Resistència íntima, sense cobertura

Sortim del refugi amb el cor encongit i el mal al cos, la vaga sensació que el fred i el terror d'aquells dies ha calat endins.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Entre el febrer de 1937 i el gener de 1939 els bombardejos aeris van destruir 1.500 edificis a Barcelona. El mes de març de 1938 va ser el més devastador, i aquest cap de setmana s’han complert vuitanta anys d’aquells atacs que van assolar la ciutat. En tres dies, el 15, 16 i 17 de març es van concentrar una dotzena d’atacs aeris. Durant poques hores l’aviació italiana, amb els seus Savoia-Marchetti S.M. 81, va deixar anar sobre la ciutat gairebé dues-centes bombes, que van matar un miler de barcelonins i en van ferir dos mil més.

Per recordar aquella terrible experiència, divendres al vespre vam tenir l’oportunitat d’assistir a una visita guiada al Refugi 307, al carrer Nou de la Rambla. Ens hi esperava l’associació La inefable, formada per membres de la companyia Teatro de los Sentidos, que per encàrrec del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) ha convertit la visita a aquest espai de memòria en una experiència sensorial de microteatre.

Només entrar et donen un sobre minúscul, que t’has de guardar a la butxaca. Recorrem a les fosques les galeries mal il·luminades del refugi, en grups reduïts de quatre persones per guia. Al llarg de tot el recorregut, que esdevé laberíntic, no topem amb cap altre grup que entri ni surti. Aquest espai que durant els anys de guerra donava cobertura als veïns del Poble Sec, s’ha convertit paradoxalment per als barcelonins d’avui en un espai sense cobertura, un lloc on podem desconnectar de les comunicacions mòbils i centrar-nos en una experiència silenciosa que ens convida a obrir els cinc sentits.

En una primera aturada al recorregut, se’ns convida a ballar, amb una copeta i xocolata. És el moment d’alegria esbojarrada de la República, d’abans que els bombons es convertissin en les píndoles del doctor Negrín. A partir d’aquí anem de mà en mà, passant per diferents estadis d’un viacrucis en què ens acompanyen fins a nou actors-guia. Els actors tenen el do de crear petits espais d’intimitat. Ets al teatre, i no t’és donat de parlar amb ningú, però no et sents del tot sol tampoc.

Al llarg de la visita ens presenten les diferents cares de la destrucció: el fred, la gana, la por, la humitat, la pudor i el silenci atroç després de les bombes… i una pregunta final, que hem de respondre amb llapis sobre un paper i després dipositar-lo dins del sobre que portem a la butxaca: “Si només poguessis salvar una cosa, de tot plegat, què salvaries?”. Sortim del refugi amb el cor encongit i el mal al cos, la vaga sensació que el fred i el terror d’aquells dies ha calat endins, però mastegant encara les paraules d’esperança que hem deixat escrites al sobre, convençuts que el pas pel refugi ha estat un acte de resistència íntima.

El pas d’aquesta companyia pel Refugi 307 ha estat efímer, ja que el MUHBA només ha pogut programar, per estrictes motius de pressupost, les funcions de l’estrena de divendres passat. Seria bo que des del Comissionat de Memòria de l’Ajuntament es pogués donar continuïtat a la iniciativa i fer extensiva a més gent aquesta experiència inoblidable.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació