03.2019

El suís Milo Rau s’ha empescat un artefacte escènic brechtià per enfrontar-se al constructe sado-maso del “sistema” (el social i polític, i també el teatral). Die 120 Tage von Sodom (Els 120 dies de Sodoma) es va veure el cap de setmana passat al Teatre Lliure.

‘Die 120 Tage von Sodom’, de Milo Rau, es va veure al Teatre Lliure. © Toni Suter

El director i dramaturg suís Milo Rau ha revisat amb Die 120 Tage von Sodom (Els 120 dies de Sodoma, al Teatre Lliure els passats 22 i 23 de febrer) l’obra de Pier Paolo Pasolini (Saló), qui a la vegada havia fet una mena de paràbola històrica a partir de l’obra de Sade. Els de la Schauspielshaus Zürich col·laboren en aquesta obra amb els actors amb discapacitat intel·lectual de la companyia Theater HORA, i munten un artefacte performatiu-audiovisual que és tot un Frankenstein: fet amb cossos i trossos de carn, pedaços tecnològics i analògics, i que es mou pesadament i a trompicons. Altres obres anteriors de Rau tractaven la pederàstia i l’homofòbia, i com aquesta eren fruit del Manifest de Gant, una mena de decàleg Dogma escènic orientat a un teatre més social, actual i auster, i compromès amb la urgència del present.

L’espectacle qüestiona, en primer lloc, la capacitat que li queda al teatre per escandalitzar el seu públic, sense fer-se gaires il·lusions. Així, de l’obra emergeix el tema del morbo malaltís que promou l’art teatral, amb el públic expectant i assedegat de noves impressions i imatges, afamat de carn fresca. Aquí veiem certes transgressions que són ben poc habituals als escenaris, és cert: representacions pornogràfiques i violentes que ens remeten puntualment als terrabastalls d’Artaud i als shocks terrorífics de l’accionisme vienès, dramatúrgies del jo protagonitzades per un grup d’actors “diferents” que, habitualment s’amaguen o queden relegats a projectes molt neutres de teatre inclusiu, del tot innocus.

‘Die 120 Tage von Sodom’, de Milo Rau, es va veure al Teatre Lliure. © Toni Suter

Hi ha, també, una exasperació de les tècniques brechtianes, amb una tecnologia que deixa a la vista el traspàs de l’art en viu a la pantalla, i que fa evidents les diferències entre una i altra: podem mirar sense problemes una acció ficcionada de castració, per exemple, però som incapaços d’aguantar la vista a aquesta imatge quan es projecta en directe a la gran pantalla del fons de l’escenari -un dispositiu en teoria molt més “mentider”. La caixa d’eines de Brecht també arriba al seu apogeu amb l’escissió intèrpret-personatge, amb un distanciament o estranyament dut a un punt ben alt: quan es fa un exercici de ventrilòquia entre els actors aparentment “normals” i els actors aparentment “discapacitats”, i uns interpel·len els altres constantment, desdoblant l’elenc en un diàleg que llença preguntes cap a la platea i cerca les contradiccions i confirmacions dels nostres prejudicis.

Die 120 Tage von Sodom revisita lliurement algunes escens de la peli de Pasolini, les intercala amb confessions biogràfiques reals dels intèrprets, dóna volada a tot plegat amb un dispositiu post-dramàtic que enfila música clàssica excelsa, al·legories poètiques i patètiques, actes que exploren els límits del mal gust i la veracitat de la representació de la violència i el pastitx gore. Ens trobem davant d’una mena d’òpera sense tenors, estranya i processual, captivadora per la seva imperfecció i fragmentació, que ens mostra un possible camí cap a un teatre que s’esforça a ser útil i actual, potser contradictori però també allunyat de qualsevol inèrcia il·lusionista. Un teatre que enfoca l’escenari cap a la platea, i que acabarà fent que els intèrprets acabin amb torticoli, de tant de mirar cap al públic, moguts ara per una nova il·lusió: no la de la perspectiva, la hipnosi de la ficció, la mimesi dels personatges o la catarsi de la història, sinó de la possibilitat d’interpel·lar el públic, fer-lo participar, ajuntar sentiment i pensament, empatia i consciència, tocar la realitat, canviar-la potser…

‘Die 120 Tage von Sodom’, de Milo Rau, es va veure al Teatre Lliure. © Toni Suter

Al primer pla hi ha els temes de l’eugenèsia, de l’alteritat, de la humiliació i la submissió, unes reflexions que fàcilment es poden traslladar a la institució teatral (cosa que ens evocaria el relat del darrer director “autoritari” del Lliure), a l’obrador del teatre (on es manipula i es força l’intèrpret per tal de fer-lo encabir en el personatge i la ficció, i a l’espectador per segrestar-li l’expectació), i a un sistema polític, el de cada dia però sobretot el que aquests dies veiem a la tele. El que hi ha més enllà dels quatre murs del teatre, que és una Gorgona disfressada de corrua de jutges adornats amb punyetes: una trituradora de cossos, un dispositiu d’usurpació de llibertats, una fàbrica de consens, en fi tot d’engranatges dedicats sistemàticament a sotmetre el dèbil, a arraconar amb violència sorda els “diferents”, per als qui reserva uns destins alternatius: la integració, la destrucció, la precarietat, la reclusió.

Dit això, tampoc no cal fer-se il·lusions, ja que si l’espectador ha “despertat” de la seva letargia és segurament perquè ha sonat un mòbil a la sala. Ja que el teatre (l’escenari i la seva platea) és probablement una més d’aquestes reserves, on dipositar i arraconar per neutralitzar-les escèpticament les coses extraordinàries, les tesis provocadores, les imatges eloqüents, les accions xocants, els cossos diferents, les obres d’autors massa radicals i genials. Aquest és el lloc reservat per als resistents, els estetes, els morbosos benintencionats, mentre a les sales dels tribunals fiscalitzen amb suficiència els ultres, als parlaments els mediocres s’inflamen i fan teatre del dolent, i als monestirs manen els pederastes. Potser tot això soni molt demagog, però no cal ser Pasolini per veure que això és així.