Remena, nena!

8.07.2019

“No hi ha pas res com un còctel / que als homes faci obrir la gana. / Tant per menjar com estimar / no s’ha inventat millor tisana”. La gran Guillermina Motta va popularitzar el cuplet de Josep Maria Torrents al disc homònim que va publicar el 1970. La cançó (i la interpretació de la Motta) jugava amb l’equívoc de remenar “la coctelera” per deixar el senyor ben content. Quasi cinquanta anys després, Júlia Bertran i Ana Chinchilla remenen culs i consciències a Así bailan las putas. Produït per Sixto Paz, l’espectacle ha exhaurit les entrades per a totes les funcions a l’Escenari Joan Brossa. Però no patiu: Así bailan las putas es podrà veure a FiraTàrrega i a l’octubre tornarà al teatre del Born.

Un moment de l’espectacle ‘Así bailan las putas’ a l’Escenari Joan Brossa. © Alfred Mauve

Ara fa dos anys, la periodista cultural Júlia Bertran publicava M’estimes i em times, un llibre sobre l’amor romàntic i la seva (falsa) promesa de felicitat eterna. Es tracta d’un volum reversible, que per una banda conté les il·lustracions de l’autora –reflexions lúcides i amargues sobre l’amor, el sexe o l’apassionant món de la parella– i per l’altra una sèrie d’entrevistes amb persones com Brigitte Vasallo, El Niño de Elche, Mari Luz Esteban o Teo Pardo, sobre temes com l’heteronormativitat, el poliamor, el gènere o les xarxes afectives. La periodista se sincera, al llibre, des d’un bon principi: és blanca i europea, heterosexual i monògama. Totalment mainstream, en definitiva. L’acceptació dels privilegis d’una mateixa, com fa pocs dies feia Clara Peya al seu fantàstic discurs als Premis Nacionals de Cultura, és el primer pas per canviar el més important de tot: la nostra mirada.

El dramaturg Jan Vilanova m’explicava que la intenció inicial dels sixtos era fer un espectacle sobre l’amor romàntic, ja que el llibre de Bertran els havia entusiasmat. La periodista va suggerir incloure d’alguna manera Ana Chinchilla, la seva professora de twerking, al muntatge… i el resultat és Así bailan las putas. Una classe de dansa teòrica i pràctica. Una conferència ballada. Una trobada de cossos. Cossos i culs, molts culs. La sala gran de l’Escenari Joan Brossa ens rep diàfana, sense grades, i el públic corre a asseure’s a les tarimes que envolten l’espai. Com som… Tots critiquem el sedentarisme, però així que podem ens asseiem. El cul, el nostre gran amic, és un dels músculs més grans i poderosos que tenim, i el fem servir bàsicament de coixí. La proposta, dirigida per Pau Roca, flueix de forma natural i aconsegueix que el públic faci coses sense resultar invasiu o insistent en cap moment. Són de gran ajuda l’espai dissenyat per Paula Font i Paula González, les llums de Guillem Gelabert i l’espai sonor de Clara Aguilar.

Júlia Bertran ballant a ‘Así bailan las putas’ a l’Escenari Joan Brossa. © Alfred Mauve

“No reposis ni un moment / si remenes força estona / la barreja surt més bona / i el client deixes content”, cantava la Guillermina. El client. El senyor. El nòvio. El marit. La majoria de maltractaments i violacions que pateixen les dones estan realitzats per persones que coneixen i que, molts cops, tenen dins de casa. Què té a veure el twerking amb tot això? Aquesta dansa, sorgida a l’Àfrica i enriquida a Llatinoamèrica i Nova Orleans és, bàsicament, una celebració: dels cossos, dels culs i de la vida. Qui pensi que el twerking és masclista i que denigra les dones no han fet el senzill exercici d’analitzar si potser no és la seva mirada la que és masclista i denigra les dones. Ana Chinchilla té el talent (i la gràcia) d’explicar, de manera clara i entenedora, l’origen i característiques del twerk, i l’espectacle passa de la teoria a la pràctica sense que pràcticament ens n’adonem. Júlia Bertran parla de tot allò que està aprenent des que llegeix autores com Silvia Federici o Judith Butler, en un exercici de sinceritat poc freqüent de veure als escenaris i a la vida en general: “Fins fa poc temps no sabia res de tot això”. Frase que un tertulià radiofònic no pronunciarà MAI.

La classe de twerking que fa Chinchilla i les explicacions de Bertran acaben trobant-se en un exercici confessional de totes dues, privat en tot moment de morbo o gratuïtat. Así bailan las putas és una proposta sincera i honesta, senzilla però efectiva, que no sermoneja ni renya en cap moment. Mirades còmplices i ulls emocionats de moltes espectadores, mentre nosaltres, els tios, callem. Cosa rara. Sortim de l’Escenari Joan Brossa pensant en l’espectacle i, sobretot, amb moltes ganes de remenar el cul. Si tenen l’ocasió, vagin a veure Así bailan las putas. A la Guillermina Motta li encantaria, n’estem segurs.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • La Mary sempre al cor!
      I la Feliu també, evidentment.
      Però a casa teníem el disc “Remena, nena” de la Motta, un dels vinils que servidor de vostès escoltava més sovint quan era petit. Per tant, la cançó estarà sempre lligada, en el meu cor, a la versió de la Guillermina.