Recordar, caminar, saltar tanques i recitar òpera

23.01.2018

El circ sovint es fusiona amb la dansa contemporània. Ambdues disciplines, a través del moviment, poden expressar conflictes i drames que l’espectador pot reconèixer fàcilment. Per exemple, els drames del refugiats. Però pot ser un objectiu ambiciós i un ha de saber trobar el to i la història precisa perquè el dolor i l’emoció d’aquest drama, malauradament molt representat últimament, colpegi i aporti valor. I precisament crec que Daral Shaga de la companyia Feria Musica, els quals han fet estada durant tres dies al Teatre Lliure de Montjuïc, no impacta com hauria de fer-ho.

‘Daral Shaga’ s’ha pogut veure al Teatre Lliure de Montjuïc. © Hubert Amiel.

Un grupet d’homes i dones s’escalfen les mans entorn el foc d’un bidó. Són a sobre d’un escenari, tapat per un teló translúcid sobre el qual es projecten els rostres d’aquest grup d’immigrants que grava un d’ells. Pujats a una tarima un músic al piano, un violoncel i un clarinet. Las música sona per acompanyar el periple d’aquesta gent a la cerca de la terra somiada. És un musical, és una òpera, un espectacle on cada peça musical aporta una textura nova, entre el free jazz, la chanson française i ritmes sincopats. L’escena que veiem en dos plans sobreposats, efecte que es repetirà al llarg de la funció amb un cert abús, mostra com aquest grup s’empastifen la cara de blanc. Cremen un carnet d’identitat, se separen i comencen el seu periple. Però l’objectiu es fixa en dos personatges, un pare i una filla. Aquests seran els tràgics conductors d’aquest viatge qui ens recitaran i ens cantaran les seves desventures en to poètic. “Emporta’t de pensament allò que no et cap a les butxaques” diuen. Com a contrapunt d’aquests dos pàries sense terra ens presenten un home que, tot i haver arribat a la terra d’acollida, continua sentint-se un desplaçat, un senyor que viu amb l’ombra de la mort rondant-li permanentment. Tots tres personatges formen part del Cor Silbersee i són la mezzosoprano Michaela Riener, Maciej Straburzynski i Arnout Lems. Tots tres solistes seran els qui posaran paraules a la història. El llibret córrer a càrrec de Laurent Gaudé i consta de reflexions poètiques sobre el drama de la immigració. Però en aquests episodis dramàtics els hi falta concreció i contextualització. Durant els setanta minuts que dura la funció hom ha tingut la sensació de que el text podia haver estat més narratiu, bascular entre la descripció i el relat. La pròpia companyia Feria Musica parla de fragments de vida entre Melilla, Tijuana y Lampedusa, però poca concreció geogràfica trobem (sols potser una escena marítima amb trapezis que ens aproxima a Lampedusa).

La força del missatge del drama dels immigrants a Daral Shaga està en els números circenses executats per un grup de set acròbates. Les imatges que composen aquests artistes transmeten les peripècies dels immigrants en distints plans, sigui acompanyant les veus dels solistes o donant vida als propis immigrants que tracten d’escalar per tanques impossibles, corren, salten o es contorcen sobre si mateixos. Cada número està executat amb una precisió brillant i un es deixa hipnotitzar pel balanceig dels cossos. Però hom té la sensació de que en algunes d’aquestes execucions falta dramatisme i sobra repetició. El ritme és bàsic en el disseny de qualsevol número de circ i quan ja has vist tres intents de la acròbata d’escalar una cadena mentre aquesta s’entortolliga entre les seves cames, potser no li falta un quart. Però la repetició no es dóna sols en les execucions dels acròbates doncs també els solistes a vegades pequen d’allargar els seus precs. Malgrat aquestes apreciacions, s’ha de destacar la bellesa d’alguns dels números executats, com el dels dos acròbates que floten en el mar simulat darrera d’un tel blau vaporós o la batalla per escalar les tanques cap al final de l’espectacle.

La proposta escènica de Fabrice Murgia busca la solitud de l’immigrant, la reflexió més personal sobre el sentit de tot plegat. I durant tot el viatge la batalla és més interna que no externa. No hi ha cap figura que doni forma a les forces repressores o a una societat indiferent. Murgia prefereix no acusar a ningú, tot i fer visible aquelles barreres creades pel home. Però l’objectiu principal estar en fer sentir al públic el dolor de l’immigrant. I al final del viatge apareix com una veu salvadora el Daral Shaga, aquesta figura divina que els empeny a no defallir doncs, talment com es defineix, ell és el l’home vell que no mor mai. Els seus udols s’escolen ben endins mentre els immigrants marxen per platea, pujant les escales i escodrinyant els espectadors amb els seus rostres emblanquinats.