Roger Mas, el cantautor irredempt

17.10.2015

Ahir a la nit, Roger Mas va estrenar el seu nou disc ―Irredempt (Satélite K)― a la 18a Fira de la Mediterrània de Manresa. El Teatre Kursaal va omplir-se per escoltar un Roger Mas en estat pur.

Roger Mas ha presentat el disc 'Irredempt' al Teatre Kursaal de Manresa | © Josep Tomàs

Roger Mas ha presentat el disc ‘Irredempt’ al Teatre Kursaal de Manresa | © Josep Tomàs

A dos quarts passats de deu, apareixia Roger Mas amb espardenyes de set brencs, la guitarra i la seva veu. I vam quedar-nos sols… Sí, nosaltres i la calidesa de seva veu. La intimitat viscuda col·lectivament. Jordi Rotés, el tècnic de so, s’encarregà de farcir el mínim la seva veu greu, tendra i tel·lúrica; mentre Lluís Danés, amb una escenografia de llums i miralls, donava una dimensió calidoscòpica a tot plegat. En conjunt, un escenari idoni per gaudir dels matisos més genuïns de la veu de Roger Mas. Una veu nua i desprotegida que adquiria més força que mai.

Ens vam retrobar amb l’essència del Roger Mas dels orígens, aquell noi amb cabells llargs del primer disc ―Les flors del somni, 1997― i del segon ―Casafont, 1999―, que amb estil verdaguerià i amb Baudelaire de rerefons s’endinsava obaga endins amb la guitarra i s’atrevia a cantar La dansa del bosc, Llums de colors, La capsa de cotó, El diable, la princesa i jo i gravava cançons amb Luis Paniagua a Pallarès de Baix, una casa de pagès prop de Solsona. El mateix Roger Mas irredempt que va tenir el coratge de musicar els Goig de la Mare de Déu del Claustre i els poemes de Mossèn Cinto ―Les cançons tel·lúriques, 2008―; el mateix que ara té la gosadia de fer un disc com aquest, només una veu en estat pur i la guitarra d’acompanyant. Un Roger Mas irredempt, alliberat d’allò que se suposa que hauria de fer…

La litúrgia va començar a les fosques, només sentíem la seva veu ―el poema de Verdaguer, Caminant―, i de mica en mica se’ns va dibuixar la silueta del cantautor, d’esquena al públic i reflectit en els miralls que l’envoltaven; vestit de fosc va asseure’s a la cadira blanca de boga que hi havia situada al mig de l’escenari. Va anar intercalant peces del nou disc ―Aquest llac, Mort als somnis, Pols de nimfa, La margera…―, amb d’altres de mítiques com I la pluja es va assecar, Oda a Francesc Pujols, El dolor de la bellesa… També vam cavalcar sobre un cavall negre, sí, a galop, amb Lo compte Arnau, un poema musicat de Verdaguer, fascinant. I cap al final, va arribar la joia de la corona, la més aclamada, la millor, sense cap mena de dubte, El rei dels verns; un poema de Goethe preciós, que s’escau a la perfecció amb el món del cantautor; i Roger Mas se’l va fer seu, s’encarnà en la veu dels tres personatges del poema, fent-nos vibrar, tremolar amb el balanceig de sonoritats; i per acabar, va donar-nos la bona nit amb una cançó de bressol de Salvador de Bahia, La lluna girà. Entre cançó i cançó no podien faltar-hi els seus comentaris, aquell polsim d’ironia que ens feia gaudir encara més de la cançó. La complicitat i connexió amb el públic va ser total.

Tot el que puguem dir queda en no res, Roger Mas cal escoltar-lo en directe, la vivesa absorbent de la seva veu se’t fica a dins, se t’emporta, t’emociona, et transforma i, com ens diu a El dolor de la bellesa, quan tornes ets un altre… Un viatge màgic, un volar pel seu univers particular ―obagues, nimfes, llunes, el fascinant misteri…― per la tradició, el fer renéixer i donar nova vida al poeta del poble, l’encara, sovint, menystingut Verdaguer, un irredempt com Roger Mas; i també, en certa manera, un viatge intel·lectual, existencial; sí, Roger Mas no només té una veu sublim, sinó que, a la vegada, és un creador d’històries, un plasmador d’instants, un poeta, un furgador incansable…

I tot això ho fa amb lucidesa, un tocar de peus a terra que li permet agafar el vol amb més força; la seva capacitat somiadora no té límits… I tot plegat també ho carrega d’una ironia fina, molt nostrada, a l’estil de Francesc Pujols, que era capaç de riure’s del mort i del qui el vetlla. Està a fora i a dins a la vegada, al perímetre, a la margera, prou lluny per discernir i parodiar la situació i prou endins per arrabassar-ne els sentiments. El que diu conjumina a la perfecció amb com ho diu. El joc de l’ambigüitat, de les múltiples interpretacions, el mateix títol n’és un exemple, Irredempt. Cadascú que ho interpreti com li vingui de gust. El jugar amb el misteri…

L’art de Roger Mas és d’una finor extrema i a Irredempt es posa en evidència; el cantautor s’hi juga l’ànima. La seva fascinació pel misteri, per la part fosca de les coses lluny de paralitzar-nos, ens estimula; sí, ens enceba la ment i ens fa gaudir com mai.

Roger Mas crea addicció! Escoltem-lo, deixem-nos seduir per la simplicitat del misteri i pel misteri de la simplicitat…

I com diria el cantautor solsoní, endavant les atxes i foc a l’obaga!