Rossini retorna el somriure al Liceu

21.05.2013

El cap de setmana passat, es va estrenar per primera vegada al Gran Teatre del Liceu una obra que l’any vinent complirà els 200 anys de vida: l’òpera bufa “Il turco in Italia” del cèlebre Gioachino Rossini.

 

Turco in Italia de Rossini al Gran Teatre del Liceu

 

Tot i que ja s’havia represnetat amb anterioritat a d’altres escenaris de la capital catalana, la seva presentació al gran coliseu de Les Rambles va saldar un deute històric amb un dels compositors més estimats i representats de l’escena lírica catalana.

Per a fer-ho, els responsables artístics del teatre van congregar un notable repartiment que, si bé no comptava amb grans noms del firmament mediàtic, va reeixir satisfactòriament tan en la vessant vocal com en l’escènica. Encapçalant les veus masculines, l’esplèndid baix italià Ildebrando D’Arcangelo va seduir l’auditori en el paper de Selim, magníficament secundat, en el paper de segon baix, pel simpàtic i ben caracteritzat Don Geronio de Renato Girolami. El paper del, en aquesta producció, maltractat i apallissat poeta va recaure a un pletòric Pietro Spagnoli, qui va saber esprémer i accentuar eficaçment els registres dramàtics del singular personatge. El tenor barceloní David Alegret va abordar amb entrega i compromís l’exigent rol de Don Narciso, mentre que al també jove tenor català Albert Casals se li feu petit l’episòdic paper d’Albazar.

Els papers femenins anaren a càrrec de la sensacional soprano georgiana Nino Machaidze (Fiorilla), qui, a banda d’una panxa de gairebé set mesos, va lluir un instrument privilegiat i un estat de forma vocalment envejable, i de la mezzo argentina afincada a la capital catalana Marisa Martins, convertida ja en tot un clàssic del coliseu barceloní, on tornà a demostrar la seva seductora versatilitat escènica i canora en l’orientalitzant rol de Zaida.

La simpàtica història d’embolics i conflictes passionals, inspirada en l’oblidada obra precedent de Caterino Mazzolà amb música de Franz Josef Seydelmann – que al seu torn serví d’inspiració a Da Ponte per al mozartià “Così fan tutte”-, seguint els imperatius de les posades d’escena alla moda, fou “actualitzada” i dirigida amb encert pel germànic Christof Loy. Tot i que a voltes la puntual escenografia deixava l’escenari excessivament despullat –cosa que potser s’hagués pogut resoldre amb un treball de les llums més imaginatiu-, el moviment i la direcció d’actors va saber treure bon partit de la comicitat de l’obra, com molt bé testimoniaren els reiterats somriures del públic. I és que, després de l’obsessiva i sistemàtica conceptualització dels espectacles operístics en recerca d’intestinals lectures pseudo-filosòfiques, una alenada de gràcia i divertiment per se és tota una cura per a la hipertensió neuronal a la que diàriament estem sotmesos. .

Tanmateix, cal senyalar, que l’orquestra de la casa, en aquesta ocasió a les ordres del veterà Victor Pablo Pérez, no va rendir al mateix nivell que l’escena. En  reiterades ocasions, el director titular de l’Orquesta y Coro dela Comunidad de Madrid es va veure en dificultats per a concertar veus i fossat, i tampoc van acabar transcendint, en diversos passatges, la vivacitat i les subtileses que la rica partitura rossiniana atresora. Confiem que el rodatge de les pròximes funcions permeti arrodonir la prestació orquestral d’una producció que, si bé no denuncia ni desvetlla grans veritats existencials, almenys recupera l’essència d’allò que havia perseguit l’òpera durant més de tres-cents anys: divertir i agradar.