Retrat de família hiperrealista

4.04.2014

La Flyhard recupera “La pols”, de la Companyia Arcàdia, un dels espectacles que més bona rebuda de crítica i públic va obtenir la temporada passada. El muntatge compta amb dues nominacions per als Premis Butaca d’enguany: Millor Text (Llàtzer Garcia) i Millor Actriu de repartiment (Laura López). Recuperem aquí la crítica que en va fer Oriol Puig Taulé en el seu moment al Núvol. 

La pols | Foto: Sala FlyHard.

Segona part d’una trilogia sobre la família que es va iniciar fa dues temporades amb “La terra oblidada”, Llàtzer Garcia torna a parlar amb “La pols” sobre el nucli familiar com la causa i l’explicació de tot plegat: la dificultat que tenim per relacionar-nos, avançar en les nostres vides i expressar els sentiments que mantenim amagats. L’acció té lloc en un únic espai, la sala d’un pis que sembla d’estudiants, on el protagonista Jacob ens és presentat amb una escena demolidora: ha oblidat de comunicar a la seva germana que el seu pare s’ha mort. Amb un inici que sembla que ens hauria de fer odiar el personatge, Garcia ha aconseguit fer-lo ric i polièdric, i al voltant del qual giren els altres dos: Ruth, la germana nerviosa que llueix la seva col·lecció de trofeus d’atletisme al menjador, i Alba, la nòvia del germà d’aquests dos, que sembla entendre i connectar molt bé amb Jacob. La informació ens és proporcionada per l’autor a poc a poc, sense pressa, i escena rere escena anem dibuixant en el nostre cap el retrat complet de la família: un avi amb alguna mena de secret, un pare que va passar per la vida com una ombra, una mare que sembla limitada a exercir el seu paper de mare, un germà absent i aparentment triomfador…

La música de The New Raemon, un folk tranquil i reposat, com de western de comarques, s’empasta a la perfecció amb el text i l’acció dramàtica, sense crear subratllats innecessaris o apretar el sentimentalisme. La fascinació que sent Llàtzer Garcia per John Steinbeck li serveix per tractar el tema de la infància, fent que el llibre preferit d’Alba sigui “El poni roig”. Jacob no acaba de comprendre què hi veu Alba en Steinbeck i en la literatura en general, però tot i així acaba fent-li un regal estèticament molt encertat, que és al mateix temps una declaració d’amor i un poema-objecte. El ritual propi i rutinari de qualsevol mort (tanatori, vetlla, funeral) és evitat per Jacob inventant tot tipus d’excuses inversemblants, i és la seva germana Ruth la que està obligada a donar explicacions a la família, a mentir per salvar un germà que és incapaç de sentir aquesta pèrdua. I que, de fet, sembla incapaç de sentir qualsevol cosa.

Si “La pols” és un muntatge que funciona és per tres factors inqüestionables: primer de tot, un text ben travat que creix mica en mica, deixant espai a l’espectador i als propis personatges; en segon lloc, una direcció acurada i molt precisa, que llisca amb total suavitat de la rialla gelada al plor contingut; i per acabar, i sense cap mena de dubte, una interpretació que ens deixa clavats a la butaca. Guillem Motos broda un paper que sembla escrit a la seva mida, un freak mentider patològic però incomprensiblement irresistible, que aconsegueix que l’odiem en una escena per estimar-lo a la següent; Marta Aran és una Alba tendra i sensible, que sap mostrar el que li passa per dins sense resultar massa evident (amb el seu gran moment quan revela un secret inconfessable); i finalment, a Laura López li toca defensar el paper més difícil, el de la germana que a l’inici de l’obra sembla que sigui simplement histèrica, però que al final ens acaba regalant un monòleg senzillament memorable, demostrant que és una actriu que haurem de seguir de prop.

És aquí on es nota el treball que Llàtzer Garcia i els seus actors (així com Muguet Franc, aquí com a ajudant de direcció) porten fent des de fa anys sota el nom de Companyia Arcàdia. Un espectacle tan sòlid i ben construit només el pot fer una companyia amb una trajectòria comuna i amb unes enormes dosis de complicitat. I “La pols” és un espectacle que commou i que arriba al públic per tres raons ben senzilles: perquè està ben escrit, ben muntat i molt ben interpretat. Vagin a la Flyhard, collons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Ahir vaig anar a la sala Flyhard i estic totalment d’acord amb Oriol Puig.
      Emocionant! Un bon treball de la companyia Arcadia. Felicitats!