Realitat virtual per a cors solitaris

16.11.2018

Roc Esquius ens presenta, a ELI, un futur no gaire llunyà en el qual la robòtica està al servei de les persones. Però no parlem d’una thermomix o d’una aspiradora sense cables, sinó d’una màquina que és capaç de crear personalitats… per interactuar-hi. És la història d’un pare i un fill en hores baixes que es posaran a prova. A la nova Sala Versus Glòries fins al 2 de desembre.

Jaume Casals i Pep Antón Muñoz protagonitzen ‘ELI’ a la Sala Versus Glòries.

A la pel·lícula Her (2013), el personatge que interpreta Joaquin Phoenix, un home solitari a punt de divorciar-se, es compra un nou sistema operatiu basat en el model d’Intel·ligència Artificial –dissenyat per a satisfer totes les necessitats de l’usuari– i hi crea un personatge femení. La realitat és tan versemblant que hi té una relació romàntica. És a dir, que s’acaba enamorant d’un perfil creat en una màquina.

L’actor i director surienc Roc Esquius no ho imita, però en la seva faceta de dramaturg ens presenta a ELI un giny similar: una màquina on s’hi poden crear les personalitats que es vulguin perquè mai estiguis sol. En aquesta proposta, estrenada a la nova sala Versus Glòries, i dirigida per Antonio Calvo, un pare i un fill es baten en duel per salvar les seves diferències, erosionades arran d’un fet del passat que els té enquistats.

Vivim a l’era de les comunicacions però estem més incomunicats que mai. Pep Anton Muñoz i Jaume Casals (que passen de ser amants a la sèrie de TV3 La Riera , a progenitor i descendent aquí) tenen una relació basada en els retrets, les tensions i les travetes. Són la tònica dominant des de fa lustres. El pare, però, en un intent de desbloquejar el camí, li regala al seu fill pel seu vint-i-cinquè aniversari una ELI: una màquina de realitat virtual per, així, potenciar les seves inquietuds.

“Ella sí que em cuida, es preocupa per mi realment. És una sensació que no recordava”, diu el fill, que pateix una mena de síndrome de hikikomori (és poruc, paranoic i claustrofòbic). La màquina esdevé, per tant, una finestra que li permet relacionar-se amb el món i trencar l’aïllament social, encara que sigui creant personalitats amb qui tenir interessos i emocions, davant l’estupefacció del pare. Així, l’ELI és com la pólvora: un invent fantàstic, però l’ús del qual pot ser perillós.

En una escenografia firmada per Jordi Bulbena i amb un disseny de llums i un espai sonor excel·lent –segell de Kiko Planas i de Jordi Bonet, respectivament–, ELI és una obra futurista que ens parla de l’addicció als robots i de com les màquines ens governen amb la nostra aprovació i complicitat. Dividida en deu escenes, els dos actors juguen a realitats paral·leles –la virtual i la real– per demostrar-se com s’estimen, com es necessiten, encara que es facin mal.