Robarle a la ficción lo que se pueda para hacer mejor periodismo

19.09.2017

El títol d’aquest article està manllevat d’una reflexió del cronista argentí Martín Caparrós, un dels hereus més reconeguts del Nou Periodisme que tenim a dia d’avui al costat de Juan Villoro (amb el permís del gran Emmanuel Carrère). I li diem cronista amb tota la intenció, perquè amb els seus articles i llibres ha contribuït amb escreix a preservar la idiosincràsia d’aquest gènere, la crònica: una manera de dir, d’escriure, que aprofita els recursos d’altres gèneres literaris per explicar la realitat. Això mateix és el que fa Javier Valdez Cárdenas a Malayerba (Jus Ediciones), un llibre demolidor que destrossa la mitologia del narcotràfic.

Javier Valdez Cárdenas | Foto: Jus Ediciones

Ara, més de mig segle després de la seva fundació, el Nou Periodisme se’ns ha fet vell, igual que Tom Wolfe i Gay Talese; per això hi ha qui parla de Nou Nou Periodisme, de formats avantguardistes digitalment orgullosos que regeneren l’anquilosada redacció periodística, etcètera. Però això és secundari: el que realment importa no és la nomenclatura, sinó la pràctica, que és la mateixa, sempre, des que Rodolfo Walsh va escriure Operación masacre. Donar, a vegades, categoria de literatura al periodisme. Convertir la crònica en vistosa narrativa de la mateixa que ho fan fet Capote, Mailer o García Márquez, sigui el relat d’un assassinat, un combat de boxa o l’experiència d’un nàufrag. I després hi ha els que s’hi juguen la vida.

Amb aquest benentès, dir que fer de cronista exigeix un compromís social més enllà de la voluntat literària és una obvietat, però insistim-hi un moment i matisem-ho: aquests narradors no farien el que fan si no tinguessin grans impulsos escrutadors, sovint detectivescos; si no se sentissin impel·lits, per esperit de denúncia o qui sap si per simple adrenalina, a flirtejar amb el risc per trobar una veritat i sublimar-la amb l’escriptura; si no tinguessin una vocació autèntica per fer saber als altres allò que no se sap, que no se sap bé o que no es vol saber. Si cal, efectivament, exposant-se a la mort.

Rodolfo Walsh, desaparegut durant la dictadura de Rafael Videla, és el primer referent, i va pagar cara la seva lluita periodística contra el terrorisme d’estat a l’Argentina. Com Javier Valdez Cárdenas, assassinat aquest any per haver-se atrevit a denunciar el càrtel de Sinaloa, a Mèxic. En aquests entorns, en aquestes circumstàncies opressores, el periodisme sí que és una professió de risc, una amenaça contra la violència i la injustícia que s’escuda, tan senzill i tan bèstia com això, en la gosadia, la tossuderia i l’honestedat.

Rodolfo Walsh

Fa pocs mesos, Jus Ediciones va publicar la tercera edició de Malayerba, el recull de cròniques que Valdez Cárdenas va escriure al setmanari Ríodoce, que ell mateix va cofundar el 2003 amb altres periodistes de Sinaloa. Tal com podem llegir al resum de la contracoberta, és un dels llibres més violents que s’han publicat darrerament, i també un dels més interessants, precisos i extraordinaris, sobretot perquè dona veu a tot el mosaic de ciutadans que han de conviure amb la realitat quotidiana del narcotràfic cada dia. Ho fa a través de relats breus terriblement colpidors, fragmentaris, protagonitzats per nens i adolescents, joves que s’introdueixen en aquesta màfia, que se n’escapen o que es converteixen en víctimes, pares, mares, familiars i altres actors secundaris que van passant la vida en un país esquitxat des de fa temps per aquesta plaga. És el drama silent darrere l’horror mediàtic. És fer parlar aquells que no poden fer-ho. És fer periodisme.

 

La versemblança i l’ensenyança

Malayerba té una altra virtut que la defineix: la versemblança, dibuixada amb mà de ferro a través de l’ús de la llengua dels seus protagonistes, la llengua elèctrica i instintiva del carrer, despullada de filigranes: un registre sonor que impacta amb un vocabulari impregnat, també, de la violència sagnant del narcotràfic. Des dels més petits fins als més grans. De la ingenuïtat més impensada fins a la brutalitat més inevitable. I sabem que, si alguna cosa no és innocent, i menys en escenaris tan desestabilitzats, aquesta és el llenguatge. El paral·lelisme amb les novel·les de Roberto Saviano, tant per la temàtica com pel pes d’un parlar col·loquial corromput pel mal (però fefaent), és gairebé inevitable.

Valdez Cárdenas ha esdevingut un mite de la història de la crònica a Mèxic, i hauria de ser una icona internacional (periodística i moral) de primer ordre, encara que poca gent el conegui més enllà de les fronteres del seu país. La seva lectura, sobretot per als que ens dediquem a aquest ofici avui dia tan qüestionat, sovint tan frívol i orfe de creativitat, és una de les millors ensenyances que podem rebre sobre el valor de la responsabilitat, la persistència infatigable malgrat un horitzó amb poques esperances i la sensibilitat literària que dona forma a les seves històries. Això: robarle a la ficción lo que se pueda para hacer mejor periodismo.