Roger Costa-Pau i l’incendi d’on neix

25.01.2019

El poeta Roger Costa-Pau acaba de publicar Ara en veure-hi, el seu sisè poemari, a Cafè Central en coedició amb Llibres del Segle. Una veu que s’obre a l’abisme de l’escriptura i a les veus dels altres per mitjà d’una mirada pertorbadora i reveladora en un paisatge extrem que esdevé, finalment i malgrat tot, un nucli acollidor, expansiu i creador on reconstruir-se, alhora esquerda i sediments, una terra, una sang, un nom.

Roger Costa-Pau, editor i poeta. |

Hi ha obres que demanen una lectura diferent, una mirada alhora microscòpica i calidoscòpica, des de dins i des de fora de l’escriptura poètica. Ara en veure-hi és el sisè llibre de Roger Costa-Pau, un poeta d’àmplia trajectòria però de publicacions molt mesurades, que escriu de manera lentíssima i deixa reposar els poemes fins que la pura necessitat es fa present, amb l’anhel de vertebrar una veu i mostrar una voluntat d’escriptura que recorre tota la seva obra des dels inicis («… si és l’escriptura / l’acte imminent de ser en el desig: el camp des de l’arrel–)». Antoni Clapés va escriure fa un temps que Roger Costa-Pau és «algú que ha fet de la poesia la seva forma d’estar en el món, el delit per la vida, el seu combat per la llibertat, pròpia i dels altres». Un vers de Clapés, del seu poemari Tagrera, diu: «Camino per l’herba humida: penso en la poesia, en el proper poema que habitaré, que m’habitarà», i així és com Roger Costa-Pau viu/habita la poesia.

Hi ha diferents maneres d’acostar-se a la paraula poètica i a aquell punt en què la paraula queda suspesa esperant ser dita, desitjant ser dita. Aquest moment s’escriu i es viu des de la llum de la paraula, amb els seus ritmes propis i el joc amb l’espai en blanc de la pàgina. La seva poesia destaca per la brevetat i depuració extremes i per l’experimentació amb la forma. Per mitjà d’un únic poema en fragments breus, esquinçats i punyents, el poeta crea un univers ple d’imatges potents i seductores, en què el lèxic complex i la sintaxi trencada i trencadora es fragmenten en esbossos d’un dir interior i hi afegeixen un punt de misteri i risc formal. Un destil·lat poètic, amb paraules intenses i silencis que conformen una unitat que s’expandeix més enllà de la forma; jo en dic «les formes del silenci». El tacte de la forma hi és present, també, amb els símbols gràfics gairebé hipnotitzadors que obliguen a «mirar» els poemes; parèntesis enigmàtics amb guionets llargs que s’obren i es tanquen fent sentir altres veus. Potser la mateixa forma i els silencis, d’alguna manera, fan moure la mà que escriu, la fan poetitzar.

Construint vertígens

Carles Camps Mundó veu l’obra poètica de Roger Costa-Pau plena de ruptures i esqueixos, i també d’empelts. A Ara en veure-hi hi ha derrotes i pèrdues i les seves metàfores en un paisatge extrem que esdevé la mesura del sentiment. La veu s’obre a l’abisme de l’escriptura, al cos i a la vida; un abisme dibuixat per mitjà de paraules poderoses que afegeixen una sensació de vertigen en el lector: el buit, caure, desmai, diluvis de llum i d’ales orfes al barranc; un abisme que es fa abissal, que arriba fins al fons del món.

La mirada és essencial en aquest llibre, una mirada que s’endinsa, penetra, s’enlaira i contempla l’univers i la petitesa/grandesa de totes les coses i es converteix en creadora de mons possibles i impossibles. S’hi poden resseguir diverses mirades que es fusionen en una sola veu poètica (des de dalt, des de la terra i cap a dins d’un mateix). El primer poema del llibre mostra un paisatge des del cim, des del vol d’un esparver; paisatge–divisa, sempre indestriable del mar: « Carena – deu – vinyar – font – blat i arbre – sediment i tanta mar». Una mirada que s’atura ran de la terra i enllaça amb la mirada dels altres –els més vulnerables, els desposseïts– en un dels poemes finals d’aquesta primera part: «diàspora – raïms – uns líquens en plor – recer blanc i més fam—)».

Hi ha la rebel·lia d’un cos–paisatge «esblaimat, abatut» que implosiona cap a dins, cap al més pregon, la sang i la identitat, el nom. Perquè el dolor de la mirada també s’enfoca en l’alteritat, en els oprimits, els vençuts, els refugiats que han hagut de deixar la seva terra, el lloc propi, deixar el camp i el seu nom («blasmat /esquinçat / trossejat»), potser una de les coses més tràgiques, i salpar, amb el desig «de fer-se un lloc / no pas frontera / sinó terra». Se senten les veus dels altres, els ecos en la terra, on es dibuixa la identitat, «el nom que som», les veus i el noms usurpats, i el mur esdevé símbol també del cos i l’ésser, límit/deslímit, un lloc on habitar/ deshabitar; una comunió de contrastos com és la vida mateixa:

el nom
el nom dins la vena del mur s’hi revolta
hi desvertebra uns nusos
hi sotragueja
el glaça en l’ànima
dins el ventre mineral del mur
el nom amb llavors que és vellut l’enrogeix
l’enrogalla
el deshabita
l’extenua en runes.

No és casual que la segona part del llibre, Terra i memòria, segueixi i precedeixi les dues parts que fan referència a la mirada elevada (amb l’ull de l’esparver) que es complementa amb la mirada cap a dins d’un mateix (de l’amunt i més arrel). L’alteritat dels sense terra, dels sense nom, envoltada i protegida per aquesta mirada àmplia que és capaç d’anar més enllà i copsar la bellesa de totes les coses malgrat que se senti el silenci desolador de l’horabaixa mentre el sol es mor arreu dels camps, mentre la terra crema en el seu desésser. La mirada cap a dins (o des de dins, en aquest cas, com una mena d’escorç fotogràfic que transforma la perspectiva de les coses) és potser més pregona i fosca que mai, amb imatges que s’expandeixen cap a dins dibuixant una escriptura magmàtica i magnètica; una mirada que s’endevina pertorbadora i reveladora, potser una mirada sense retorn possible, entre fondes veus d’arrel i la sang dins la vena del mur i les seves cicatrius: «ja en el teu dedins, esberla’t i fendeix-te!».

L’incendi d’on neix

Si a Cavada pell, el llibre anterior, el poeta havia arribat als cims i a les profunditats d’un cos-paisatge, d’una pell cavada que transformava l’amor, a Ara en veure-hi el paisatge esdevé, finalment i malgrat tot, un nucli acollidor, expansiu i creador on reconstruir-se, alhora esquerda i sediments, una terra, una sang, un nom. S’hi endevina, també, un retorn al paisatge d’infantesa empordanès, paisatge de l’ànima, com a refugi i record de temps valuosos.

Roger Costa-Pau és una de les veus poètiques més personals del panorama literari català, no només per la seva poesia al límit del llenguatge, sinó també per la poètica que la sustenta. En els seus llibres, la paraula irradia com a centre i es fa «única». El mateix poeta ha dit que li agradava «l’explosió de la imatge que fuig justament del poema», i a través de la força subtil de l’aigua, la veu poètica descendeix a l’arrel del sentiment i tot sovint lluita contra ella mateixa, però moltes vegades s’enlaira, emprèn el vol i resplendeix com el foc. Ha explorat els marges de l’escriptura i el seu mapa de símbols, sense esperar res a canvi que no sigui la sola presència/absència, llenguatge i silenci. La seva recerca té l’alè dels ecos llunyans d’algun naufragi i la melodia dels càntics sagrats.

Hi ha dessota el gorg i del naufragi tot el coure de l’aigua
el desmai i el poema;
hi ha laberints i abismes sempre en cercle
tiges de tu encara amb saba
o arideses
la flor que mor
pedres que hivernen:
la llàgrima de la pell del viure que pregunta.

He titulat aquest text com un dels versos, «l’incendi d’on neix» («la sang en el mur / hi deixa el nom / l’incendi d’on neix»), perquè veig aquest llibre com un nou néixer, on el poeta es mira i mira i finalment se sent capaç «de veure-hi»… Trobo essencial que el primer poema del llibre, «Els vençuts», sigui del seu pare, Manuel Costa-Pau, com a homenatge; un poema que dona veu als desposseïts, als vençuts; un vers del qual em sembla transcendent i definitori per a Ara en veure-hi, com si les dues veus pare/fill es fusionessin d’alguna manera: «aquest esguard, aquest foc de mil anys».

Etiquetes: