‘Rebrot’: realisme poètic en estat pur

21.06.2015

Rebrot, un clàssic de la literatura francesa, Jean Giono recrea el món mític de Manosque, a l’Alta Provença, amb la descripció, gens bucòlica, de la tensió de la relació entre l’home i la natura. Edicions del 1984 recupera la novel·la d’un autor ple de matisos que explica la història d’un home que reneix, conjuntament amb la seva terra, en un entorn preciós i salvatge.

Jean Giono

Jean Giono

A Rebrot, els adjectius són gràfics i precisos i les figures retòriques recreen comparacions i sinestèsies d’una tal força expressiva que, a voltes, el lector té la sensació d’escoltar la novel·la. Les descripcions són nítides, depurades, i transmeten un concepte de magnetisme estàtic, de solidesa icònica, que podrien evocar un pla cinematogràfic de Pasolini. Jean Giono captura les coses: el paisatge, el clima, els objectes i les persones, i enfoca la seva obra en la relació de l’home amb l’espai; un home que es manifesta en i amb la veu de la naturalesa. En aquest aspecte (i també en d’altres), Giono és un escriptor virgilià.

El protagonista de la novel·la, en Panturle, viu a Aubignane, un poble enganxat a l’espadat de la calma, com un niu de vespes. Tothom n’ha marxat menys ell. Allà, el cicle immutable de la natura ha canviat la terra fèrtil i plena de vida d’un temps caduc amb un poble on la farga i el martell ja no canten, on el seu cor ha deixat de bategar. I no obstant el retrat que en llegim és poètic, tan decadent com vehement, perquè la natura és bella independentment de la seva cruesa i els seus efectes. Mentrestant, en Panturle s’adapta en aquest entorn deshumanitzat: la soledat, la caça i l’ànsia indemne que senten les bèsties i que emana d’aquesta –nostra– natura.

El seu isolament fa ressaltar el poder dels imponderables del medi i el greuge ignot de la condició humana, que malda debades per deseixir-se d’ella mateixa. Però com diu el tòpic, per tornar a néixer necessitem morir. Per això, la vella Mamèche i les forces de la terra –el vent, la calma– es conjuraran per forçar l’arribada d’allò que l’ha de fer renéixer, tot i el paisatge obligat de la mort. Llavors, la boira mòrbida que sura sobre l’existència d’en Panturle es transformarà en pluja redemptora avantsala del renaixement més pur que podem concebre: el de l’home amb la terra.

Rebrot és la tercera novel·la integrant de l’anomenada Trilogia de Pan, i la reflexió que ens convida a fer, en forma de panteisme, la coneixem molt bé, però no sempre en fem cas: tenir present la magnitud i la força impertorbables de la natura, amb la qual convivim i de la qual depenem, que ens servarà un segle rere l’altre amb les seves lleis atàviques que ultren la moral. Després de nosaltres, sempre quedarà la natura. I la natura, com el Diví, és allò que és. Som nosaltres que ens atrevim a qualificar-la. La poètica de la natura és la poètica de la realitat, infinitament superior a la imaginació.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El primer paràgraf d’aquest article (o ressenya, no ho sé) el trobo molt encertat, perquè descriu perfectament el que aquest magnífic llibre ofereix. M’ho he passat molt bé llegint-lo, amb la mida justa d’emoció i goig literari per com de ben escrit està.
    Tant de bo l’editorial 1984 s’animi a publicar tota la Trilogia.