Ramon Madaula debuta com a dramaturg

Eltítol ja llança una incògnita que pot semblar perillosament gremial: coses nostres, diu. I a un —i als espectadors potser també— els pot semblar de moment que els dos personatges d’aquesta obra de l’actor Ramon Madaula —que debuta com a autor després d’haver obtingut amb Coses nostres el premi Recull de Teatre-, la faran petar sobre les interioritats i els intríngulis de l’ofici.

Trenquem, doncs, de seguida, la falsa interpretació que se’n pot treure només pel títol. Ramon Madaula reuneix en la seva obra un director encara jove que acaba una legislatura al capdavant d’un teatre públic i un veterà crític teatral que marca tendència a través de la premsa. Si no fos que Madaula no dubta gens a esmentar-los a tots amb noms de fonts falsos, però de la genealogia social més pròxima, el diàleg de setanta minuts entre els dos podria ser el diàleg de dos personatges sense ubicació cultural estricta perquè les seves invectives transcendeixen el local i toquen l’universal. Però també cal admetre que als espectadors se’ls farà difícil no relacionar subtilment el teatre de ficció com el teatre públic més important català (el TNC) i a partir d’aquí imaginar cara i nom, si cal, per a cadascun dels dos protagonistes.

Gremial, doncs, sí, però Ramon Madaula, com a autor, té suficient habilitat —adquirida a força de quilometratge escènic remarcable— per fer interessant el diàleg. Primer, mantenint l’alè de la incògnita d’on anirà a parar la trobada del parell de personatges fins al final. Segon, fent que l’estira-i-arronsa d’interessos creats pugi i baixi d’intensitat. Tercer, trencant el fons del diàleg amb intervencions externes que refresquen el ritme: l’aire condicionat de la sala d’assaig del teatre on es troben, la trucada de l’ex del jove director, l’aniversari de quinze anys de la seva filla, la trucada de la seva ajudant de direcció, les tasses de te calent, el traguet de whisky per superar la sorpresa, la vida privada del crític amb el seu company de parella, un actor sense feina per motius de salut…

Tret del te, el whisky i l’aire condicionat, la resta ho resol el telèfon mòbil (un artilugi que, cada vegada més, acaba facilitant la presència virtual de personatges en una obra de teatre).Director i crític es troben després que el segon hagi publicat una crítica destructiva sobre el director. El director no en vol parlar, però totes les temptatives de la conversa hi acaben convergint. És aleshores quan es debat, amb un registre quotidià, sobre el paper de l’artista, el paper de la crítica, el poder de la premsa, el poder del director funcionari, la relativitat de l’èxit i el fracàs teatral, els favors mutus, la feblesa de la integritat moral…

I aquesta relació que es va establint entre els dos personatges és l’atractiu de l’obra de Ramon Madaula, que l’actor Raimon Molins perfila en el paper del jove director a punt de posar fi al seu contracte amb l’administració i la necessitat que un amic influent del conseller hi posi el calçador i que l’actor Albert Pérez manté amb una certa estoïcitat i astorament, pel que intueix i descobreix, en el paper del crític teatral que acaba cedint a la proposta (¿trampa? ¿venjança? ¿xarxa?) que el director li para.No és en va que darrere de Coses nostres hi plani simbòlicament El mercader de Venècia, el pròxim muntatge en fase d’assaig i càsting del jove director al teatre públic. No és en va perquè, en l’obra de Shakespeare, els vaixells d’Antonio naufraguen i, com que el deute no es pot tornar, en Shylock reclama la seva lliura de carn, com més de la vora del cor, millor. Sense que la sang arribi al riu, a Coses nostres, també la venjança, l’amor i l’odi reclamen la seva lliura de carn, i com en el Mercader de Venècia, de com més a la vora del cor sigui, millor. Als espectadors els queda la sorpresa de saber quin en surt guanyador