Sacristán encarna Delibes

10.04.2019

Señora de rojo sobre fondo gris és el primer monòleg que José Sacristán interpreta en tota la seva carrera, i ja fa uns quants lustres que trepitja teatres i platós. Debutar en un gènere amb 81 anys és motiu suficient per anar-lo a veure als escenaris. L’obra és una adaptació per al teatre d’una novel·la homònima de Miguel Delibes, i és també un cant d’amor a qui va ser la seva dona, Ángeles de Castro. Fins al 12 de maig al Teatre Romea.

José Sacristán protagonitza ‘Mujer de rojo sobre fondo gris’, al Romea. © Pablo Sarompas

José Sacristán és José Sacristán, i destacar la seva excel·lència és poc menys que redundant. Només sortir a l’escenari, en un raconet, il·luminat per un focus vertical, disposat a agafar un got de licor que hi ha damunt d’un tamboret, es fa el silenci. I amb la seva veu inequívoca comença el primer monòleg que interpreta a la seva carrera, Señora de rojo sobre fondo gris, l’adaptació teatral –feta per José Sámano, Inés Camiña i ell mateix– de la novel·la homònima que Miguel Delibes va escriure el 1991.

La novel·la (i la peça teatral) és un sentit homenatge a la que va ser la seva dona, Ángeles de Castro. Una mirada íntima sobre el matrimoni, l’estima i la pèrdua. Una combinació de memòries i confessions, de felicitat i de tristor, però, sobretot, una autèntica declaració d’amor. Dirigida per José Sámano (que, amb aquesta, ja ha adaptat al teatre tres novel·les del val·lisoletà) la peça ens explica la història d’un pintor que fa molt de temps que està en crisi creativa, des que va morir qui va ser la companya de vida.

Ambientada el 1975, durant els últims espeternecs de la dictadura, Nicolás (Sacristán) evoca la seva família, la seva filla i el seu gendre empresonats per les seves idees polítiques, i la seva dona, que li feia de còmplice i de marxant. Però tot es capgira quan li detecten un tumor al cap i comença una llarga malaltia. En 90 minuts, Delibes i Sámano ens regalen una dissertació sobre la vida, sobre les oportunitats i sobre el destí, amb un llenguatge melancòlic i nostàlgic.

L’obra es podria ben bé titular Señor de rojo con fondo gris, ja que tenim l’artista vestit (de progre) amb un jersei de coll-alt vermell, americana de pana marró, texans i botes, també marrons… sobre un fons d’escenari de color gris cendra. Una plasmació del mateix títol duta a escena, on tots els elements es barregen. Les canes de la veterania també es camuflen amb el cromatisme.

Señora de rojo sobre fondo gris no amaga secrets: és una obra per a fans de Sacristán o de Delibes, i no en sortiran decebuts. L’actor de Chinchón ja ha manifestat públicament que està encarrilant, també, el punt final de tota una vida dedicada a la interpretació, premiada amb molts guardons. Qui no recorda El Diputado o Un hombre llamado Flor de Otoño, sense anar més lluny, amén de musicals que van petar les taquilles, com My Fair Lady? O Delibes, Premi Nacional de Literatura i Premi Cervantes, autor de Cinco horas con Mario o Los santos inocentes? I pels que no coneguin ni l’un ni l’altre, aquesta és una òptima ocasió per a descobrir-los a tots dos i, de pas, alimentar-se l’ànima de bona cultura, que mai fa nosa.