Ramon Guillen-Balmes: artefactes voladors, missatges al mar i erotisme

5.02.2017

El 4 de maig de 1985, una boia va ser avarada a es Caials, a Cadaqués. Un any abans, se n’havia avarat una altra a Formentera. Fetes amb fusta de castanyer i suro, eren artefactes petits de diferents formes amb una vela per navegar. Portaven una plaqueta de llautó amb un nom i una adreça de contacte perquè, si arribaven a l’altra riba del mar i un destinatari desconegut les trobava, contactés amb la persona que les havia avarat. D’un conjunt de sis Boies lliures, tres van tenir missatge de tornada. Sota aquest gest de Robinson, s’hi amagava l’esforç per fer de l’escultura un diàleg actiu amb el paisatge.

Ramon Guillen-Balmes | Fotografia: Mataró Art Contemporani

Ramon Guillen-Balmes va morir massa aviat, als 47 anys. Si fins avui ha estat conegut sobretot per les seves Arqueologies d’artista, instal·lacions construïdes com una exploració de peces orgàniques –objectes petits de feltre blanc a cavall entre la forma humana i la pròtesi mèdica–, ara es presenta a Can Palauet de Mataró una exposició retrospectiva que en desvela altres dimensions i encaixos. Antònia Maria Perelló, curadora de la mostra, ha tingut accés, per primera vegada, al conjunt de llibretes de treball elaborades per l’artista durant quasi deu anys i que donen la pauta dels referents intel·lectuals i creatius d’aquest artista que va estar actiu entre començaments dels anys vuitanta i l’any 2001. Agafeu-vos de la mà i pugeu a l’infern pren el títol d’una de les frases de les llibretes de Guillen-Balmes, docent de l’escola Massana que l’any 1980 va formar el grup Usquam juntament amb Elena Carbonell, Manel Civit i Pedro Saralegui.

Situat en aquella tessitura que entén la pràctica escultòrica com un procés i com una acció, l’obra de Guillen-Balmes comença interactuant amb el paisatge per passar a construir-se com un diàleg amb el cos humà. Les boies lliures no van ser l’únic gest robinsonià. En una altra peça, de 1984, l’artista va situar uns ullals de bronze clavats a la sorra que, quan arribaven les onades, les convertien en brolladors d’aigua. I en una altra, construïda al 1995 amb la complicitat d’Ignasi Aballí, Salvador Juanpere i Jordi Canudas i que es va presentar a les piscines Picornell, va idear un artefacte per poder escriure damunt de l’aigua. La passió constructiva va ser un dels pols amb què va dialogar sempre Guillen-Balmes. Un artista que mostra una fascinació per la natura prèvia a la modernitat, quan artista i inventor compartien l’esforç per desxifrar-ne les seves lleis més bàsiques. Entre les llibretes de treball de l’artista, les referències a Leonardo i a un dels pioners de l’aviació, els germans Wright, són constants. Estudis d’ales per volar, secrets d’hèlix d’avions, formes de llavors voladores com les de l’auró… No és en va que una de les sèries amb què va treballar més intensament va consistir en demanar als amics que formulessin un desig ocult i, a partir d’aquest, dissenyar ginys per materialitzar-lo. Amb aquest nord, Guillen-Balmes va idear ales per enlairar-se, ales com nius de descans i altres per resseguir el cos d’una mare. La seva sèrie Models d’ús condensa el gust renaixentista per la invenció amb l’estètica mínima de la postmodernitat.

‘Arqueologies d’artista’, l’obra més reconeguda de Guillen-Balmes | Fotografia: MACBA

L’exposició, i en això també és pionera, posa en context l’obra de Guillen-Balmes amb referents nacionals com Fina Miralles, Francesc Torres o Àngels Ribé, i internacionals com Jana Sterbak, Rebecca Horn, Louise Bourgeois i Sophie Calle. De la natura i la passió inventora, Guillen-Balmes desplaça el seu interès per l’estudi de les formes humanes i la seva ocupació de l’espai. La darrera part de la mostra desvela un Guillen-Balmes molt poc conegut: el seu gust per un erotisme finisecular i que es mostra en la seva singular col·lecció de revistes d’època.

L’ús del color blanc –el blanc de la neu de la infància viscuda a Font-Romeu–, el diàleg amb la intangibilitat de l’aire, l’assaig de formes orgàniques i la passió per dissenyar artefactes configuren un paisatge estètic exquisit i subtil que es pot veure a Mataró i es desgrana en el llibre editat amb motiu de l’exposició. Si aneu a Can Palauet, no us oblideu d’entrar a l’espai petit de llum enfosquida que trobareu al fons de la mostra, un petit homenatge duchampià, un exercici d’erotisme, uns étant donnés particulars. L’infern, sempre tan atractiu.