Rastres de sàndal torna a la cartellera

28.11.2014

Després d’haver guanyat el premi Gaudí a la millor pel·lícula de 2014, Ràstres de sàndal torna als cinemes aquest cap de setmana. Emotiva. Humana. Senzilla però no simple. Ràstres de sàndal és una d’aquelles produccions que t’atrapen per la seva naturalitat. Un història emocionalment transparent on l’espectador se sent testimoni directe d’un guió narrat i estructurat de manera impecable, ple de matisos en la personalitat dels personatges. L’eix de la història és la separació brusca i fosca de dues germanes que compartien la força de l’amistat i el respecte cap a la vida que els havia tocat viure. Juntes de cor però separades físicament. 

Aina Clotet a 'Rastres de Sàndal'.

Aina Clotet a ‘Rastres de Sàndal’.

Barcelona i l’Índia. Geogràficament llunyanes dins un guió molt compacte on la comèdia i el drama conviuen genuïnament harmònics. Un film amb la filosofia de curtmetratge, tan si parlem de la narració com dels aspectes estrictament tècnics. Una explosió de sentiments quotidians, i d’altres excepcionals, que detonen emocions minimalistes però potents. Silencis que cobreixen la sorpresa i efectivitat de les trames. Diàlegs treballats que caminen sobre la incertesa i rancor de les escenes claus de la pel·lícula. El sensacionalisme queda enrere, deixem el sucre a casa i caminem sobre la naturalitat narrativa que trenca l’estereotip de la llàgrima fàcil i aposta per emocionar tocant de peus a terra.

Es dibuixa una estructura coral. Les interpretacions encaixen, a la perfecció, amb una història humanament extraordinària. Aina Clotet és magistralment propera. Encisa. Nandita Das és maternal i lluitadora. Sinèrgiques davant un guió treballat i directe escrit per Anna Soler-Pont, la que fou escriptora, juntament amb Aisha Miró, del llibre homònim que precedeix la pel·lícula.

Quan ens trobem amb una base artística tan sòlida sempre confiem en que el nivell es mantingui pel que fa als aspectes tècnics i, en aquest cas, és així. La fotografia és molt cuidada, tot i que amb excessives postals de Barcelona, i s’ha sabut plasmar, icònicament i metafòricament, la cerca de la identitat. Una cerca visual emmarcada dins els leitmotivs fotogràfics dels curtmetratges, el format on Raquel Fernández, directora de fotografia, n’és especialista. Cal remarcar, també, l’encert a l’hora de caracteritzar Aina Clotet. No caiem en tòpics. Tan sols enfosquim el cabell que acaricia, la molt ben aconseguida, pell bruna.

Maria Ripoll ha dirigit una pel·lícula que s’ha de veure. Equilibrada, coral i utòpicament propera. Sabia el que tenia entre les mans i ha demostrat saber com lligar-ho per acabar projectant un film mereixedor del reconeixement del públic, com el que va recollir al Festival de Cinema de Montreal. Apunteu-vos-ho a l’agenda: Rastres de sàndal.