Reformulem el col·loqui postfunció, per favor

6.12.2017

Agost Produccions és una associació cultural que organitza tallers, xerrades i cursos al voltant del fet escènic, i que aviat celebrarà el seu desè aniversari. Els d’Agost es pregunten constantment en què consisteix això de ser espectador, i vehiculen la seva pràctica qüestionant-se les dinàmiques, viciades per l’ús i els anys, que s’estableixen en la relació entre els artistes i el públic. D’ells han sorgit propostes com l’Escola de l’Espectador de La Seca o les converses del Grec. Darrerament es troben immersos en el projecte Dramatúrgies del debat, acompanyats pel dramaturg i teòric de la dansa Roberto Fratini. Es tracta de reinventar la típica xerrada postfunció, el diàleg entre els artistes (normalment suats i cansats) i els espectadors, per tal que ambdues parts en surtin més satisfetes. Si més no, amb més satisfacció (carnal i/o intel·lectual) que la que habitualment provoca aquest ritual escènic que, com les rodes de premsa, necessita urgentment una transformació. Però de les rodes de premsa ja en parlarem un altre dia.

Una imatge potent, només entrar a ‘Anarchy’. Fotografia d’Oriol Puig Taulé

Diumenge al vespre vam anar a L’Antic Teatre, on la Societat Doctor Alonso ha estat representant Anarchy, una acció escènica protagonitzada per Semolina Tomic. Estrenada al Festival TNT de 2016 (servidor en va parlar en aquesta crònica) la peça ha girat per mig món (Croàcia, Eslovènia, Torelló, Nova York) i ara s’ha pogut veure quatre dies a L’Antic Teatre, dins del projecte Remember the day, amb què el col·lectiu Alianza Punk ha commemorat el 40è aniversari del primer festival de punk que es va celebrar a Barcelona, el 1977, al Casino L’Aliança del Poblenou.

Fratini i els agosteros han dissenyat una sèrie de protocols de debat: es tracta de quinze opcions per redefinir les trobades entre els artistes i el públic, batejades amb noms de ciutats espanyoles. Entenent un col·loqui postfunció com un element en si mateix performàtic, el públic pot votar, primer de tot, entre escollir un d’aquests protocols a consciència o bé a cegues. Els qui estàvem diumenge passat a L’Antic Teatre vam decantar-nos per la segona opció, consistent en votar un protocol sabent-ne tan sols el nom, i entre “Belchite” i “Jerez de la Frontera” va acabar resultant guanyadora la segona opció. El protocol “Jerez” consistia en fer un debat normal entre espectadors i artistes, però farcint el discurs de totes les paraulotes i blasfèmies possibles. És a dir, que totes les intervencions continguessin paraules malsonants. A l’inici de la trobada –que va tenir lloc al bar de L’Antic– hi havia una taula formada per diversos espectadors en un estat etílic considerable, que per una banda no els costava gens parlar en un to alt i blasfemant a dojo, però que per l’altra no estaven massa per la qüestió. Finalment, van decidir sortir a fumar, a mesura que el debat s’animava. Les peculiaritats del dispositiu escènic d’Anarchy, on cada espectador té una guitarra elèctrica i un amplificador a la seva disposició per fer-ne el que vulgui, són les ideals perquè cada funció sigui diferent, i que de vegades sorgeixi el conflicte entre espectadors, com ens va explicar la Semolina. Durant la representació del diumenge dues senyores van voler marxar a la meitat de la peça, però es van quedar al passadís lateral, temoroses de travessar l’espai escènic on Tomic efectuava les seves accions.

Sofia Asencio (també present a la trobada) i Semolina explicaven que amb aquest espectacle s’han trobat de tot: des de bolos on ningú toca ni una nota (els va passar al Mercat de les Flors, a un passi per a programadors) fins a una actuació a Croàcia on els espectadors, ja avisats, hi van anar a tocar la guitarra com uns bojos, sense que els importés massa el que deia o feia Tomic a l’escenari. Anarchy no és teatre, és una performance, és una acció, és live art, ens recorda Asencio, i la responsabilitat individual que proposa l’anarquisme, basada en l’autogestió i l’antiautoritarisme, és traslladada al públic, a qui se li entrega un objecte i no se li donen instruccions. Això comporta que els espectadors tinguin a les seves mans el poder de destrossar la peça o bé de crear una banda sonora que arribi, fins i tot, a acompanyar harmònicament les paraules i la coreografia de gestos de Tomic.

L’espai i la il·luminació de ‘Anarchy’ està signada per Cube.bz. Fotografia de L’Antic Teatre

El fet que la performer demani un moment de silenci al públic, al final d’Anarchy, va ser motiu de debat a la nostra trobada malparlada. Resulta revelador que un muntatge que dona una (teòrica) llibertat absoluta a l’espectador li reclami, en un moment determinat, una atenció i un silenci que fins aquell moment no li havia exigit. “Hay que acostumbrarse al puto ruido”, deia un espectador argentí, “el intento es mucho más importante que conseguirlo, la anarquía sigue siendo una utopía”. Tomic reivindica el moviment punk com el ressorgiment de l’anarquisme de principis del segle XX, aniquilat a Espanya pels feixistes i els comunistes. Asencio veu les quaranta guitarres elèctriques com “una arma en contra de l’espectacle”, i defineix Anarchy com una pràctica entre Semolina i el públic, un cos enfrontat a un conjunt de cossos. “Yo con la guitarra he sido un pajero, te he roto una cuerda”, afegia l’espectador argentí d’abans, definint l’experiència escènica com quelcom que et fa conèixer millor a tu mateix, més que a l’altre. No ens desenganyem, per més guitarres elèctriques que hi hagi, quan entrem en un espai teatral el nostre cervell fa automàticament el “clic” que ens situa dins del ritual. Allò de treure’s la jaqueta i “Apaguin els seus telèfons mòbils. La funció és a punt de començar”. Asencio declara, sorpresa, que quan els espectadors veuen les guitarres obliden de sobte totes les altres normes del bon espectador, i no tenen cap problema en parlar en veu alta, mirar el mòbil o fer fotografies, coses que no farien en un altre tipus d’espectacle. Un espectador va reivindicar “tornar al teatre amb verdures”, com es feia abans al Liceu, i que si l’espectacle no agrada es llencin tomàquets i enciams als artistes, per bandejar la correcció política que impregna, també, les arts escèniques.

La llei principal del protocol “Jerez”, que tothom parlés farcint el seu discurs de paraulotes, era oblidada sistemàticament pels participants, i aplaudida amb entusiasme pels dos components d’Agost Produccions quan algú amania la seva intervenció amb sonors tacos. El debat va esdevenir suggeridor quan es va parlar de la (nostra) submissió, com a espectadors i com a societat: quan ens diuen que callem, doncs callem. Asencio també parlava de bolos on els espectadors no tocaven les guitarres, esperant rebre algun tipus d’instrucció en concret. O, tot al contrari, en un país com Bèlgica, on el públic està acostumat a participar i fer tot el que faci falta, la tensió o la incomoditat que provoquen les guitarres a casa nostra es perdia totalment. Un espectador relacionava Anarchy amb el free jazz, el noise o una banda com els japonesos Melt Banana, i una espectadora suggeria que la peça podria variar la seva durada, depenent del lloc i el públic amb el que es trobés, i que podria anar dels deu minuts fins a les tres hores. El participant més jove a la trobada demanava més radicalitat a l’acció, “Si queréis propagar esta ideología tendríais que llevarlo al puto extremo” i definia l’espectacle com un intent. Paradoxalment, Sofia Asencio no pretenia fer un espectacle interactiu (per això posa una guitarra a les mans de l’espectador, podria dir algú): la intenció era crear una peça molt estructurada i fixa (una coreografia de paraules i moviments) on l’únic element mòbil fos el públic. “De hecho nuestra primera idea era que hubiera cuarenta guitarras y dos actores de TV3 haciendo una obra de Josep Maria de Sagarra”, va confessar.

Davant la tendència de certs espectadors de demanar a Anarchy un poder quasi psicomàgic per canviar el món, Roberto Fratini va saltar, divertit: “La tarea del teatro no es daros la libertad que no tenéis fuera. Aquí nos desahogamos. Es fácil crear el caos. Lo difícil es crear armonía”. I per acabar-ho de rematar: “Es el público el que decide si convertir el espectáculo en una puta terapia Gestalt o no”.

La trobada va acabar amb Semolina molt satisfeta amb l’experiència, contenta a més d’haver fet el col·loqui al bar, i no a la sala, i amb la curiositat d’alguns espectadors per saber què hauria passat si haguéssim triat el protocol “Belchite”. Roberto Fratini ens va explicar que aquest consisteix en no fer el col·loqui just acabada la funció, sinó al cap d’un mes. Llavors cada espectador parla d’allò que recorda de l’espectacle. Un interessant exercici, sí senyora. Els espectacles s’acumulen a la nostra memòria (particularment aquells que en veiem molts) i el que recordarem d’una peça al cap d’un mes en serà només allò més essencial.

Proposo, des d’aquí, altres idees per a futurs protocols de debat als companys d’Agost Produccions: “Buenos Aires”, un col·loqui on tots els espectadors siguin argentins (caldria limitar el temps d’alguna manera); “Lloret de Mar”, un col·loqui on tothom estigui lleugerament begut; o “Sabadell”, un col·loqui on els artistes només puguin contestar amb monosíl·labs (en homenatge a Albert Pla, òbviament).

I un altre dia ja parlarem de les rodes de premsa. No me n’oblido.