Roger Chartier. Una mutació del llibre

25.09.2018

El 1978, en una conferència a la Universidad de Belgrano de Buenos Aires, Borges certifica: “Se habla de la desaparición del libro; yo creo que es imposible”. Un objecte imperible. De fet, cada reforma estructural que ha patit (i no són tantes: l’aparició del codex, Gutenberg i les revolucions tecnològiques), ha fixat el seu ús. Als giravolts del llibre hi ha dedicat la vida professional Roger Chartier (Lió, 1945), historiador cultural, que aquest mes d’octubre participa a la Biennal del Pensament Ciutat Oberta (dimarts 16 d’octubre a les 18.30 h amb Carme Galve a la Biblioteca Jaume Fuster). El setembre de l’any 2000 Chartier va participar en el Congrés de la Unió Internacional d’Editors que es va fer a la capital argentina per abordar totes aquestes transformacions. El contingut d’aquella intervenció –en realitat, una intensa i completíssima conversa amb el periodista Jean Lebrun– el publica ara Gedisa, que hi agrega tres intervencions més i un parell d’entrevistes en revistes brasileres.

El diàleg amb Lebrun és el que atorga corpulència a Las revoluciones de la cultura escrita. La conversa ho contempla tot. Tot el cosmos de l’escriptura, un descomunal camp semàntic i conceptual. L’autor, el text, el lector, la biblioteca i tants derivats. En cada capítol, Chartier explica amb detall i cura què ha implicat l’evolució intel·lectual i moral de la humanitat per a la cultura escrita. Amb gràcia i sagacitat, Lebrun llença les interrogacions, que gairebé sempre són provocacions inductores. Rebroten nombrosíssimes qüestions. Algunes, però, ho fan amb més insistència i regularitat, tant és on siguem de la Història: la propietat intel·lectual dels textos (del precursor i ambiciós Rousseau al libèrrim Foucault), les pràctiques de lectura (del silenci ritualista que s’imposa a l’Edat Mitjana a la lectura pública moderna, pròpia dels països anglosaxons) i la circulació i conservació de les obres, ramals de la cultura escrita que serveixen a Chartier per abordar les nocions de biblioteca i digitalització: veu plausible una Biblioteca d’Alexandria virtual però abjura de la destrucció material que instiguen les pantalles (deaccessioning).

Tot això, però, és una anàlisi des del present de l’any 2000. Chartier, conscient del desajust que pot comportar per al lector (encara hi trobem referències al CD-rom), adjunta un pròleg que actualitza les reflexions d’aleshores. En aquesta ampliació forçosa inclou alguns dels punts més funcionals (però no més valuosos: l’assaig sencer és una regadora de sentit comú). Subratlla els tres desafiaments que acarem: el lingüístic (combatre el domini de l’anglès i adaptar-se a un nou idioma formal: símbols, emoticones), el repte que entrecreua abundància, ordre i navegació (la digitalització no pot fulminar la biblioteca física, que seria la ruïna del no-context), i, en tercer lloc, el desafiament pedagògic: no podem encarregar l’alfabetització a la tecnologia, que ni la simplifica ni l’enriqueix. Tot es redueix, finalment, a una subjecció de la diversitat. A un equilibri.

Llegint Las revoluciones de la cultura escrita, Chartier ens pot semblar un àrbitre de part (de la part dels inadaptats), però l’autor, sense ser refractari als canvis que invoca el nou segle, només comet un acte d’arriscada impopularitat: fer valdre la tradició, és a dir, la sedimentació de coneixement (i la conducció, sovint rectificació, que implica). Ho fa en una formidable crònica-estudi de la cultura escrita, que és també un retrat nostre, usuaris ­–lectors– transfigurats.