Calidoscopi pianístic

11.03.2019

Ramon Solsona va debutar l’any 1989 amb Figures de calidoscopi, una novel·la que ens convidava a imaginar diferents vides paral·leles d’un mateix personatge, Isabel Corbella. La història d’aquest personatge femení es desdoblava fins a set vegades al llarg d’una novel·la en què l’autor ens brindava amb un gran virtuosisme de registres lingüístics una bateria de vides que partien d’un mateix tronc per ramificar-se en múltiples direccions. En cada una de les vides d’Isabel Corbella una decisió o un atzar podien desembocar en girs vitals imprevisibles. Trenta anys més tard publica la novel·la Disset pianos a Proa.

Ramon Solsona al seu estudi | Foto: Griselda Oliver

Aquell llibre, que va sortir apadrinat per Joan Ferraté i el pedigrí de Quaderns Crema, de seguida va establir Solsona com un autor que calia llegir. Figures de calidoscopi és un dels pocs clàsssics de la literatura catalana contemporània que no s’ha reeditat des que es va publicar ara fa trenta anys. Solsona no s’ha preocupat de traslladar al Grup 62 les quatre novel·les que va publicar amb Jaume Vallcorba, però Disset pianos (Proa, 2019) té un punt de reminiscència de la seva opera prima. La protagonista d’aquesta nova novel·la, la Mei, viu un gir que la portarà a fer un viatge trasbalsador primer i transformador després. La metamorfosi de la Mei ens fa pensar en Isabel Corbella en la mesura que la seva vida fa un tomb dolorós i es bifurca fins a tal punt que ha de triar per una via o una altra. No és tampoc la primera vegada que Solsona explora el dol conjugal, que ja havia tractat amb profunditat a la seva segona novel·la, Les hores detingudes.

El punt de partença de la novel·la té un origen real, viscut per Isabel Ballestero, una amiga de l’autor. Abans de morir, en Péter, un restaurador de piano romanès resident a Barcelona que es dedica a comprar pianos en mal estat i a renvendre’ls un cop afinats a un preu més alt, encomana a la seva parella Mei la delicada missió de vendre (i de no malvendre) els disset pianos que té a la botiga. Desobeint els consells de les seves amigues, la Mei es pren l’encàrrec com deure d’amor que l’ajudarà a fer el dol i honorar la memòria del seu company. La investigació que haurà de fer per saber quin gènero té entre mans la portarà també a descobrir coses del seu Péter que no sabia fins aleshores.

Estirant el fil anirà fins a Romania, la Mei coneixerà de prop les interioritats d’un país que no ha tancat les ferides d’una dictadura que encara projecta una ombra ominosa. En aquesta segona part, Solsona ha pouat de l’experiència de Lavinia Coman, pianista i professora del Conservatori de Bucarest, i vídua del poeta romanès Nicolae Coman (1936-2016), que li serveix d’inspiració per crear un personatge de ficció, Dumitru Costadinescu, autor de Cartes d’amor a un piano robat, un recull de poemes que Solsona ens va lliurant calidoscòpicament al llarg de la novel·la i que des de bon principi ens conviden a flairar el destí romanès d’aquesta història.

Pel camí va la Mei acumulant una step family, una família sobrevinguda, tant a Barcelona amb la gent que entra i surt de la botiga de pianos com a Bucarest, on coneix la família del poeta Dumitru Costadinescu. Tot aquest cor de personatges secundaris, especialment els barcelonins, donen un contrapunt humorístic al drama personal que viu la Mei.

Solsona ens guia al llarg d’un viatge que és tant una travessia física com un recorregut interior. Per submergir-nos en aquest viatge mental, Solsona incorpora els diàlegs a la mateixa narració sense marcar-los amb guions. El pensament de la Mei ens arriba en aquest aiguabarreig de veus que és el seu pensament i dona una gran fluidesa al relat. “Les novel·les parteixen de fets caçats al vol i d’invencions que l’autor desfà, refà i contrafà”, diu Solsona als agraïments finals. Efectivament a Disset pianos l’autor tira de tots els seus recursos i habilitats, ara dels seus dots versificadors per inventar-se un poeta convincent, ara de la seva experiència de guionista per crear personatges, diàlegs i escenes pròpies d’una comèdia de situació.   Dotze pianos potser no té la complexitat i el gruix de la seva novel·la anterior, Allò que va passar a Cardós (2016), però és un bon compendi de les virtuts literàries d’un autor que ha sabut posar combinar una sèrie d’ingredients personals en un plat únic.