Ruth Rendell. Uns ulls acostumats a la foscor

22.05.2019

La primera vegada que li van preguntar a l’Andreu Martín si volia dirigir una col·lecció de novel·la negra, la resposta va ser “no”. Però aviat va veure la necessitat d’acceptar l’encàrrec. Des de l’any passat, l’Editorial Efadós compta amb la Biblioteca Andreu Martín, que publica en català clàssics de novel·la negra. Anna Carreras ha llegit Uns ulls acostumats a la foscor de Ruth Rendell.

Adaptació cinematogràfica de la novel·la ‘A dark-adaptede Eye’ de Ruth Rendell

Guanyadora de múltiples Dagues d’or britàniques i de reconeixements tan prestigiosos com el Premi Edgar Allan Poe, l’escriptora Ruth Rendell (Londres, 1930-2005) és una de les autores de misteri i intriga més conegudes del segle XX. Va escriure més de setanta novel·les i la seva obra pot separar-se en dues categories ben definides. A la primera, les obres van signades amb el nom real de Ruth Rendell. Un grup que inclou la coneguda sèrie de novel·les policíaques “Wexford novels”, un conjunt de relats, més de vint, protagonitzats per l’inspector liberal, vulnerable i humà Wexford i ambientades a la localitat anglesa de Kingsmarkham, un microcosmos de la societat britànica que a l’autora li va de perles per literaturitzar els vicis i les virtuts de la societat anglesa. En segon lloc, el conjunt de novel·les signades amb el nom de ploma Barbara Vine, pseudònim que Rendell utilitza per als llibres que destaquen per la profunditat psicològica i l’anàlisi de les relacions humanes, aquells que negregen per una atmosfera inquietant i delictiva però no compten amb la presència de policies ni investigadors a l’ús.

La primera novel·la d’aquesta segona categoria i, per tant, signada amb el pseudònim de Barbara Vine és Uns ulls acostumats a la foscor (Efadós), una novel·la de delicte no policíaca, un thriller psicològic tenyit de ficció criminal publicada per primera vegada en anglès l’any 1986, transformada en pel·lícula l’any 1994 de la mà de la BBC i traduïda ara al català de la mà d’Alba Dedéu. L’autora va modernitzar la novel·la de misteri tant amb els seus personatges com amb les tècniques narratives que sovint empren com a referència clàssics literaris com Shakespeare o Dostoievski o Oscar Wilde a partir del mecanisme de l’intertext. La conducta humana passada pel sedàs de la Rendell fa que aquesta novel·la salti les fronteres del gènere i esdevingui una novel·la d’idees, un acurat retrat del caràcter femení que, en ocasions, recorda la italiana Elena Ferrante. Vet aquí una crònica del terror quotidià i les petites mesquineses, enveges i secrets que es coven dins la memòria de cada família. Si bé és cert que Ruth Rendell no és tan salvatge com Patricia Highsmith o Dorothy Parker, també ho és que la londinenca aconsegueix uns excel·lents nivells de tensió narrativa que no decauen en cap moment.

Ambientada a Anglaterra en el període 1940-1980 i amb un nombre excepcional de personatges (més de setanta), la història, narrada en primera persona per Faith Severn, comença amb l’assassinat de la tieta de la veu que ens parla en la immediata postguerra. Un crim que té aspecte de suïcidi però que no ho és. Fruit d’aquest record sobtat, la Faith està disposada a refer la relació amb el seu cosí Jamie, al qual no ha vist des de fa un quart de segle, per tal de saber més. Tot i la distància temporal amb el crim, Faith accepta la proposta d’un escriptor, Daniel Stewart, que vol publicar una reconstrucció acurada de la biografia la tieta Vera Hillyard. Gràcies al material que acumula el jove escriptor (cartes, converses, judicis, etc.), Faith podrà conèixer la veritat dels fets i el context familiar en què es va propiciar el crim des d’una mirada nova i aliena a la pròpia experiència viscuda. Per a ella, serà una catarsi, un exorcisme, una oportunitat de recórrer tota la història de la seva nombrosa família, els Longley, i en particular d’analitzar el desenvolupament i el deteriorament progressiu de les relacions entre les germanes del seu pare, Vera i Eden, molt unides de petites (“semblaven mare i filla”) i allunyades més tard a causa del seu radical antagonisme basat en la maternitat. Però malgrat aquesta aparent seguretat en el projecte de l’escriptor, el qual parteix de la descripció convencional del misteri i hi afegeix innocents suposicions personals, la protagonista té els seus dubtes: “És conscient, l’Stewart, que també és jove, de fins a quin punt era diferent? I, si no és així, em creurà? O em trobaré, com em sembla més probable, donant-li els fets concrets i prou, corregint-li els errors més importants, evocant records, però guardant-me el llibre que és realment la vida de la Vera enregistrat en una cinta que només se sent en la meva pròpia consciència?”.

Rendell entén el passat com una suma de moments, en aquest cas foscos i alhora desvetlladors. Uns ulls acostumats a la foscor és un llibre en procés sobre el cas, sense pressa, amb un ritme propici per a paladars exigents. L’autora ens acostuma a la fosca, ens hi adaptem, gradualment, sense impactes, amb l’objectiu foixià de veure-hi clar. El drama, en paral·lel, s’hi desplega amb parsimònia. Resulta fascinant llegir les bambolines d’una família ferida pels conflictes interns, amagada rere una hipocresia esnob i obsedida en amagar els secrets tràgics no superats. Els calaixos de Ruth Rendell, malgrat tot, sempre són plens de bellesa, encara que aquesta sigui tràgica.