Res em fa major, escarni de l’individu

Han passat pocs minuts del començament de l’obra Res em fa major i Carles Gilabert estripa una pàgina del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Malgrat que ho pugui semblar, no és un gest de despit, ni una irreverència gratuïta, sinó la translació a escena d’un acte vital, el moment en què el mateix autor i intèrpret va decidir no continuar exercint la filologia i obrir-se camí en l’art del teatre.

El conec. Sé què hi ha darrere de cada frase que pronuncia a mesura que desgrana l’obra. O almenys li puc seguir el fil. No seria just que un amic en fes una crítica elogiosa, però hi ha una qüestió a subratllar. Carles Gilabert primer estripa Fabra i més endavant el converteix en el cendrer on cauen les cendres del cigarret que consumeix amb una febre d’impulsivitat sexual. Però a les seves mans Fabra es converteix primer en personatge i tot seguit en so i en màscara, i finalment en un barnús de nina, en una segona pell. Evita la reverència al Fabra filòleg i consumeix tot el Fabra paraula.

Al llarg de l’espectacle, Carles Gilabert li demostra un respecte absolut. Els diversos textos que componen Res em fa major revelen fins a quin punt Fabra, el vell coneixement humanístic de la filologia, la lectura dels clàssics catalans a la novel·la negra nord-americana i la mateixa experiència escènica són eines eficaces i necessàries per posar al descobert les febleses i les fortaleses de l’home. Home en sentit humanístic i en sentit individu de sexe masculí, també.

De l’escrit catàrtic a la broma, de l’embarbussament al joc infantil, de la pocasoltada a l’aguda observació d’un mateix. El diguem-ne artista en el sentit més compromès de la creació juga constantment arran d’un abisme que el pot portar de la solidesa (“vull ser una pedra!”) al buit. Desconcerta el públic veure’l caminar amb tanta frivolitat per la vora d’un barranc que ell mateix construeix apilant, de manera aparentment inconnexa, poemes introspectius, frases mínimes, ocurrències, estirabots i intenses reflexions sobre l’ésser que belluga entre la foscor i la transparència, entre la senzilla acceptació d’un mateix i l’autocrítica burlesca.

En resulta un text dramàtic divertit que se sosté en les pròpies tensions de l’actor. Un actor que és la figura escènica de l’individu ras. Un actor que té els sants collons d’erigir-se com a ésser superior sabent que crema en l’infern de la mundana mediocritat. Contradicció rere contradicció, sense voler estalviar-se’n cap, Carles Gilabert fa córrer l’espectacle explotant formes escèniques diverses —quina seria la més justa, la més adequada?—, del teatre d’ombres a l’striptease i el music-hall. Anant per lliure, va i coincideix amb Brossa. Fa pensar en un entreteniment popular però tampoc no ho és. És genuí i —potser precisament per aquest motiu— milita en el petit format. És senzill. És mig punk. És canela en rama.

Res em fa major ha estat al Maldà, a Barcelona, durant quatre caps de setmana.