Ramon Erra i el far west gitano

25.02.2015

La primavera la sang altera, diu la dita popular. Amb aquesta revolució anual de la sang i el reverdir de la naturalesa, comença l’extraordinari viatge d’en Ramonet, Ram, el protagonista de Far West gitano (Empúries), la deliciosa novel.la amb què, amb mèrit indiscutible, Ramon Erra va guanyar el premi Marian Vayreda 2014.

Ramon Erra.

Ramon Erra.

Cal dir, d’entrada, que som davant d’una novel·la excel.lent, escrita amb gran imaginació creativa, així com també amb gran eficàcia narrativa (els diàlegs són una meravella, vénen ganes de llegir-los, d’interpretar-los en veu alta). Amb un punt de màgia i de ritme poètic, Ramon Erra aconsegueix que ens endinsem de ple en la seva història, i que n’escoltem a cau d’orella les diferents formes i tonalitats del parlar gitano. Perquè es tracta d’una novel.la de gitanos d’aquells que, com diu Isabel Fonseca al llibre que va dedicar als gitanos, volen ser enterrats de peu, com volent mostrar el seu orgull de ser-ho. I els que no són gitanos en aquesta novel.la de Ramon Erra participen, cadascun a la seva manera, d’aquesta amagada consciència de vida nòmada que a vegades surt tant de dins, aquestes ganes de viatjar, de veure món, d’agafar carretera i manta, segurament en memòria d’uns temps en què tots ho èrem, nòmades, fa milers d’anys.

La primavera, que la sang altera, aboca a aquesta vida a l’aire lliure, ambulant, de rodamón (o de cercamón), un dia aquí i l’altra allà, amb barbacoes i taules i cadires plegables, i sempre, és clar, a l’aguait dels perills. El poble gitano, que no és tan homogeni com podríem creure (hi ha diferències: manouche, calé, sinti, romaní, etc.), ha conservat aquesta vida nòmada i ha fet d’aquesta vida ambulant l’eix de la seva vida, ara en franc perill de desaparèixer.

Ramon Erra mostra aquesta vida nòmada i de campaments improvisats de forma vivíssima en unes pàgines que s’engoleixen com aigua fresca quan es té set. Erra explica amb un gran dinamisme de mitjans lingüístics l’aventura en la qual es llança en Ramonet, un gitano originari del sud de França, aquell indret on cada any se celebra la impresionant festa de les santes Maries. Un viatge atzarós fet amb un camió atrotinat, de segona, de tercera o de quinta mà. Un viatge amb la seva família que a més de seguir la crida de la sang i les ganes de dormir al ras i sota la volta d’un cel estrellat, oculta una fugida, una qüestió d’honor.

Fins no fa tant, per pobles i ciutats passaven gitanos, com es deia. Les colles s’intal.laven al cap del poble i trucaven a les cases per si hi havia algun estri per arreglar. Éren hàbils en aquestes tasques d’aprofitament. Recordo com si les tingués davant dels ulls aquelles dues o tres gitanes, amb els seus mocadors de colors i amb nadons al coll i altres marrecs arrapats a les seves faldilles llargues, que passaven per casa de la meva àvia, al poble. Ah, Maria, deien, i l’encertaven perquè la meva àvia es deia Maria. L’àvia ja tenia preparada alguna olla foradada per adobar, o algun paraigua amb les barnilles trencades, o alguna cadira de voga desfeta, i els ho donava. Al cap d’unes quantes hores retornaven olles, cassoles o el que fos, a punt per fer servir una altra vegada, així com els paraigües i les cadires com noves. L’àvia els donava diners i algun tall de cansalada, que si no es menjaven per sopar es menjaven l’endemà al matí per esmorzar, mentre ja recollien els farcells, a punt per anar cap a un altre poble.

I així, sempre rodant, aquests gitanos, sempre tornant a la primavera, o a l’estiu, que és quan jo els havia vist anar i venir amb els seus carros amb vela, tal com explica en Ramonet, Ram, i la seva germana Tati, Tatiana, tal com feien els seus pares, nobles gitanos manouche, tota una categoria dins del món gitano. Aquests fills del vent, com escriu Ramon Erra, amb avantpassats llunyans a l’Índia i al Pakistan, com diuen els estudiosos.

Una vegada, a París, vam anar a veure un Cirque Tsigane. Amb el sòl de terra xafada, no sabíem ni com seure en aquells bancs de fusta que poc s’aguantaven drets. Però a la sortida de la vela del circ hi havia una paradeta on vam comprar Un peuple de promeneurs, un llibre amb pensaments d’Alexandre Romanès. Aquella gent el tenien com un déu. El gitano Romanès, un filòsof intuïtiu, com escriu Lydie Dattas, la prologuista del llibre, havia après a llegir i a escriure amb més de 45 anys. En Ramonet, el protagonista de Far West gitano, no va aprendre’n fins al 20 anys, i per això no troba gens bé que el fill, l’Ivan, faci campana a l’escola com aquella mainada gitana i campanera que jo veia fora de les aules la temporada que per feina havia d’anar a prop del mercat d’Hostafrancs.

Ramon Erra (Vic, 1966) ha fet un exercici de bona literatura recreant la vida dels gitanos, la seva manera de viure en llibertat, tot i que al llarg d’aquest viatge cap a ponent, cap al Far West, es va veient com n’és, de difícil, aquesta vida, amb tants mossos o policies vigilant, i amb els amos de les finques on els gitanos pretenen fer nit o una estada curta, protestant, fets una fera, no us vull aquí!

En un punt d’aquest viatge, enganxat per les formes arrodonides, les pestanyes llargues i la mirada viva de la Mariüla, la filla del Ramonet i nineta dels seus ulls, s’afegeix un fotògraf, en Simó, que veu l’oportunitat de fer un bon reportatge. Ja el veu fet, el noi, serà magnífic veure retratada aquesta forma de vida a punt de l’extinció.

Però també és cert que en un fotògraf com aquest Simó, o en el personatge fugitiu, l’home que viatja sol en un Mégane, o en la Vilma, la dona argentina de l’hostal, hi ha alguna cosa d’aquest esperit bohemi, o hippie, o com se’n vulgui dir d’un esperit aventurer i que fuig de l’adotzenament. Un esperit de volar que a vegades ens ataca fort, i ens fa entrar a Internet i buscar-hi algun viatge a bon preu que ens tregui l’enyorament d’una antiga vida nòmada, ara que estem, i la mar de bé, la veritat, tan aposentats. Ramon Erra ha escrit un cant, una bella elegia, poesia pura, a una forma de vida ambulant i sense constrenyiments que la vida moderna i urbanitzada ja no permet de fer. Si més no, no permet de fer de la mateixa manera com havia fet sempre la gent gitana, que té com a emblema una roda de carro.