Rere el rastre de les milícies

S’han dit moltes coses dels milicians antifeixistes catalans que durant les primeres setmanes de la Guerra Civil van anar a lluitar als fronts d’Aragó, Madrid i Mallorca. Que si herois entregats a la lluita contra el feixisme, que si voluntaris inexperts sense estratègia ni finançament. Lluny d’aquesta visió èpica i pessimista, Les milícies antifeixistes de Catalunya (Eumo Editorial, 2018) és un relat desinteressat i equidistant de l’enviament de columnes de voluntàries i voluntaris als fronts de batalla i de l’ambient polític de rereguarda. A partir de fonts primàries inèdites, l’historiador Gonzalo Berger Mulattieri (Barcelona, 1977) intenta resoldre interrogants sobre l’Exèrcit Català que fins ara no tenien resposta. El seu darrer llibre, que, juntament amb el periodista Xavier Graset, serà presentat  dissabte 8 de setembre a la Catedral de Barcelona amb motiu de la Setmana del Llibre en Català, és un tresor de veritats; les engrunes del rastre que van deixar tots aquells que van marxar a la guerra.

“La guerra és un tema present en tots els gèneres literaris”, escriu la professora de literatura catalana contemporània a la UAB Maria Campillo (Alhama de Aragón, 1953). Ara fa un any va editar La Brigada del Vidre. Cròniques del front entre 1936 i 1939 (L’Avenç, 2017), un recull d’històries que soldats universitaris narraven des del front i la rereguarda mentre defensaven la república. Les seves cròniques periodístiques, reportatges narratius, dietaris de campanya, anecdotaris o epístoles publicades a la premsa de l’època són testimoni de la cruesa que, rere els vidres de les seves ulleres, van viure.

La guerra pot ser narrada des de perspectives molt variades, però les cròniques fetes pels integrants de la Brigada del Vidre, en canvi, tenen moltes similituds i punts en comú. Pràcticament totes elles deixen de banda el relat èpic i les batalles a primera línia i se centren en la descripció de paisatges, en l’enyor de la vida civil i en el record que els soldats tenien del món abans que fos interferit per la guerra. “A la ciutat de Terol, de cara al vespre, hi ha carrers que no semblen tocats. Ens agrada de passejar-hi amb els ulls mig aclucats, imaginant que ens trobem en una ciutat en pau”, anhelava un jove Pere Calders a Les Mines de Terol per a la revista de soldats Amic (abril, 1938).

Gràcies als textos de primera mà que inclou el llibre –com el de Pere Calders, Lluís Capdevila, Teresa Pàmies, Guifré i Siegfried Bosch, Avel·lí Artís Tísner o Josep Sol, entre altres– i altres fonts documentals, s’ha anat teixint el relat que avui coneixem dels combatents que van lluitar per la República. Una realitat que, en el cas dels milicians catalans antifeixistes, ha arribat distorsionada als nostres dies. Per aquesta raó, Gonzalo Berger, veu sàvia i autoritzada per parlar d’aquesta etapa de la història, ha fet una nova aproximació per conèixer qui controlava les milícies, com estaven organitzades i finançades i redreçar falsos mites.

Mentre que per a alguns les milícies eren símbol de revolució i resistència contra els militars sollevats, per als altres eren una multitud desorganitzada i poc efectiva. Segons Berger, en canvi, aquesta polarització és una visió errònia i simplista. Aquest llibre justament ofereix una nova perspectiva, obtinguda a partir de l’estudi de fonts primàries i documentació d’arxiu inèdita que demostra que darrere les columnes que s’enviaren als fronts de combat hi havia el Comitè Central de Milícies Antifeixistes –i posteriorment la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya–, format, finançat i dirigit pel Govern de Catalunya i l’entramat d’organitzacions polítiques i sindicals del Front Popular.

Les dificultats financeres per obtenir armament van ser un dels principals problemes durant els mesos que Catalunya va assumir les competències en defensa del seu territori. En tot moment, Gonzalo Berger remarca el desemparament que van rebre els voluntaris catalans per part del Govern de la República i, per aquesta raó, malgrat les adversitats, les desavinences polítiques i ideològiques al front i a la rereguarda i el rebuig masclista cap a les milícies femenines, considera que la funció dels milicians va ser molt lloable i de vital importància per contenir l’exèrcit sollevat. En contra de la visió popular de les milícies, Berger defensa que “les columnes de milicians van complir de manera molt satisfactòria el seu paper”, trenca tòpics sobre la poca capacitat ofensiva dels milicians i  redimensiona el paper de les dones, els estrangers (sobretot francesos) i els militars a les milícies.

Frases curtes i set capítols breus, ‘Les milícies antifeixistes de Catalunya’ és un llibre d’història didàctic, dinàmic i entenedor on l’autor imprimeix i condensa els seus coneixements per revelar-nos una part de la història que no ens havien contat fins ara. No espereu, però, una prosa poètica que parli del patiment i la barbàrie de la guerra; aneu preparats per digerir tones d’informació, explicades amb el rigor i la credibilitat que aporten les dades. Gonzalo Berger és, al cap i a la fi, un documentalista que ha estat capaç de reordenar i rectificar la història des del gènere assagístic. Pàgines i pàgines d’annexos amb un llistat de les 151 columnes de milicians catalans que van anar al front corroboren que per arribar a totes les conclusions que desvela el llibre hi ha una tasca de recerca admirable. Les fonts documentals consultades han estat extretes de l’Archivo General Militar de Ávila, l’Arxiu Militar Intermedi de Balears, l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Provincial de Maó, Arxiu RGASPI, el Centro Documental de la Memoria Histórica, la Biblioteca del Pavelló de la República i l’International Institute of Social History.

Després de mesos de discrepàncies i lluites internes, els darrers compassos de l’estudi se centren en la unificació i conversió de les milícies en l’Exèrcit Popular de Catalunya. Prou sabem com va acabar la Guerra i quines nefastes conseqüències va tenir pel bàndol republicà. Gràcies a la recerca de Gonzalo Berger ara també coneixem, una mica millor, com va començar i quin paper van tenir-hi els voluntaris per la llibertat que van combatre als fronts d’Aragó, Madrid i Mallorca.