Reivindiquem l’Amor i la dignitat

10.04.2018

Fa més o menys un mes es va viralitzar a través de les xarxes aquest post de l’actriu Mar Pawlowsky, una de les actrius d’una de les joves companyies més treballadores del panorama, El Eje. El post era llarg i amb algunes majúscules. La Mar cridava mig ofegada i començava amb un alarmant “Seré molt honesta”. A hores d’ara, el post ha estat compartit gairebé unes cinc-centes vegades i representa el sentiment de moltes persones que de manera tenaç lluiten cada dia per aixecar els seus projectes escènics.

Mar Pawlowsky i Marta Aguilar en una imatge promocional de la peça ‘Amor’, de Paula Ribó

Ja fa un temps que la Mar Pawlowsky va decidir iniciar un projecte i embolicar a molts dels seus companys i amics de professió. Es tracta d’una història d’amor entre dues dones. Ras i curt. Però Amor, escrita per la Paula Ribó i dirigida pel Paul Berrondo, està tenint un part difícil. Aquest darrer cap de setmana ha fet dues funcions úniques a La Vilella. L’equip comandat per Jordi Pérez va decidir fer-los un forat per tal que poguessin presentar l’obra de manera gairebé accidental. I és que en el post la Mar Pawlowsky parlava del fet que havien d’estar unes cinc setmanes a la Sala Atrium però que al final ho van haver de cancel·lar. Ja deixa clar que no va en contra de l’Atrium ni dels seus treballadors, ans al contrari. El crit (l’enèsim crit) d’alarma era en contra de les condicions que el sistema teatral imposa i que fa que les seves feines acabin sent absolutament precàries. Ja fa uns anys que ha sorgit El Col·lectiu, agrupació de companyies d’arts escèniques que batallen per millorar les condicions de la professió per tal d’arribar a una dignitat mínima que els permeti subsistir i treure beneficis dels seus projectes. Beneficis. Un sou. Uns guanys. Dinerets per viure i dinerets per seguir aixecant altres projectes. Però les condicions que podien oferir la Sala Atrium, fent un gran esforç per part seva, no asseguraven aquests dinerets per tot l’equip. Així doncs, la decisió més valenta i honesta va ser la de parar-ho tot, plantar-se (així ho estan anunciant fa temps des d’El Col·lectiu) i fer la denúncia. Que s’assabentin tots els professionals, tots els programadors, tots els equips directius. I ja seria de traca que arribés a orelles d’algun polític.

Però malgrat tot, el projecte no està mort. El post de la Pawlowsky ha obtingut una bona resposta i aquest cap de setmana plujós d’abril han aconseguit omplir les localitats (i diria que algun programador s’ha deixat caure). L’Andrea i la Blanca han explicat la seva història d’amor a la inversa. Primer de tot cal dir que tot i ser una història d’amor lèsbica no hi ha cap reivindicació, cap conflicte creat pel fet lèsbic. És una història d’amor entre dues persones. De fet, és una història que relata com dues dones aguanten una relació amb pinces. Quantes relacions veiem al costat nostre, o quantes n’hem protagonitzat que han tingut una vida més llarga de la que haurien de tenir? Però la Paula Ribó, autora del text (integrant de The Mamzelles i autora de l’esplèndida Cinco tonos del color azul), ha posat de cap per avall la relació entre l’Andrea i la Blanca i en comptes d’explicar-nos el deteriorament d’una relació en ordre cronològic, ho fa a la inversa.

‘Amor’, de Paula Ribó i la companyia El Eje, s’ha representat dos dies a La Vilella.

Comencem pel que podria ser el final de la relació en un quadre escènic que succeeix al metro. Estan a punt de passar-se de parada i una d’elles avisa. Però a l’altra li és igual. Ja baixarà quan ella vulgui. Ja caminarà. Ja arribarà. Ella ja fa temps que ha passat de parada i ja no la reconforta el record de com va començar tot. Així doncs fem marxa enrere (cada escena és marcada per un compte enrere, des dels tres anys fins al primer dia) i anem veient diverses escenes que ens mostren la relació entre les dues dones i com aquesta es perllonga a través de retrets i silencis. Hom troba a faltar en alguna escena algun conflicte, algun gir, però és clar que les relacions amoroses reals no tenen per què ser tan dramàtiques. Així doncs coneixem l’Andrea (Marta Aguilar), poeta de perfil més esbojarrat i bohemi, i a la Blanca (Mar Pawlowsky), una dona amb ambició, amb els peus a terra. La primera la veiem bloquejada artísticament, a la segona la veiem engrescada amb la seva feina. I sens dubte aquest és el fet que les separa més. De fet, és probablement allò que em grinyola més, la poca evolució del personatge de l’Andre enfront del dinamisme del personatge de la Blanca. Però l’autora decideix que precisament siguin aquestes dues actituds enfrontades les que determinin el fracàs (o no) de la relació. Les escenes se succeeixen entre classes de meditació mindfullness i tests de la Cosmopolitan fins a arribar al dia u. I és que al final tens ganes de veure com es va encendre la passió entre aquestes dues dones. I aquesta última (i primera) escena és la que desperta més emoció, la que explica l’origen de la ceguera. Ribó reivindica l’amor enfront del futur desamor.

La direcció de Berrrondo orienta a les actrius en cada quadre escènic, equilibrant el moviment i la quietud que els personatges senten. L’escenografia és ben senzilla i compta amb unes projeccions de parts del cos (un cervell, un fetge, un cor…). L’esforç interpretatiu de les actrius és notable, però personalment em trec el barret amb la Mar Pawlowsky. Fa un viatge de la duresa a la tendresa que ens desfà a tots. La mateixa actriu que en aquella lectura de les Aventures Brillants de l’Alistair McDowall feia de camell, tot un homenot. Sens dubte, el descobriment de l’any. Esperem que aquest Amor no mori i que ben aviat algú vulgui donar-li un racó (amb dignes condicions) per fer-lo bategar ben fort i que arribi a tants espectadors com sigui possible. S’ho mereixen.