Romandre o no romandre: eixa és la qüestió

26.04.2015

Com hauria canviat la concepció que l’imaginari col·lectiu guarda sobre Hamlet si el to be or not to be, en lloc de ser o no ser, haguera estat traduït com a estar o no estar? “Estar”, és clar, pres en el sentit de romandre, de mantenir-se, de persistir.

Ser o no res

En aquesta ocasió, aquest és el matís que hem d’aplicar al monòleg del Shakespeare que reciten a quatre veus els actors de Ser o no res, obra dirigida per Resu Belmonte en la Companyia Teatre Micalet que reflexiona sobre la missió del teatre, però, sobretot, sobre la consciència dels espectadors que acudeixen –o no- al pati de butaques.

Sona una música i apareixen, sobre l’escenari, tres actors –més tard se’n sumarà un altre- interpretant-se a ells mateixos. Per la seua conversa, esbrinem que volen emprendre un nou projecte teatral en conjunt. L’actor Pep Ricart posa com a condició que el muntatge ha d’oferir “poesia” al poble. Prompte, els diversos pensaments conflueixen en una conclusió: per a contar tot el que els preocupa han de reviure a Shakespeare, l’autor universal i politemàtic per excel·lència.

L’espectador podria pensar que està a punt d’assistir a un procés de creació d’obra i personatges, quan en realitat es convertirà en còmplice del procés de destrucció d’un mur intransferible que el protegeix de la culpabilitat que la inacció social i el silenci davant la injustícia li provoquen. I allò més interessant és que travessarà eixa destrucció envoltat per la dolça atmosfera de l’humor. D’altra banda, l’encantament que es deriva del magnífic treball actoral l’impedirà percebre les fronteres entre els textos de Shakespeare i els de creació pròpia.

I, a poc a poc, ens sedueix l’embruix d’un Hamlet metateatral, que ens relata, des de la Dinamarca quasi moderna, les dificultats amb què es troba el teatre valencià per a atraure al públic, per a mantenir-se, inclús per a nàixer. Els actors posen l’ull en una gestió política que els ofega i minimitza, una gestió que desemborsa milions en construir edificis d’espectacle que no donaran sostre a ningú al temps que abandona centenars d’artistes i s’eximeix de donar suport a veritables espectacles que acollirien i nodririen les ànimes de perruquers, advocats o tenders, sense distinció. Però, com ells mateixos reflexionen, “amb un nou govern no és suficient”: és imprescindible arrencar les arrels i proposar alternatives d’una educació que ens fa “esclaus”, i, sobretot, ser conscients que, si bé “la mentalitat de la societat està corrompuda”, no és menys cert que “la societat som nosaltres”. Un a un, tots fem part del teatre del món.

Deia el genial pintor Salvador Dalí que no val la pena molestar-se per a anar a veure espectacles que no siguen sensacionals. Aquest ho és, perquè, més que mai, aconsegueix difuminar la quarta paret que, cabuda, s’alça entre l’escenari i la platea. Sobre la tarima veiem uns actors que se saben part de la societat i que, a través dels imperibles textos de Shakespeare, volen posar un espill a aquells que, amb preocupant freqüència, ens deixem arrossegar pel desànim i l’apatia. Però el compromís també oculta frustracions i dilemes: “No sé per què ho fem [el teatre]”, desespera Empar Canet, cansada d’una vida incerta que l’obliga a acceptar treballs aliens a la interpretació per a equilibrar l’economia familiar. Potser, en lloc de “per què” actuem, ens podríem preguntar “per a què” actuem –o escrivim, o eduquem, o ballem-. I la resposta a aquesta qüestió arriba amb el to be or not to be de Hamlet, que aquestes quatre bèsties escèniques canten per a recordar-nos la importància de lluitar, de pensar i fer pensar, de remoure consciències. La importància, al cap i a la fi, de romandre, i d’atorgar sempre a l’art –també a l’art de viure-, com diu la directora Ariane Mnouchkine, una missió.

Romandre o no romandre: eixa és la qüestió. Ells, com molts actors i artistes valencians, aposten sang i suor a la primera alternativa. O ser, o no res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per les teules paraules i pel sensible anàlisi de la proposta, Irene. Una -virtual- abraçada.