Richard Ford. Un envellit Bascombe torna a Haddam

Acabem de superar un any poc prolífic i suggerent pel que fa a retorns literaris. El més sonat a escala mundial —la seqüela de Matar a un rossinyol— no va complir les expectatives decretades. La crítica nord-americana va fuetejar, gairebé en bloc, a Harper Lee. Els atacants al·legaven una trama “desil·lusionant” i “carregada de clixés”. Atacs solemnes des de capçaleres llustroses. Fins i tot, n’hi havia que lamentaven la publicació de Vés i aposta un sentinella perquè “rebaixava notablement l’estil i la bellesa” de la novel·la inicial. Esperança i decepció competien en una sola i desitjada novetat. Encara que menors, més escassos, i molt menys mediàtics, hi ha hagut altres regressos que, aquest cop sí, han assolit cotes altes de qualitat —la que se suposa raonable als autors, segons l’olfacte editorial—. És el cas de Richard Ford i Frank Bascombe. O Bascombe i Ford. És tan indiferent l’ordre com intentar descosir el pensament que lliga a l’autor amb el personatge. Bascombe és presumptament l’àlter ego de Ford —l’escriptor, com tots, ho nega— i en aquest nou volum, Francament, Frank (Empúries/Anagrama), la sospita de la reverberació s’engrandeix després de deu llargs anys de silenci bascombià.

Ford no ha publicat una novel·la compacta i capitulada, tal com estaven estructurats els tres anteriors volums de la trilogia: El cronista d’esports, El dia de la Independència i Acció de Gràcies. En aquest cas es tracta de quatre històries curtes, d’una extensió similar, amb un temps i un espai compartits —el Nova Jersey arrasat per l’huracà Sandy— i agrupades sota un mateix títol. Cal aturar-se aquí perquè l’encapçalament és terriblement fluix. Una aposta de Jorge Herralde que, no sabem per què, l’editorial catalana ha acceptat. Tenint en compte que el títol original ja era prou pobre i insuls —Let Me Be Frank With You— la versió castellana i catalana deixa encara en una posició més feble al llibre pel que fa a l’estratègia comercial. Aquest parèntesi és, però, un bon patró per constatar que un mal títol no derroca el pes d’un contingut saborós i treballat. Francament, Frank és un excel·lent fals colofó a la trilogia americana de Ford. Fals perquè, tot i acostar-se a les formes d’un epíleg, l’autor va garantir aquest passat desembre, durant una visita fugaç a Barcelona, que hi haurà futurs lliuraments. Això sí, trigaran. Les pauses de l’autor són dilatades.

Anem al gra: quin Frank Bascombe compareix una dècada després? La resposta es contesta gairebé automàticament quan llegim en quina zona s’està movent el nostre protagonista. Una zona prou coneguda: Haddam, on Bascombe hi està tornant a viure. Residir aquí l’hi ha suavitzat el caràcter. No és estrany perquè torna als escenaris d’El cronista d’esports: el seu primer matrimoni, la mort del seu fill Ralph i el propòsit frustrat d’esdevenir escriptor. És, doncs, un Bascombe menys sorrut i encaboriat. Una relativa resignació l’abraça més sovint però no ha perdut la sornegueria habitual, i, sobretot, continua cultivant la crítica social contra tot allò que l’irrita —especialment contra els valors de la política republicana i la modernitat malentesa—. Sens dubte, també ha contribuït a canviar-lo la situació catastròfica en què es troba el barri. El Sandy ha malmès pràcticament totes les cases costaneres de Nova Jersey i és tot aquest context convuls, amb el Nadal a punt de tocar, l’excusa perfecta per forçar el balanç entre passat i present: “La major part de la gent que coneixia de la vegada anterior ha marxat o s’ha mort. Ara no deixo gaire empremta en les coses, i això és agradable. Tenim tantes oportunitats de deixar empremta… Sembla just. És la nova normalitat”.

De les quatre petites nouvelles que componen el llibre, n’hi ha dues que aglutinen amb més claredat els detalls per desxifrar el nou Bascombe. A Tot podria ser pitjor, la renovada bona voluntat li juga una mala passada. Convida a una senyora afroamericana a passar a casa —la casa dels dos en diferents dècades— perquè pugui recrear els moments que va passar-hi de petita. El resultat és una taca horrible de vells fantasmes que ell mateix s’hauria pogut estalviar si mantingués la brusquedat de les anteriors novel·les. Com dèiem és un altre: obre la seva cuina sense dificultat, pateix constantment per la por a emmalaltir, és un demòcrata convençut que maleeix els fanàtics del Tea Party i es limita a una vida molt senzilla de lectura diària i anàlisi veïnal. La veritat és que els anys —seixanta-vuit— el mortifiquen. Diu: “Temps enrere, podia donar un cop d’ull a qualsevol paisatge habitat de per aquí els voltants i saber quin aspecte tindria en el futur: a quins usos el destinarien les onades successives de la iniciativa humana. Però ara tot és francament enigmàtic. Probablement és l’edat”. Una visita l’Ann Dykstra, la primera dona, a la La nova normalitat, encara fa més patent el seu abatiment. Ella, malalta de Parkinson, el col·loca en una posició de tensió que el venç i que deriva en un vell Bascombe amb nous tics. Richard Ford ha utilitzat a Bascombe com una eina de revisió del passat. Tot indica que s’apropava precisament això, sentir la nostàlgia pels dies en què era un talentós cronista d’esports: “Sembla que des de l’últim dia que la vaig veure s’hagi tornat més petita, més prima, més intensa reduïda gairebé a les dimensions de la seva joventut quan […] vivíem els moments més apassionats de la nostra vida, que després d’allò no va anar mai millor”.